Els més de 40.000 assistents -segons l'organització- que van atapeir el Parc del Fòrum amb motiu del Sonisphere Festival confirmen que hi ha públic de sobres per a un gran festival metal a Barcelona. Des de finals dels 80' i principis dels 90', quan tenia lloc el ja mític Monster of Rock, la capital catalana no havia presenciat un esdeveniment lligat al rock més dur amb un públic tan nodrit.
    Comptar amb Metallica com a cap de cartell pot semblar una garantia cent per cent fiable per a omplir un recinte de la mida del Fòrum, però alguna cosa ha canviat en els darrers sis anys des del 2003, quan durant la gira del 'St. Anger' els californians no van omplir una versió molt reduïda de l'Estadi Olímpic, en l'anomenat Doctor Music Day, en què es van congregar 16.000 persones. Ni la meitat que al Sonisphere. De fet, els serveis de tiquets, de barres de beguda, menjar i serveis del Sonisphere varen resultar clarament insuficients, provocant llargues cues i que molts assistents fessin servir les tanques que envoltaven el recinte dels lavabos. Les infraestructures del festival van quedar clarament desbordades.

    El so del festival va variar de l'escenari principal al secundari. Si bé al gegantí escenari principal va resultar-ne molt bo, al segon escenari eren molt habituals les 'boles de so', com van patir els assistents al concert de Mastodon, on, a més, el guitarrista solista, Brent Hinds, va patir una continua baralla amb el seu tècnic de so. Tot i això, els Mastodon van ser possiblement el grup que va conferir més varietat al seu xou de tot els que van tocar en aquest festival, des de cançons esbojarrades, de vegades properes al grindcore com 'Bladecatcher', fins a 'delicatessen' de guitarra solista com a 'The Czar' o la contundència de les cançons del 'Leviathan' com 'I am Ahab', 'Aqua Dementia' o d'altres com 'Blood & Thunder' o una allargada 'March for the Fire Ants'.


    Lamb of God van ser, per la seva banda, una màquina despietada que, per boca del seu cantant, Randy Blithe, va demanar 'walls of death', 'crowd surfing' i 'circle pits' a dojo -aquestes pràctiques típiques dels concerts de hardcore i que són una mena d''ens fotem un jec d'hòsties però de bon rotllo'- encara que sense tota la intensitat que ell desitjava. Van sonar temes com 'The Passing'  o 'Now You've Got Something to Die for'.
    Amb el grup de l'ex Pantera Phil Anselmo, Down, veient els técnics muntar el seu escenari, estava clar com sonaria. Aquella filera de Marshall's taronges, tan típics dels concerts de drone doom -les vibracions com a leitmotiv-, presagiaven, tal i com va ser, una mostra de com seria una simfonia dedicada a un aiguamoll del Mississippí. Doom, sludge, metal... Un viatge molt dens, amic de les cigarretes de fum també molt dens, va ser el que ens van oferir Down. A destacar la presència de Mastodon en el darrer tema, 'Bury me in Smoke'.

    Machine Head, que de tribut a Deep Purple tenen ben poc, van fer un xou a l'escenari del que ningú es va poder sostreure's, en part gràcies al sistema de so del festival que estava repartit per tot el recinte i no només a l'escenari principal. Presenten encara el seu darrer disc, 'The Blackening', del 2007. Van sonar temes com 'Aesthetics of Hate', 'Beautiful Morning' o 'Descending The Shades of Night'.

   El circ al festival va arribar amb Slipknot, encara que amb una baixa a les seves files, la de Chris Fenn, que va haver de tornar-se als Estats Units per la mort d'un familiar. La seva màscara va ocupar un lloc d'honor a l'escenari en què es movien els altres 8 components liderats pel vocalista Corey Taylor. Els efectes escènics espectaculars, com una bateria muntada a sobre d'una grua que pujava i baixava i també es movia sobre el seu eix fins a gairebé deixar el seu bateria, Joey Jordison, cap per baix, van ser la nota predominant mentre tocaven 'Disasterpiece', 'Duality', 'Wait & Bleed' o 'Spit it Out', entre d'altres.


    I van arribar els més esperats de tota la vetllada. Metallica va confirmar la retrobada amb el seu públic més fidel i clàssic, i també més dolgut pel seu canvi d'estil durant els darrers quinze anys de 'loads', 'reloads' i 'santangers', amb un setlist fet gairebé a la seva mida. Van començar quan passaven 20 mintus de les 12 de la nit -amb 20 minuts de retardament sobre l'horari previst- amb la clàssica intro de la pel·lícula d''El bo, el lleig i el dolent' d'Ennio Morricone per donar pas a un començament devastador amb 'Fight Fire with Fire', 'Creeping death' i 'No Remorse', amb un so cru però ben definit que va fer aixecar els punys i els cabells d'aquells que no estaven massa enfeinats enregistrant el concert amb la seva càmera digital o el mòbil.

    'Of Wolf and Man', del seu conegut 'Black Album', va mantenir el tipus encara que el concert va començar a davallar lleugerament en intensitat, que no en qualitat, per donar pas a la primera balada de la nit, 'Fade to Black'. Més endavant va ser el torn de 'One', que va començar de forma espectacular amb flamarades, explosions i pirotècnia, l'única concessió al 'rock d'estadi' d'un xou que va ser ben sobri en escenografia, ja que ni tan sols es va poder veure l'habitual logo del grup com a teló de fons.

    I no va ser fins a la sisena cançó que van tocar una del seu nou disc, 'Death Magnetic'. Va ser 'Broken, Beat and Scarred' -juntament amb 'My Apocalypse', 'All Nightmare Long' i 'The day that Never Comes'- l'encarregada de representar aquest disc que, encara que mesclat lamentablement, sona en directe molt potent i bastant digne en comparació amb els clàssics i representa un salt per sobre dels darrers 15 anys de la seva producció musical, un retrobament més o menys afortunat amb el 'Black Album'.

    La darrera part del concert, abans dels bisos, va ser una concessió als seus grans èxits amb 'Master of Puppets', 'Blackened', l'enganxosa 'Nothing else Matters' i 'Enter Sandman', una cançó que va introduir a molts joves en el món del heavy-rock a a principis i mitjans dels 90'.


    Tot plegat, més de dues hores de concert en què van demostrar un estat de forma molt bo tot i que el cantant James Hetfield va explicar al públic que 24 hores abans estava assegut a una cadira de rodes degut a un intens mal d'esquena.