Amb més d’una hora i quart de retard i amb la cua dels assistents al concert ja donant la volta a la cantonada de Nou de la Rambla i arribant al Paral·lel per l’altra banda, van obrir les portes a l'Apolo. L’afluència de públic va ser realment notable tractant-se d'un dimarts i encara més per a un grup del tipus d’Opeth, gens encasellat en un estil definit tot i que se’ls posi al sac del ‘death metal progressiu’.

   En els darrers anys, els suecs han vist créixer el seu públic de valent i, a més, han mimat la península amb moltes visites. En un principi fins i tot havien de tocar al Razmatazz 1, on hi caben unes 3.000 persones, però finalment ho van fer a l'Apolo 1, on ja havien tocat el 2006 i el 2007 en la gira corresponent al penúltim disc, ‘Ghost Reveries’.

    En un ambient carregat per la gran quantitat de públic i el tabac van començar la seva actuació The Ocean quan encara no havia entrat tothom a la sala. Una jove formació alemanya que va desplegar un so dens com el ciment, molt proper al ‘metalcore’, ‘l’sludge’ i altres modernitats, que de vegades recordava a les parts més denses de Mastodon però que, al contrari que els americans, pecaven de repetir-se massa i podrien haver acabat avorrint al personal si no fos per què no van tocar més de mitja hora. És bastant curiós que els noms de les seves cançons siguin les edats geològiques de la Terra.


Galeria fotogràfica de The Ocean

    Cynic era un dels grups més esperats de la vetllada. És una d’aquestes coses rares que de tant en tant passen en el món del metal. Un grup que va treure només un disc, ‘Focus’, i que es van separar ja fa 15 anys i que ara sembla que té centenars de seguidors i se’ls sol nombrar com el segon grup més important del ‘death metal progressiu’ després d’Atheist.


    El cas és que de seguidors en tenien però, per a un servidor, van estar lluny de donar un concert que fos, com a mínim, entretingut. Sí, són mestres del seu instrument i el toquen molt bé, però la seva fredor, el seu estaticisme i el seu ‘set list’ de segur que va ‘tocar els ànims’ fins al seguidor més fervorós. I el súmmum ja va arribar quan del seu ‘famós’ Focus només van tocar una cançó, ja que la resta de repertoi va sortir del seu disc nou. Com a única anècdota del concert dir que Paul Masvidal va desvetllar que la seva família prové de Viladrau i que aquí es sentia com a casa. Doncs bé, a casa seva no els van deixar acabar el ‘set list’ i els van tallar el so des de la taula de mescles. Masvidal va reaccionar amenaçant de tallar-li el coll. Per acontentar el públic, el seu bateria va improvisar un ‘solo’ que va arrencar grans aplaudiments del públic. Però Cynic tampoc no van arribar a tocar ni mitja hora.

Galeria fotogràfica de Cynic

    I tard, molt tard, va començar el concert d’Opeth. Eren ja molt més de les onze de la nit quan els suecs van iniciar la presentació del seu nou disc ‘Watershed’. Van escollir les dues cançons que representen els dos extrems del disc, la durìssima ‘Heir Apparent’, death metal ben dur, i ‘The Lotus Eater’, que si bé en el disc la part de piano sembla extreta d’un disc de jazz contemporani, en directe va sonar realment ‘funky, funky, chicken’ ja que li van donar un toc de ballaruga com mai s’ha escoltat en cap altre moment de la desena de discs que tenen.

   A part d’aquest moment, el set list va constar de grans èxits del grup, un bon repertori per als que mai els havien vist abans. Cançons com la monumental ‘Deliverance’, on Axenrot va demostrar un altre cop perquè és el successor de l’anterior bateria Martin López, el clàssic bàsic ‘Demon of the Fall’ i, com a bis i colofó de la nit, ‘The Drappery Falls’, del disc ‘Blackwater park’.

    També van rescatar del disc ‘Still Life’ ‘Godhead’s Lament’, molt ben rebuda pel públic com a única raresa dins del repertori. I com a moment acústic, ‘Hope Leaves’ i de l’anterior ‘The Ghost Reveries’ van tocar la polèmica ‘The Gran Conjuration’, que per a molts seguidors es tracta d'un disc i una cançó absolutament prescindibles.

   Michael Akerfeldt, el cantant d’Opeth, es va mostrar comunicatiu i pretesament graciós, de vegades fins i tot massa, però sense arribar a irritar els nervis del personal com va succeir el 2006 amb enquestes sobre el nou disc de Judas Priest. El que sembla curiós és la bona rebuda que tenen els acudits del cantant encara que sigui en anglès amb accent suec, tot i que de vegades es notava com si el públic no se n'assabentés de res però tot i això continuava rient, com si li fes la pilota... tot plegat, una sensació ben estranya.


    Un concert, en definitiva, que es pot mirar de dues formes, evidentment amb excepcions. Per una banda els que mai havien vist a Opeth, que van sortir encantats de la vida pel bon fer dels suecs. De l’altra, els més veterans, que van notar, durant els 90 minuts que va durar el xou, que no va haver-hi gaire espai per a la sorpresa i on sembla que s’ha perdut la ‘màgia’ que abans impregnava els seus concerts. Opeht es tracta, potser, d'un grup per veure només un parell de vegades o és que ens fem vells i avorrits?

Galeria fotogràfica d'Opeth