Com ella mateixa va assegurar, feia 7 anys que Ani DiFranco no trepitjava un escenari barceloní. Per a una artista amb un repertori tan gran -va començar a publicar el 1990 i des d’aleshores ha presentat 24 àlbums (recopilatoris inclosos), el que dóna una mitjana més d’un per any (el 1999 en va presentar tres)-, l’expectació era màxima. L’Auditori, gairebé ple, respirava emoció continguda. Es van apagar els llums i aquesta petita, però tremenda, dona de Buffalo va irrompre a l’escenari amb un somriure que ja no va desaparèixer. Riallera, ocorrent, determinada i valenta, Ani DiFranco es va posar ràpidament el públic, ja de per si entregat, a la butxaca.

    Va començar amb ‘God’s Country’ i ja va anunciar des del principi que arribava amb ganes de “tocar clàssics”. I així ho va fer, ja que del darrer treball, ‘Red Letter Year’, un treball molt més serè en el que sembla que la seva recent maternitat hi té molt a dir, només va escollir dues peces durant tota la vetllada. Precisament, la primera per dedicar-se-la a la seva petita Petah Lucia, ‘Present / infant’, i ‘Alla this’, on la nordamericana es mostra crítica amb la presència de soldats del seu país a l’Iraq. També va tenir paraules per a Barack Obama, del qui espera que guany (‘ja només queden tres setmanes!). Però val a dir que Ani DiFranco ja no és la mateixa incendiària d’abans. Potser sí en els continguts, però ja no en les formes.

    Acompanyada per tres músics d’altíssim nivell, Todd Sickafoose (contrabaix), Michael Dillon (percussió amb xilofon) i Allison Miller (bateria), i una sonorització perfecte, Ani DiFranco va arranjar temes de tot tipus i de tots els àlbums publicats. Van destacar amb llum pròpia peces com ‘Shy’ (del ‘Not a Pretty Girl’), amb una base rítmica que fa aixecar els fans de les butaques, ‘Napoleon’, ‘Anticipate’ (on Allison Miller va acompanyar amb el calaix), ‘Marrow’ o ‘Welcome to’, on va tocar amb tal impetuositat la guitarra clàssica que va recordar l’Ani Di Franco més del principi, la que voreja més aviat els camins del folk-punk que no pas el folk-rock. Un petit homenatge als seus, i sobretot a les seves, fans més veterans.



   Va interpretar dos temes en solitari, ‘Imagine that’ (del ‘Reckoning’) i ‘Two little girls’ (del ‘Little Plastic Castle’), i per al bisos, després d’una rotunda ovació, va deixar tres joies del seu discurs musical: ‘Little Plastic Castle’, que dóna nom a un àlbum, ‘Overlap’ (de l’’Out of Range’) i ’32 flavours’, un dels seus himnes preferits i que pertany al que sigui segurament el seu disc més lloat, ‘Not a pretty girl’. Un gran títol per a una gran artista que va saber acabar una actuació de gairebé 2 hores com li demanaven els seus seguidors, amb rauxa i compromís. Excel·lent.