Deixin de preocupar-se. Arriben pisos barats i la banca obrirà l'aixeta del crèdit. S'han acabat les penúries. I tot això gràcies a una mesura tan poc sofisticada com obligar la banca a augmentar el sanejament dels seus actius vinculats a la construcció en 50.000 milions d'euros.

De veritat, m'agradaria creure-ho. Però, malauradament, no em crec res. Miraré d'explicar perquè.

1. La part del lleó del sanejament es dirigeix ​​al sòl i promocions no acabades. Ni un ni l'altre mercat es mourà pel sol fet que els bancs augmentin la seva cobertura. La raó és simple: no hi ha demanda. A més, com explico Fainé amb claredat meridiana, els bancs no estan disposats a regalar actius que saben que en uns anys tornaran a tenir un valor superior al que ara tindran en els seus balanços.

2. La cobertura per pisos acabats passa del 25% actual de mitjana del sector a un 35%, el què significa uns 6.500 milions d'euros (prop d'un 13% del paquet total). Els bancs ja fa temps que venen, o tracten de vendre, els seus pisos amb aquests descomptes. I ni finançant el 100% ho aconsegueixen.

3. Les entitats financeres, la majoria, disposarà de dos anys per adaptar de manera que la immediatesa de la mesura no és tal.

4. Tot i que la mesura accelerés una mica la venda dels pisos propietat de la banca, la xifra no significaria res substancial en el conjunt de pisos sense vendre -entorn a un milió, encara que ningú ho sap del cert- ni canviarà la situació de les entitats financeres, perquè com he dit els pisos no són el problema.

5. Encara més irreal és pensar que la mesura farà que els bancs augmentin els seus crèdits. Es diu que aquesta mesura donarà confiança i que les entitats podran obtenir finançament. No sé perquè els mercats han de canviar la percepció de la banca per una mera operació comptable. I sinó, recordin els test d'estrès entre altres mesures en la mateixa direcció que no han servit per res. A més, s'acosten noves fusions i mentre es digereixen, com ja hem tingut experiència amb les anteriors fusions, res de crèdit.

6. La banca no dóna crèdits perquè diu que no hi ha demanda solvent. De fet, ha estat col·locant els seus excedents en el BCE amb escassa o nul·la rendibilitat abans d’arriscar-se a donar crèdit, llevat que es tracti de refinançaments per evitar més dotacions. Si deixes de pagar, et financen. Si vols comprar un pis dels seus, també. Però poca cosa més. Això no canviarà fins que es recuperi l'economia i baixi la morositat. Un exemple personal de fa uns dies. Vaig pagant a empentes i rodolons la meva hipoteca. Quan hi ha qualsevol retard, per menor que sigui, rebo una amable trucada oferint refinançar-la, això sí, amb una substancial pujada del tipus d'interès.

Ara bé, un crèdit -o una línia de descompte- ni amb garantia d'un fons de pensions. Per tot això, les mesures anunciades no serviran perquè els bancs afluixin la seva política restrictiva en matèria creditícia. Això sí, s'amplia el FROB i es tornen a donar terminis per fomentar les fusions dirigides políticament.

Estem davant d'altres mesures per afavorir els bancs en risc, sense repercussió real per als ciutadans. Només la tornada al creixement farà canviar les coses i ja veiem que mesures tendents a aquest objectiu cap. Bé, excepte per als notaris. Gallardón vol que tornin a omplir els seus despatxos amb casaments i divorcis.

Mas va arribar a la Moncloa amb una nova entrevista en un diari europeu, en aquesta ocasió el Frankfurter Allgemeine Zeitung. Allà, ni més ni menys, el president de la Generalitat va parlar de sobirania fiscal i d'emancipació de Catalunya. Artur Mas tornava a repicar sobre el mateix clau que va amarrar en l'entrevista de fa un parell de setmanes al Financial Times amb el ritme marcat pel pacte fiscal, el dèficit i el maltractament d'Espanya envers Catalunya.

Amb aquesta targeta de presentació, el president català va anar a la Moncloa. En els dies previs, la mateixa Generalitat s'havia encarregat de tirar aigua al vi. Quan la reunió es va convocar, el portaveu de l'executiu català, Francesc Homs, va dir que Mas donaria una nova oportunitat a Rajoy per complir amb els incompliments del govern central amb Catalunya.
Després, la tensió va ser rebaixada al màxim. Es van eliminar objectius per part de l'executiu de Mas. Potser les reunions de Duran, la vicepresidenta Joana Ortega o la marató de la presidenta del PP, Alicia Sánchez Camacho, per Madrid deixava entreveure que d'acords, més aviat, pocs.

