No va haver de recórrer al seu passat gloriós de The Jam, ni tampoc als seus primers treballs en solitari o a les peces més lloades dels The Style Council. Paul Weller, un monstre musical, va venir a Barcelona per presentar ’22 Dreams’ i així ho va fer. Amb la presència destacada del guitarra Steve Cradock, dels Ocean Colour Scene, el britànic va encendre l’Espai Movistar, gairebé ple, amb la seva classe, la seva entrega i la seva determinació. Perquè si alguna cosa va demostrar Weller damunt l’escenari és que li encanta tocar en directe, que li agrada i el motiva tocar, que l'apassiona la música. Vaja, que creu en el que fa i en gaudeix.

    Va començar amb ‘Wild blue yonder’, però tot seguit va passar a les noves cançons que inclou aquest variat ’22 Dreams’, des de l’homònima que dóna nom a l’àlbum –i que a ben segur és de les que més feliços fan als mods- fins a ‘Echoes round the sun’ –composada conjuntament amb Noel Gallagher-, passant per ‘All I wanna do (is be whith you)’, ‘Have you made up your mind’, ‘Cold Moments’, ‘Sea Spray’ o ‘Invisible’, una magnífica peça que Paul va interpretar davant el piano, una de les seves especialitats.

    Paul Weller va exhibir tota la diversitat estilística que es destil·la a ’22 Dreams’, on s’hi aprecien des de cançons mod fins a romàntiques peces tipus bolero. El concert va oferir un petit espai acústic, amb els quatre músics a la guitarra acústica, inclòs el bateria, per tocar ‘Night lights’, la sensacional peça que tanca el nou disc, i ‘Butterfly Collector’, dels mítics The Jam. D’aquests també va recuperar ‘That’s entertaiment’ i ‘Town called Malice’, divertides peces que va deixar, juntament amb la xalada ‘Come on / Let’s go’, per a la cloenda entre l’extasi d’un públic entregat i agraït.

    De les seves grans peces, van sonar ‘Stanley Road’ i ‘Wild wood’, que van emocionar el personal més veterà (la majoria dels presents), I amb ‘Shout to the top’ va fer justícia al seu llegat musical recordant The Style Council. Tot plegat, un magnífic concert de prop de 2 hores de duració que va deixar molt més que satisfets els assistents. I és que Paul Weller és d’aquells músics que, tot i potser no ser un gran nom mediàtic a casa nostra, mereix un capítol a la història del rock.