La nova llei d’educació (LEC) que ara està en el Parlament per al seu debat parteix de falses premisses i, per tant, les solucions que aporta no són les adequades per millorar l’educació de Catalunya, ans tot el contrari.

La Llei es basa en què la causa fonamental dels problemes que té l’educació és la manera en com s’organitzen els centres públics i, per tant, canviant-la i fent-la similar a la dels centres privats, es resoldran tots aquests problemes. La llei pretén dir que amb més poder a les direccions, més autonomia, més avaluacions al professorat i més estratificació en els centres, millorarem els resultats escolars de l’alumnat. Aquestes propostes obvien el fet que els centres privats, que tenen aquest tipus d’organització, no aconsegueixen millors resultats, i que la diferència està en què aquests centres concentren la gran majoria d’alumnat que prové de famílies amb un nivell econòmic i cultural superior a la majoria de l’alumnat dels centres públics.

D’altra banda, aquesta premissa amaga, també, una gran desconfiança vers el professorat dels centres públics, quan són aquests precisament, els que estan tenint un paper rellevant en la cohesió social, en l’acollida de l’alumnat nouvingut i en la integració de l’alumnat amb més dificultats, socials, econòmiques i personals.

El que ens cal és que el professorat dels centres públics pugui recuperar l’entusiasme per la docència, però això no s’aconsegueix amb mesures autoritàries, amb avaluacions arbitràries i amb organitzacions jerarquitzades, com planteja la LEC. El que es necessita és assegurar a tot el professorat unes condicions materials per poder fer bé la seva feina: uns edificis en condicions, una ràtio inferior, més hores per tutories, uns materials adequats, i una organització dels centres que sigui democràtica i estimuli la participació, la innovació i el treball en equip. Per això és imprescindible una millor formació inicial, unes plantilles estables i el compromís de l’administració de donar suport i mitjans per tirar endavant els diferents projectes de centre.

Cal, també, una redistribució dels recursos en funció de les necessitats de l’alumnat. Els centres que tenen alumnes amb més dificultats han de rebre més recursos de tot tipus: menys alumnes per aula, més professorat, millors instal·lacions, més especialistes, i més suport. El professorat que treballa en aquests centres hauria de ser el més ben preparat i el millor considerat. Només així eliminaríem els centres-gueto i faríem possible la qualitat per a tothom.

La segona premissa falsa és que, pel fet de posar sota la mateixa etiqueta (Servei d’Educació de Catalunya) els centres de titularitat pública i els centres privats concertats, solucionarem els problemes de desigualtat entre les dues xarxes. De fet, la nova Llei consolida aquesta doble xarxa, amplia les assignacions als centres concertats i no proposa cap mecanisme per controlar el procés de matriculació ni per rescindir el concert als centres que no compleixen els requisits que la pròpia llei estableix. Tot plegat implica que els centres privats concertats continuaran amb la selecció de l’alumnat que, tal i com estem veient, retroalimenta les desigualtats socials i culturals. Una de les condicions bàsiques per millorar l’equitat i la qualitat del nostre sistema educatiu és la no concentració de l’alumnat per classe social o per origen cultural, tot el contrari del que proposa la llei.
Finalment, la nova llei no garanteix cap compromís d’augmentar els recursos per l’educació i molt menys per l’educació pública; traspassa als Ajuntaments, a més de l’etapa 0-3, l’educació de les persones adultes i els serveis educatius, obrint la possibilitat de gestionar i crear centres municipals en totes les etapes educatives. I tot això sense posar cap mecanisme per evitar la seva externalització (com ja està passant amb les escoles de 0-3). Les conseqüències d’aquesta política ens porta a un desmembrament de l’ensenyament públic i a una més gran desigualtat territorial.

És, en definitiva, una llei que no dóna resposta als problemes plantejats i les mesures que proposa, no solament no ajudaran a millorar l’educació d’aquest país, sinó que acabaran per empitjorar-la. Cal que els pare i mares, els parlamentaris i parlamentàries i la societat en general sigui conscient que aquesta llei significaria el desmantellament de l’educació publica actual que tant ha col·laborat en la cohesió social i la integració dels nouvinguts i, en conseqüència, s’hi oposin fermament i donin suport a les mobilitzacions que hi ha convocades per aturar-la.