Nit de rock setanter al Luz de Gas. De Letz Zep es diu que són el millor tribut a Led Zeppelin i uns dels millors de qualsevol estil. I amb raó! Perquè la seva actuació al Luz de Gas va resultar espectacular. Tot va ser perfecte: so, ambient, públic, intèrprets i ,com no podia ser d'una altra manera, les cançons.

    Billy Kulke, que feia de Robert Plant, bastant ben caracteritzat, va afrontar valent l'assumpte i es va ficar dins el seu paper de forma magistral. La seva veu, encara que no és exactament igual ni té la mateixa potència del Robert Plant de la mateixa època que precisament imita (cosa del tot normal, no hi ha dues veus iguals), sí que és tan semblant que és pertorbador. Els mateixos posats amb la mà a la cintura, obrint els braços, i fins i tot va haver part del públic femení que li va trobar a faltar una mancança de fogositat que el millor Robert Plant sempre oferiria.

    Chris Cawte, o el suplent de Jimmy Page -'el guapo' segons Kulke-, va adoptar també els posats clàssics del famós guitarrista i va treure a escena la guitarra de dos mànecs i l'arc de violí, imatges clàssiques dels concerts de Led Zeppelin que es poden veure als DVD's 'How the West Was Won'. Si de cas, massa animat per a un Page normalment bastant inexpressiu, però aquest Cawte és capaç de reproduir nota per nota el 'solo' de guitarra de 'Dazed & Confused' i de improvisar com el mestre dels riffs. I això són paraules majors.

    El baterista Simon va encarnar al malaurat John Bonham, del que no sabem si també ha pres el gust pel vodka amb taronja, però del que sí podem estar ben segurs és que sap marcar el ritme 'zeppelià' perfectament i que va tenir el seu moment de lluïment amb el clàssic 'solo' de bateria 'Moby Dick'.

    En canvi, i fins i tot en això respecten l'esperit del grup, el baix i teclista Steve Turner, John Paul John, es va passar gairebé tot el concert a l'ombra dels tres gegants. Gairebé com un músic de sessió o un mercenari qualsevol, encara que va tenir moments on va esgarrapar una mica de l'atenció prestada a Plant & Page a 'Kashmir'.




    El repertori difícilment podria decebre. No podien estar tots per què es impossible, però els clàssics bàsics no van fallar, com és normal en una banda tribut: 'Stairway to Heaven', 'Dazed & Confused', 'Kashmir', 'House of the Holy', 'Rock'n Roll' o 'Immigrant Song', entre d'altres. Tots els assistents, que omplien la sala i es van mostrar enfervoritzats, van gaudir d'un so espectacular. I és que en qüestions de so, Luz de Gas no és un 'antro' qualsevol, sinó que el 'clava'.

     El fet que la gent s'ho passi molt bé o s'engresqui durant un concert tribut és perfecte, aquesta és la idea d'un concert, una festa, però quan la gent ja comença a adorar-los, a barallar-se per una baqueta seva i a venerar-los com si fossin les autèntiques estrelles, la cosa ja comença a ser delirant. Una mena d'al·lucinació col·lectiva es comença a apoderar del públic, una bola de neu que comença a créixer i ja no para fins que s'estavella contra un mur o, el que és el mateix, quan escoltes a algú com sentència que el tribut és millor que l'original... I aleshores l'abstracció ha anat massa lluny. Un té consciència d'haver vist un concert magnífic, impecable fins a dir prou, però al mateix temps, una vegada acabada 'la farsa', cadascú s'hauria de posar al seu lloc. Però la veritat és que és difícil, molt difícil.

Galeria Fotogràfica de Letz Zep