L’educació, fins fa poc, era definida com un “dret” dels ciutadans i ciutadanes i una “obligació” per part de l’Estat. I, per tant, el sistema educatiu era, per antonomàsia, públic. Si bé sempre ha existit una doble xarxa: centres públics i centres privats, el “sistema públic educatiu” era el pal de paller de tota l’educació i estava format per tots aquells centres de titularitat pública, regulats per l’Estat i amb fons públics. Els centres privats eren complementaris o subsidiaris.

La denominació de “servei”, pel que fa l’educació, la introdueix l'OMC en incloure l’educació dins del “mercat”, el que implica la possibilitat de la seva privatització, competència i negoci.

Com que tots plegats som molt “moderns” i molt neoliberals, les noves lleis d’educació d’aquest país s’adapten perfectament a les noves normatives: la LOE defineix ja el “Servei públic d’educació”, al igual que el Pacte Nacional a Catalunya, i inclou, com si fossin el mateix, tant els centres de titularitat pública com els de titularitat privada que reben fons públic. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya avança una mica més i defineix a l’educació com a “Servei d’interès públic”, sense distinció de titularitats. Finalment, el projecte de la nova Llei d’Educació de Catalunya (LEC) que es discutirà en el Parlament, obvia els matisos i defineix el nostre sistema educatiu com a “Servei d’Educació de Catalunya” incloent, evidentment, tant la xarxa de centres públics com els centres privats concertats.

És només una qüestió de noms i paraules? O, tot plegat amaga una nova concepció del que ha de ser l’educació i del paper de l’Estat en la mateixa? Malauradament les paraules no són innocents i tot plegat ens porta a l’abandó per part de l’Administració (en aquest cas, l’autonòmica de Catalunya) de la seva responsabilitat i de la seva obligació de vetllar per un sistema educatiu per a tothom, en igualtat de condicions (econòmiques, curriculars, organitzatives, professionals i d’accés) que garanteixi el dret a l’educació que tenen tots els infants, joves i adults.

No és el mateix considerar l’educació com un dret social que considerar-la un servei més, amb el que es pot comercialitzar i fer negoci, com qualsevol altra mercaderia. Deixar l’educació a mans privades significa perdre el control sobre un dels pilars més importants d’una societat democràtica, tant pel que fa a la igualtat d’oportunitats, la cohesió social, la transmissió de valors, la formació de futurs ciutadans i ciutadanes, així com el control del diner públic. De fet, si mirem les democràcies europees, només tres països han abdicat de la seva responsabilitat i han deixat una part important de l’educació en mans privades (Bèlgica, Holanda i el Regne Unit), la resta de països tenen tots un sistema públic que va del 99 % a Irlanda, el 93 % a Finlàndia fins al 79 % a França. A Catalunya en tenim només un 60 %, i a Barcelona ciutat un 40 %, d’escola pública. I tot això, abans de la Nova Llei!!

No és el mateix que l’Estat proporcioni els diners necessaris per escolaritzar tota la població en uns centres gestionats democràticament, amb un personal seleccionat de manera pública, amb uns valors democràtics i una convivència en la diversitat, que deixar l’educació a mans privades (majoritàriament religioses) on la gestió, el projecte educatiu, la selecció del professorat, la selecció de l’alumnat, les quotes a pagar i els valors impartits els defineix el seu titular.

És aquesta la “nova” escola pública, catalana, laica i de qualitat que volem?