Lenine és un dels músics més consolidats del Brasil, després de 28 anys de trajectòria en què no ha perdut ni la inspiració ni el pols del món que li ha tocat viure. En tot aquest temps, ha compost prop de 500 temes, dels quals n'ha gravat uns cent. Les seves cançons són plenes d'al·lusions a la literatura de ciència-ficció en igual mesura que de problemàtiques actuals, i estan fetes de manera meticulosa. Amb vuit discs ja publicats (el més recent, 'Labiata', de 2008, que presenta en aquesta gira per l'estat espanyol i Portugal), Lenine demostra una vegada més que és un revolucionari de veritat: mentre altres músics brasilers reciclen les mateixes fórmules des dels anys 60, ell prefereix construir un món nou sense oblidar el samba i la bossa. I fa temps que ho aconsegueix amb èxit. Lenine presenta 'Labiata' (el nom d'una orquídia, les flors favorites del compositor) el 21 de març en el Cinema Batalha de Oporto, el 22 a l'Aula Magna de Lisboa, el 25 a la Sala Heineken de Madrid i el 26 a L'Auditori de Barcelona, dins del cicle de músiques llatines posat en marxa a principis d'any. 'Tribuna Latina' va parlar amb ell durant la seva estada a París, abans de la seva arribada a la península ibèrica.

Consideres el teu disc 'Olho de peixe' ('Ull de peix',1992) el més important de la teva trajectòria perquè amb ell vas descobrir que la música et podia portar a qualsevol lloc. Lenine continua buscant aquesta experiència vital amb cada disc nou, per exemple ara amb 'Labiata'?
Exacte. La veritat és que vaig donar aquesta importància a 'Olho de peixe' perquè va ser realment la confirmació de la meva elecció. En aquell moment em vaig poder adonar que la música, primer, podria ser un instrument de transformació; segon, la possibilitat de continuar fent el que m'agradava, que era crònic, i tercer, el passaport de lliure trànsit que la música em permetria.

El 1981 vas arribar de Recife (nordest del Brasil) a Riu de Janeiro amb una barreja de música regional amb música popular brasilera (MPB), en un moment en què només el rock tenia espai en la indústria musical del teu país. Com et sents en veure que avui les músiques regionals s'han posat de moda, que tenen un espai propi amb les anomenades músiques del món o 'world music'? Sents que és com una 'recompensa' del destí al camí recorregut durant tants anys?
(Somriures) Crec que no és una recompensa del destí, sinó un recompensa al treball. El destí no té res a veure amb això. Té a veure amb la 'hibridació'. En aquell moment les coses estaven massa disposades en gettho, estaven aïllades encara, i bé, jo vaig proposar el pont, la connexió. Avui jo crec que la gran sortida, no només de la música, sinó de qualsevol expressió cultural, és el mestissatge. És l'híbrid el que interessa. I en aquest sentit, jo ja faig això des de fa molts anys, ja tinc facilitat en aquest univers. Crec que és una confirmació bacana saber que vaig apostar des d'un inici per un futur real i possible.

En algun moment de la teva carrera vas descobrir que també tenies talent per fer música per a d'altres i per produir. Què és el que més t'agrada, cantar, compondre o produir?
Cada moment d'aquest procés de creació té un plaer diferent, el cantar, l'arreglar, el produir, el gravar. Però jo puc dir que un moment on pots constatar com està arribant la teva música a les persones és a l'escenari, en el directe. És només allà, quan estic mirant a la cara del que m'està escoltant. Allà és on aconsegueixo mesurar com arriba el meu treball. Aleshores, de tots els plaers, el de l'escenari és el més simbòlic en el sentit de percebre com arriba la meva música a les persones.

Parlant una mica de música del Brasil, és un país que té el seu propi univers musical, no és així? Amb artistes de tots els gèneres, estrelles, mitjans de comunicació. Però la gent del Brasil no coneix el que passa fora del país, i alhora al món tampoc no se sap què passa musicalment al Brasil d'avui. Per què creus que passa això?
Bé, en un primer moment, perquè es tracta d'un país gairebé continental. El propi Brasil avui està descobrint altres 'brasils' que estaven al marge del Brasil conegut. És un procés natural. Fa 20 o 30 anys només hi havia dos pols culturals al Brasil: Sao Paulo i Rio. Avui estem parlant de sis o set pols diferents. El que s'està esdevenint és una descentralització, la qual cosa és molt interessant, no només per al públic, sinó principalment per als creadors, perquè com a conseqüència d'això hi ha més vehicles de divulgació, més possibilitats de treball i d'un coneixement major. El Brasil està encara en una adolescència, és com si el Brasil fos un noi adolescent de 14 anys mirant-se al mirall, veient-se amb la cara plena de barbs (somriures), encara lleig, trobant-se lleig, però sabent que allò és passatger i que molt aviat aquesta cara millorarà.

Seguint amb aquest tema, què li diries a la gent d'Espanya i del món que pensa que el Brasil és únicament Rio de Janeiro, carnaval, samba i caipirinha?
Jo els diria que necessiten informar-se una mica més, que el Brasil és molt més que això, i que per tractar-se d'un país continental té moltes formes d'expressió que tot just ara estan sorgint, en aquest precís moment. És gairebé impossible per a un estranger entendre el Brasil (com per exemple) entendre que hi ha una estètica del fred al Brasil, al sud del país, i això també és el Brasil.

Darrerament véns molt a Barcelona, serà que t'agrada...
Ah! Estic enamorat de Barcelona. De les ciutats a Europa, Barcelona és una de les poques on em sento realment a casa. No sé... per l'aurora cosmopolita que té, pel fet de ser un centre cultural europeu on tens tota Europa allà representada, per la facilitat de la llengua, per l'herència romana, pel Tractat de Tordesillas... (somriures). A Barcelona realment em sento a casa.

Lenine. Dijous 26 de març'09
L'Auditori, BCN. 21.30 h. 30 €

+ info

* A la imatge, Lenine en una publicitat de la ràdio FM 90.3