La partitocràcia
Eugeni Casanova
Les ideologies han mort, Déu ha mort, la història ha mort, l’ètica ha mort, Catalunya ha mort i la democràcia està morint, però no pas superades pels esdeveniments, que això ja toca, sinó confiscades pels faraons dels partits, que no volen compartir ni les engrunes. L’únic que gaudeix de bona salut és Ejpaña, que, com tothom sap, és eterna.
Un grapat de persones, potser una vintena, decideixen a través de la mercadotècnia què ens convé, cap on hem d’anar i de quin mal hem de morir. No reconeixen barreres legals ni morals, ni posen límit a la cobdícia; controlen els mitjans de comunicació, utilitzen els serveis i els diners de l’Estat i decideixen la tendència de la justícia. Podem no votar-los –i ho fem–, però aquí s’acaba la possibilitat de rèplica. Si algú aconsegueix entrar al club, oblida immediatament idees i votants, i s’hi atrinxera (Esquerra i Iniciativa en són exemples descarnats). Cada cop hi ha menys escletxes.
No hi ha debat ni intercanvi, només compta l’adhesió al capitost, que sovint designa successor, cas de Pujol amb Mas o Aznar amb Rajoy. O l’estil socialista als consells municipals: Serra, Maragall, Clos, Siurana i Nadal van deixar el mandat a mitges per promocionar els seus delfins. Després, vejats miracle! el poble els ha votat. Hi ha autèntiques dinasties. Pajín, que diuen que és la número tres del PSOE, és filla de dos militants-funcionaris que han viscut sempre del partit. Ella no ha conegut altra cosa. Nadal, Carod i Baltasar han iniciat la pròpia.
Duran representa la sublimació de la partitocràcia que tot ho domina. El seu grup és petit, d’aquí la seua força per dominar-lo totalment. Fa trenta anys que en viu sense tocar ni una coma i tot li és igual, llevat de perpetuar-se. Sempre tira cap on hi ha la ponedora; no mana gaire, però figura a tot arreu i això és suficient.
Amb aquest sistema, no es generen idees, ni es fomenta la innovació, ni es fa cap planificació a termini mitjà. La societat sencera es corseca, només compta repartir prebendes per assegurar el cercle de fidels i subministrar la propaganda adequada per a les pròximes eleccions. Cal venerar el líder i no apartar-se ni un mil•límetre del camí traçat. La resta és banal.
Són llestos com la gana, però aprovarien un examen de revàlida? Puigcercós no va poder estudiar perquè als 18 anys ja estava devorant política. Montilla i Corbacho van aprendre les primeres lletres sent primers edils. No se sap que tinguin cap altra formació que la puntada a seguir en l’aparell de partit. Del president del Parlament tampoc en sabem res, a part que té una sòlida formació castellera.
Ocupadíssims a medrar en la jungla del poder, no han tingut temps de fer altres coses. En quin nivell s’han quedat? Al pobre Rodríguez se’l veu sol a les reunions de mandataris internacionals perquè viu amb la pena de l’anglès, com abans Aznar, González i Suárez. Això a Catalunya no passava, fins que va arribar Montilla per homologar-se a Espanya també en aquest camp.
És bo que els humils entrin als palaus –mentre ho siguin–, però si cal córrer per una apendicitis estaria bé que hi hagués algun titulat en medicina.