Darrerament, trobo cada cop més gent que em diu que li agrada com pinta això del Reagrupament i que la persona d’en Joan Carretero els inspira confiança. Haig de reconèixer que jo mateix estic a punt de fer el pas, apuntar-m’hi, i així sumar-me a la gent que ja ha entès que a Catalunya no li resta cap altre camí que el de la independència.

Ara, si els haig de ser sincers, al costat d’aquesta gent que veig entusiasmada – compte amb els entusiasmes sobtats!, les coses han d’anar consolidant-se de mica en mica – també en veig molts que em diuen que on vaig a parar, i que si m’he begut l’enteniment. Són persones de bona fe que encara es pensen que l’encaix amb Espanya és possible. Jo, que tant l’he defensat, aquest encaix, i que conec prou bé les dues ribes, els puc assegurar que és més fàcil obtenir la independència que aconseguir que ZP, Bono, Rajoy o Aguirre ens entenguin. És un conflicte d’interessos, un xoc de nacions on qui té la paella pel mànec són ells. I no la volen perdre.

Parlem-ne ara d’aquells que en dubten del Reagrupament perque diuen que són – som, perquè moralment ja m’hi considero un més – una colla de guillats, uns somiatruites i que això és dissoldrà com un terró de sucre dins d’un got d’aigüa. Aquesta gentola acostuma a ser de diverses procedències. La mateixa Esquerra, socialistes, comunistes, populars, tant li fa. Tots són espanyols o col•laboradors d’Espanya, aquest és el seu denominador comú. I no es tallen ni un pèl en malparlar de la independència, de dir-nos xenòfobs, egoistes, sectaris, burgesos, galtes, dretans i tot un reguitzell de floretes a quina més escollida. Són els funcionaris de la mandra, els encarregats dels opressors, els dirigents dels buròcrates, els apologistes del no res i, naturalment, tots plegats són una colla de covards. Ho dic amb totes les lletres. Tenen por als canvis, tenen por a quelcom diferent, tenen por a la gent que, malgrat provenir de sectors ben diferents, han decidit que el país està per damunt de tot.

Això els deu acollonir. No m’estranya gens ni mica. Un nou partit que, sense cap escó ni cap despesa en publicitat, fa l’enrenou que fa el Reagrupament, que no actua ni per interessos de cap banc ni de cap grup de pressió – no tots els altres partits poden dir el mateix - i que deixa amb el cul a l’aire a la resta, bo i plantejant la senzilla pregunta de si s’hi està a favor o no de la independència de Catalunya, home, un partit així ha de fer molta por als panxa contentes del sistema, als bonvivants del cotxe oficial i del “Manolo, qué hay de lo mío?”, als de sí senyor, als que farien qualsevol cosa per tal de no deixar la cadira perquè no tenen ofici conegut. El Reagrupament fa por als de la menjadora, una por tremenda. Perquè és alè nou i aquest alè ha de transformar-se en Tramuntana quan arribi el moment, i escombrar tota la brutícia i els pactes sota la taula que hi han a Catalunya fa anys i panys.

Si servidor no hi veiés clar com ara hi veig després d’un procés de més d’un any i escaig de pensar-hi, de parlar amb amics, de reflexionar, de manllevar-li hores a la nit, i, per què no dir-ho?, de patir un desengany molt íntim perquè sempre és dur reconèixer que t’has equivocat de mig a mig, també li tindria por al Reagrupament.

Com que ara em sento un home lliure, no em fan gens de por. Al contrari.