Va arribar la reunió. Mas havia estat un ogre per a Zapatero. Li havia fet la vida imposible pels seus incompliments. De fet, havia aixecat proclames a Catalunya sobre el maltractament del govern socialista. El president català va a la Moncloa. Allà estava Rajoy. L'ogre es va convertir en un xaiet. Rajoy no li va donar ni una petició. Res de parlar del pacte fiscal, ni del pagament dels 759 milions, ni res de res. Mas, vençut i desarmat lliurat al PP, va sortir de la Moncloa donant suport a totes les mesures que lidera el PP i que defensa Rajoy, en la seva petició europea d'augmentar l'dèficit perquè "no és possible baixar en un any d'alguna cosa més del 8% al 4,4% ". Mas va sortir amb les butxaques buides i, a més, va servir de crossa per a Rajoy. Li donarà suport en tot, i més.

Ara el president de la Generalitat, de ben segur, tornarà a fer una entrevista en un diari europeu. Llançarà noves proclames embolicat en l'estelada. De portes endins, seguirà de genolls davant un crescut Rajoy. La història de sempre torna a repetir-se fins a la sacietat. La diferència, ara, és que a Madrid governa la dreta i a Barcelona, ​​la dreta catalana. Això fa més suportable el dèficit. Fa més suportable guardar el pacte fiscal en el primer calaix. L'estelada sortirà al balcó el cap de setmana i ens ajudarà a treure la pols al pacte fiscal. Els dies laborals les dretes catalana i espanyola ens donaran racions d'ideologia i de tisorades. S'han de fer pel bé del país, és clar, ens diran. Per això, el PP aprovarà els pressupostos de Mas i donarà estabilitat al seu govern. Tot estarà perfecte. La dreta estarà còmoda al Palau i a la Moncloa. Per a la clientela, discursos de cap de setmana.

Entre les contrarreformas iniciades pel PP la de major importància polític és l'anunciat canvi en la forma d'elecció del Consell General del Poder Judicial. El ministre Gallardón no ha concretat els termes de la mateixa però sí la seva intenció que els membres del CGPJ siguin triats majoritàriament pels propis magistrats.

L'argument, la pretesa despolitización del govern de la judicatura, és una autèntica aixecada de camisa. El PP defensa el canvi de sistema sabedor que el biaix molt majoritàriament de dretes de les associacions de jutges li garanteix un predomini absolut de l'òrgan de govern de la magistratura des d'on controlar, més si cap, el Tribunal Suprem, l'Audiència Nacional i les Audiències Provincials. Amb això els populars aspiren a controlar sense fissures els tres poders de l'estat, l'executiu, el legislatiu i el judicial. Si a això unim l'orientació dretana del poder econòmic, l'Església, els militars i els mitjans de comunicació, haurem de concloure que la democràcia aquesta greument amenaçada.

Les successives campanyes de desprestigio de la política, a les quals els polítics de tots els colors han afavorit amb les seves actuacions, ja comencen a donar resultats concrets. Quina raó tenia el dictador; tot quedo lligat i ben lligat.

Que Pepe té problemes d'equilibri mental i emocional sembla fora de tot dubte. Que mereix una sanció, també. Però la inciativa de Tremosa (CiU) i Romeva (ICV) de portar el cas de la no actuació d'ofici del Comitè de Competició a l'Europarlamento en forma de pregunta em sembla total i absolutament ridícula i, la qual cosa és pitjor, demostrativa d'una mentalitat pròpia de règims autoritaris d'utilitzar l'esport amb finalitats polítiques. A més la seva actuació ve a confirmar el poc treball que semblen tenir els europarlamentaris, malgrat els seus elevats sous.

Quan l'entrenador del Barça, Pep Guardiola, assenyat com sempre, demana tranquil·litat i oblidar-se de Pepe, és especialment significatiu que Tremosa i Romeva busquin titulars de la premsa, incapaces d'obtenir-los pel qual hauria de ser el seu treball, en qüestions pròpies de l'àmbit esportiu.

A veure si algun dia els nostres il·lustres eurodiputats aconsegueixen ser notícia amb propostes de com sortir de la crisi i no amb preguntes oportunistes fetes per tractar de capitalitzar personalment els èxits esportius del Barça.

Mentre creix el malestar social per les retallades i la inexistència de perspectives per sortir de la crisi em crida l'atenció la falta d'iniciativa política dels partits d'oposició, ja sigui el PSC, ERC, ICV, SI o Ciutadans. Les raons són molt diverses.

La primera és que a Catalunya no hi ha cap partit que ofereixi propostes alternatives a les retallades i l'austeritat. Com a molt, apel·lacions genèriques a la necessitat d'aplicar mesures de foment del creixement però sense cap concreció. Mentre a França el discurs antiglobalització, defensat per part del PSF i per Marine Le Pen -amb probabilitats de passar a la segona volta de les presidencials segons les enquestes- ha fet que Sarkozy anunciï un IVA social que afavoreixi la indústria francesa enfront de les importacions, a Catalunya i a Espanya el debat no existeix als mitjans de comunicació, monopolitzats per la criminalització de la despesa pública com a única obsessió.

La segona consideració és que ni PSC ni ERC, ni ICV han aconseguit que els seus nous líders, almenys de moment, cobrin protagonisme en la vida pública. SI s'ha quedat òrfena amb la sortida de Laporta i avui està missing políticament parlant. Per la seva banda, Ciutadans contínua mostrant-se incapaç d'enriquir el seu discurs, basat exclusivament en qüestions identitàries.

