No es pot negar que ERC ha fet un exercici públic i transparent de democràcia interna. Cal fer-ne, d’entrada, un reconeixement elogiós. Estaven en joc quatre lideratges personals i dues maneres d’entendre el rol polític d’Esquerra i els militants han apostat, amb les degudes proporcions, en una direcció. Però han mostrat les dues ànimes històriques que conviuen al si d’ERC. Més enllà dels personalismes es confrontaven, de fet, dues línies de fons: la que condiciona totes les aliances i pactes de govern a la fita més o menys utòpica de l’independentisme, una fita que sempre creuen o volen fer creure que pot ser a la cantonada, i la que, sense renunciar a fites a més llarg termini, ha descobert que en els processos d’aquesta envergadura no es pot prescindir de les mediacions temporals, socials, econòmiques de cada moment i que això es tradueix en acció política, en pactes, aliances i, si pot ser, en acció de govern (de coalició, quan no es té hegemonia electoral).

Com a simple observador, entenc que els primers (Carretero-Carandell, Renyer-Bertran) al condicionar-ho radicalment a l’objectiu final que sembla que ja toquen amb les mans, entren sense adonar-se’n en un exercici arriscat de voluntarisme utòpic que difícilment és compatible amb les aliances que poden permetre estar en el govern. Els segons (Puigcercós-Ridao, Benach-Niubó) poden verbalitzar també les utopies però el seu pragmatisme els ha fet descobrir que l’experiència d’estar en el govern els permet actuar en sintonia amb les demandes dels ciutadans, els permet garantir serveis socials, drets d’educació i de salut, habitatge i ocupació, seguretat i qualitat de vida, infraestructures i productivitat a curt termini, els permet consolidar el prestigi indispensable per ser creïbles també en els objectius a més llarg termini.

Caldrà esperar una setmana més per veure la capacitat de síntesi d’aquestes dues ànimes. Els militants s’han decantat majoritàriament pels pragmàtics. Avui ERC comparteix govern de coalició amb socialistes i Iniciativa per Catalunya-EUiA sota la presidència de José Montilla. No es pot negar que s’han encarat amb fermesa els grans reptes del país. L’aprenentatge de govern de coalició s’ha traduït en un exercici de debat intern que gairebé sempre ha donat peu a decisions de consens. Aquesta dinàmica condiciona sens dubte l’estratègia dels tres socis, però no es pot oblidar que parteixen d’un acord programàtic de legislatura que no es pot trencar ni revisar unilateralment. Ho ha de saber o recordar la nova direcció d’ERC i ho ha de saber explicar a la seva militància.