El govern de Cantàbria va negar, el passat 14 d’abril, la renovació del concert a una escola, vinculada a l’Opus Dei perquè només admet nois. El passat juny, el Tribunal Suprem va dir que separar l’alumnat per sexes és legal, però que les autonomies poden negar la subvenció als centres que ho practiquin. Des de llavors, diverses comunitats ja han anunciat que ho farien, Cantàbria i Galícia són les primeres que ja ho han fet.

A Catalunya, però, no sembla pas que anem en aquesta línia. L’acord sobre la nova Llei d’Educació de Catalunya, subscrit per PSC, CiU i ERC, no es planteja treure els concerts als centres que segreguen per sexe el seu alumnat (18 en aquest moments, vinculats a l’Opus Dei), ni tampoc preveu negar el concert a d’altres centres que vulguin segregar. Segons el projecte de LEC pactat, l’escolarització mixta és només un criteri “preferent” per donar un nou concert, però no pas una obligació.

La defensa de l’escolarització segregada, que bàsicament fan les associacions ultracatòliques, intenta esgrimir arguments pedagògics que volen amagar l’adoctrinament que transmeten: “es distreuen menys”, “les nenes maduren abans i treuen millors notes, la qual cosa fa que els nois tinguin comportaments violents per intentar imposar la seva superioritat”, “si estan separats obtenen millors resultats i es redueix el fracàs escolar”, etc. etc. És evident que els centres vinculats a l’Opus Dei no segreguen per raons pedagògiques, sinó per raons purament ideològiques d’arrel religiosa.

Semblava que en aquest país havíem ja superat els estereotips franquistes. Durant molt de temps vàrem lluitar per escolaritzar nens i nenes junts i, després de la dictadura, es va concloure que la coeducació era un gran valor pedagògic en si mateix. Si hem de conviure homes i dones junts, cal que això s’aprengui des de sempre, i justament perquè hi ha diferències entre els sexes, cal que els infants i els joves aprenguin a conviure i a respectar aquestes diferències. Defensar que separant-los s’eviten problemes, implica no ser conscient de les conseqüències que això pot acaba tenint: els problemes no s’eviten sinó que s’ajornen i es fan patents en la vida adulta. No és separant els nois i noies com s’evita la violència de gènere, sinó tot el contrari, educant per la coexistència pacífica i la no agressió. I l’escola és un àmbit privilegiat per a aquesta convivència i forma part de la tasca educativa ensenyar a resoldre les diferències sense violència. Si volem una societat no masclista i sense discriminació per raó de gènere, cal que la coeducació sigui un element bàsic i, per tant, obligatori, a totes les escoles, i molt més encara, en les que estan subvencionades amb diner públic.

D’altra banda, el debat sobre la concertació o no d’aquests centres, no és només per qüestions de segregació, sinó també per qüestions socials, ja que aquest tipus de centres acostumen a escolaritzar només a un alumnat de classe social alta i els pares i mares paguen “voluntàriament” quotes molt elevades. L’argument per defensar la negació de diner públic a aquest tipus de centre és, doncs, doble: pedagògic i social.

Malgrat tot això, però, a Catalunya continuarem tenint centres segregats perquè així ho permetrà la nova Llei. La representant de CiU, com també el representant del PP, varen defensar la “llibertat dels pares i mares a triar aquest tipus d’escolarització” i la obligació de l’Estat a subvencionar-la. És curiós que un partit com el PP que intenta negar la llibertat de les dones per avortar o la dels homosexuals per casar-se, es converteixi, de cop, en fervent defensor de les llibertats individuals. Però del PP ens ho podíem esperar, el que no ens esperàvem és que d’un govern, pretesament d’esquerres, en sortís una llei tan retrògrada i lligada als postulats de la dreta més recalcitrant.