Des de que va començar el segle XXI no hem parat de viure ‘revivals’, un rere l’altre. Primer van ser els 60’, més tard els 70’, després els 80’ i, just en plena emergència d’aquest últim, sembla que tornen els 90’. La sala Razzmatazz es va fer seva aquesta onada i va organitzar una festa commemorativa de finals del segle XX en què, en alguns moments, era millor allunyar-se tot el possible de la sala 1 per no escoltar el que punxaven. Qui m’havia de dir que arribaria a escoltar Aqua o els Backstreet Boys!

   Els alemanys Snap! eren els encarregats de posar la cirereta al pastís de la festa, però més bé la van aigualir encara més. El duet va començar molt fort, amb un hit universal de fa vint anys, el famós ‘I’ve got the power!’, però va ser una declaració molt efímera. Amb la sala plena a vessar, Snap! es van esmorteir ràpidament i l’actuació va esdevenir fins i tot monòtona per moments. Tota l’estona semblava repertir-se la mateixa fórmula: música electrònica i house en combinació amb rap i hip-hop, amb els mateixos moviments i sense cap intenció d’innovar en cap moment de la nit.

   A la mitja hora de concert va sonar el segon hit que els Snap! van engendrar en el seu dia, ‘Rythm is a dancer’, amb la que tota la sala es va tornar boja de nou. I just quan ens començaven a animar i semblava que per fi allò s’enlairaria, van desaparèixer de l’escenari per tornar-hi ràpidament i fer un parell de bisos. Però, la veritat, no sé si no hagués estat més encertat anar-se’n en aquell moment o fer el que van fer. Com artistes novells sense més èxit que un parell de temes, van tornar a l’escenari per interpretar les dues cançons amb les que van obrir i tancar el concert, o el que és el mateix, repetir els seus dos grans hits.

   Afortunadament, després del concert la música va anar evolucionant i el mal gust que ens havien deixat els Snap! es va anar diluint entre somriures i copes. Però a vegades és millor deixar les coses tal com estan i no tornar la vista enrere, perquè et pots endur una bona ‘castanya’.