Faig una pregunta: s’imaginen algú que porti 60 anys expressant el seu art dalt dels escenaris? I la resposta és… sí! Aquest llegendari ésser existeix i es diu Omara Portuondo, la gran dama de la cançó, que porta cantant -i encantant- des de mitjans de 1938.

    Són exactament les nou i nou de la nit i apareix a L'Auditori una dama vestida de taronja, turbant del mateix color i els braços enlairats del tot, escoltada per quatre cavallers de negre –Swami Jr., guitarra; Harold López Nussa, piano; Felipe Cabrera, contrabaix; Andrés Coayo i Rodney Yllarza, percussió-. Comencen els aplaudiments, els flashos i el públic, que trenca el protocol en aixecar-se de les seves còmodes butaques.

    El públic no va assistir a un concert rutinari, sinó a tot un ritual. Sí, un ritual. Mitjançant la veu d’una llegenda viva de la música hispanoamericana, els assistents es veuen transportats al màgic món dels ritmes i els sons tropicals de l’amor, de la nostàlgia i de l’alegria de viure. Omara Portuondo, nascuda a L’Havana, té 78 anys i corda encara per a una bona estona.

    Un cinquè cavaller (Jorge Drexler), també de negre, surt a l’escenari per cantar amb la dama ‘Gracias’, tema que va composar ell mateix i que dóna nom a l’àlbum d’homenatge als 60 anys de vida artística de Portuondo i el pretext per a una extensa gira per Amèrica i Europa. Boleros, ‘son montuno’, bossa nova i trova cubana sonen cadenciosos i aixequen el respectable dels seus seients. El més cèlebre de tota la nit és un català, de nom Simon, que s’atreveix a ballar amb la mateixa Omara.

    El ritual de la sacerdotessa de la música antillana continua. S’hi afegeixen els tributs a Compay Segundo, Ibrahim Ferrer i Rubén López, companys de mil batalles musicals. ‘Ámame como soy’, ‘Cuento para un niño’, ‘O qué será’, ‘Nuestro gran amor’ i ‘Bésame mucho’ són corejats com si es tractés d’una litúrgia dominical.

Entrevista Omara Portuondo: "A Cuba hi ha molta cultura que no es coneix fora de l'illa"