Se'l considera un referent de l'electrònica i asseguren que fa jazz d'avantguarda, però el Matthew Herbert que vam poder gaudir al Palau de la Música va sonar com una clàssica orquestra de swing, al més pur estil Count Basie o Duke Ellington. Això sí, 'actualitzada' amb sons electrònics de computadores i samplers que en Herbert fa funcionar amb la precisió d'un rellotge suís.

   Sí, una Big Band impressionant formada, en total, per 18 músics dalt de l'escenari, amb secció de vents, contrabaix, bateria, piano i un munt d'aparells electrònics. Però, també, una Big Band que fuig de l'ortodòxia musical i aposta per ritme, ritme i més ritme. Així de senzill i així de determinat és el projecte actual de Matthew Herbert.

   El Palau de la Música, ple a vesar, va viure una nova jornada on les cadires no van poder mantenir asseguts els seus inquilins. Matthew Herbert i la seva màquina avassalladora de fer música va generar unes ganes de ballar brutals, el que va portar al públic a posar-se dempeus constantment i moure al cos al ritme que desprenia l'escenari.

   És fascinant la comunicació que sap provocar en Matthew Herbert amb la seva proposta jazzística quan ell es mostra més aviat tímid, sempre en segon pla i sense adreçar-se gairebé al públic en cap moment. Clar que aquest paper és reservat a la banda per a la glamourosa Eska Mtungwaz, que esdevé tot el contrari que el seu 'jefe'. Balla amb tanta intensitat i canta amb tanta sensibilitat que pot arribar a fer plorar d'emoció. Realment, Eska va estar sensacional al Palau. Fins al punt que si algú va entrar al Palau sense saber res de Matthew Herbert, molt probablement es deu pensar encara que ella és la líder de la banda. Amb una máscara daurada enganxada sobre la pell i uns miralls adherits a les orelles que reflectien la llum dels focus constantment, la 'moreneta' Eska va ser l'ànima del concert. 

   Matthew Herbert, però, també va fer de les seves, és clar. Creador d'emocions i música d'avantguarda com pocs altres, la seva vessant més experimental en cap moment resulta gratuïta. El britànic és conscient de que, especialment en directe, cal aportar entreteniment i fer partícep al públic de l'espectacle. Si anys enrera ens va sorprendre creant un inici per a una cançó amb el so de diaris (de dretes) esquinçats, aquest cop va demanar a l'audiència un 'aaaaaaa' ben agut que va enregistrar i va fer servir per a l'inici de la següent cançó. I és que aquesta és una de les fórmules preferides d'en Herbert, passar un so ambient pel sampler per donar inici a un nou tema del repertori.

   La Big Band va tornar a l'escenari per oferir tres bisos, sembla ser que el darrer sense estar preparat. Sensacional, doncs, el premi que ens vam endur. Acabat definitivament el show, Matthew Herbert va felicitar personalment a cada músic de la seva Big Band, essent el darrer en marxar de la sala. Tot un detall per acabar una vetllada fantàstica que, per molts, bé podria haver continuat tota la nit. 

   "Ha estat, de veritat, tot un honor, un privilegi i una experiència tocar aquí, en aquest auditori, per a aquest públic", va deixar escrit al llibre d'honor del Festival de Jazz de Barcelona, segons expliquen al seu blog. I és que el Palau de la Música Catalana és la sala de concerts preferida del seu pare, l'enginyer de so de la BBC John Herbert.

Matthew Herbert Big Band:

Matthew Herbert, samplers i teclats
 
Peter Wraight, director
Eska Mtungwaz, veu

Stuart Brooks, trompeta
Graham Russell, trompeta
Adam Linsley, trompeta
Andrew Cook, trompeta

Andy Wood, trombó
Gordon Campbell, trombó
Chris Cole, trombó
John Higginbotham, trombó

Howard McGil, saxofó
Ben Castle, saxofó
Dave O´Higgins, saxofó
Martin williams, saxofó
Bob McKay, saxofó

Torben Bjørnskov, contrabaix
Espen Laub von Lillienskjold, bateria
Phil Parnell, piano