Esquerra ha donat el do de pit i ha triat l’historiador Oriol Junqueras com a cap de llista per a les eleccions europees. Junqueras és un historiador prou solvent i té el plus de ser força conegut per la gent, car ha col·laborat habitualment en programes de ràdio i televisió. Té al seu favor un tarannà tranquil, pedagògic i amb un punt de malícia quan explica les coses. És, sens dubte, una bona tria, bo i veient la magistral jugada d’en Mas al fitxar Ramon Tremosa com a número ú per CiU.

L’un representa l’esquerra independentista que juga a la reivindicació nacional i, al mateix temps, a governar amb aquells que no l’accepten de cap manera; l’altre representa a aquells que marxaren de CiU per mostrar-se en contra de l’Estatut i ara tornen, donat que pensen que les coses han canviat. L’esperit de la Casa Gran, que dirien els convergents. Molt bé. I que més hi ha?

Doncs hi ha què són dos candidats força diferents, naturalment. Cadascú té el seu propi perfil, la seva manera de fer i són, diguem-ho sense embuts, dos catalans amb el cap i el cor allà on s’han de tenir.

Ara, hi ha un factor que els uneix: el sobiranisme, l’independentisme o diguin-li com vulguin, perquè tant l’Oriol com en Ramon comparteixen una visió comuna vers una Catalunya lliure de jous aliens i plenament integrada com a estat propi en el concert de les nacions. La competència en aquest terreny serà, doncs, apassionant i, mirin que els dic, fins i tot divertida, perquè ni els candidats del PSC, ni els d’Iniciativa ni, lògicament, els del PP hi, entraran en aquesta mena de debat. Diuen que a Europa no s'ha d’anar a parlar ni de finançament ni de nacionalisme. Ho digué el fins ara responsable al Parlament Europeu per part de CiU, l’Ignasi Guardans. Ah, no? Aleshores què hi hem d’anar a fer, els catalans, sinó és a difondre la nostra causa, a explicar els nostres problemes, a reclamar que, com a mínim, puguem parlar la nostra llengua en el plenari europeu?

Existeix un cert gust per diluir Catalunya en l’aigua espanyola. Però, com acostuma a succeir amb l’aigua i l’oli, no poden barrejar-se. L’oli sura damunt de l’aigua i aquest és el mal que angoixa els nacionalistes espanyols, que tenen por que algun dia a Europa prenguin consciència del que està passant en aquest racó del vell continent, que també és Europa, que també forma part de la gran tradició europea, que també ha intervingut en molts dels esdeveniments històrics que han sacsejat la història i les gents d’aquestes terres tan diferents i tan semblants alhora.

Llegí l’altre jorn un article escrit per en Josep Rovira i Tarragó, portaveu d’Esquerra a l’Ajuntament d’Esparreguera, que em feia l’honor de citar un article que servidor havia escrit. Li ho agraeixo molt. Entre d’altres coses, l’amic Rovira deia que el dèficit fiscal de Catalunya suma un bilió sis-cents seixanta-sis mil milions de les antigues pessetes. Entre d’altres enraonades idees, en Rovira deia que amb aquests diners ja ens ho podríem fer nosaltres mateixos i assenyalava, davant d’aquells que diuen que la idea d’independència està atrotinada, que darrerament cada cop hi ha més gent que la cobeja i li sembla prou bona. Com a exemple, donava els noms de Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Lituània o Montenegro.

Cap d’aquests països vol fer marxa enrere i cap no es penedeix de haver assolit la plena llibertat com a poble i com a col·lectiu de persones. Doncs aquest és l’accent que tant l’Oriol Junqueres com en Ramon Tremosa poden i han de donar a aquesta campanya, que habitualment acostuma a ser tan ensopida.

Si fan d’aquestes eleccions europees un primer fòrum de debat seriós, raonat i engrescador vers la independència de Catalunya, de ben segur que molta gent a la qual l’importa un rave el Parlament Europeu i la burocràcia de Brussel·les se sentiran atrets, perquè ja no serà parlar de polítics de despatx, al contrari, serà parlar d’aquí, de casa nostra, de com hem d’aprofitar qualsevol escletxa per avançar més i més.

Dit això, permeteu-me una estirada d’orelles a l’amic Tremosa. Parlar a aquestes alçades que el Pacte del Majestic fou una meravella, o és d’una ingenuïtat tremenda o amaga una estratègia que no hi sé veure pas. Perquè, si hem de ser francs, una de les raons per les quals l’Artur Mas no és ara mateix President és aquest pacte. D'acord que hi ha els acords entre els membres del Tripartit, d'acord que hi ha una voluntat que CiU no torni a manar mai més costi el que costi, d'acord que hi ha el que vulguin. Però que el pacte amb el PP li ha fet un mal enorme als convergents, és indiscutible. No té retop, Ramon. I això s’ha de portar après de casa o, si no, començaràs la campanya amb plom a l’ala.

Ei, dic jo, eh?