La tercera, és el domini aclaparador dels mitjans de comunicació per part de la dreta. Entre que la majoria de mitjans són de dretes "per se" i els que no ho són no volen irritar el poder per tractar de salvar subvencions i publicitat institucional, el panorama és desolador, llevat d'honroses excepcions

En aquestes circumstàncies la vida política queda circumscrita a les relacions entre CiU i PP, relacions íntimes però tortuoses. Mentre pacten a les institucions, es dediquen a enfrontar el seu discurs nacionalista -català o espanyol- en les declaracions dels seus líders. No sé fins quan podrà mantenir-se el doble joc, però si la resta de partits no es posa les piles, i no espero miracles, la situació pot prolongar-se fins que tornin a acostar les eleccions. Perquè ja se sap que uneix molt més l'interès que l'amor.

En la meva vida he vist tanta gent emprenyada i tan poca capacitat de l'oposició per encapçalar i dirigir el descontentament. El problema és que el sistema polític espanyol i el català consagren una predominança absoluta dels partits, i quan aquests es distancien de la ciutadania el buit és absolut.

Per acabar, permetin-me una disquisició sobre el tema del dia. És una vergonya que es jutgi Garzón abans que als acusats pel cas Gürtel, amb l'objectiu de demanar la nul · litat de la instrucció com ja es va fer amb el cas Naseiro. I tot això el mateixa dia que el ministre d'Hisenda criminalitza als polítics que no compleixin les previsions de dèficit públic amb l'objectiu de distreure el personal. I em pregunto... Un país amb el poder judicial molt majoritàriament aliniat amb el poder polític, sense oposició, i amb els mitjans aclaparadorament del mateix color, es pot qualificar de democràtic?

CiU ha votat al Congrés a favor de l'increment impositiu acordat pel govern del PP, inclosa la pujada de l'IRPF, tot i que aquesta mesura havia "indignat" al Conseller Mas-Colell i al propi President. Tots dos lamentaven que Catalunya pateix una pressió fiscal asfixiant.

Se suposa que el vot favorable de CiU, innecessari numèricament, però que maquilla la soledat del PP, tindrà com a contrapartida el suport popular a les mesures que CiU adopti a Catalunya. I és que CiU és especialment hàbil en la pràctica del doble llenguatge. Però en aquest cas la contradicció entre el discurs de Mas a Londres o de Mas-Colell a Barcelona i la votació a Madrid és realment cridaner.

Es pot titllar una mesura d’indignant i votar a favor? O això de la indignació és de cara a la galeria o el govern català es troba en una situació de gran debilitat. Jo m'inclino per una barreja d'ambdues raons encara que la determinant és la debilitat del Govern derivada de dos motius: necessita l'aval de l'Estat per seguir endeutant-se i necessita que el Govern central sigui permeable a donar un cop de mà en la resolució de les situacions de tresoreria més compromeses. A més, CiU no té majoria absoluta, cosa que obre la porta a perdre votacions al Parlament.

Aquesta debilitat és la que ha portat a algun opinador orgànic de CiU a amenaçar amb eleccions anticipades, que no semblen probables si es manté el pacte amb el PP que la votació d'ahir posa de manifest.

Pel que fa a la indignació i la pressió fiscal asfixiant, cal recordar que els primers que la pateixen són els catalans afectats per la pujada de tipus i de l'IBI que ni són tots, ni els que ho són, ho són en la mateixa mesura i no Catalunya . A més, en matèria d'IRPF la solució és fàcil. Que s'elimini el recàrrec autonòmic i, si es necessita els diners, restableixin vostès l'impost de successions.

D'altra banda, en matèria de reducció de despesa pública encara hi ha nombroses mesures que no tindrien cap contestació social. Eliminar els Consells Comarcals i les Ambaixades o seguir retallant la despesa de publicitat institucional entre d'altres.

Deia en el meu anterior article Chacón, a l'atac que la dirigent catalana s'havia equivocat amb el to 'antizapatero' del seu document Mucho PSOE por hacer. Primer, perquè no és molt estètic fer llenya de l'arbre caigut, sobre tot el mateix dia de l'enterrament. Segon, perquè la majoria dels signants havien format part de la gestió desqualificada. Però, sobretot, perquè Chacón necessita refer les aliances que van portar Zapatero a la secretària general del PSOE si vol guanyar un congrés en el qual no pot comptar amb els partidaris de Bono al Congrés 200. La ràpida resposta d'una vintena d'exalts càrrecs dels governs de ZP Sí estuvimos allí", propicia un revés important a l'exministra de Defensa. I, la veritat, és que els ho ha posat fàcil.

Jo crec que a Chacón li ha pogut l'ansietat. Encara dolguda per no haver pogut enfrontar-se a Rubalcaba en unes primàries, ha volgut córrer massa postulant-se a deshora i sense mesurar prou el seu discurs.

Ho deia ahir i ho repeteixo, iniciar hostilitats no garanteix guanyar la guerra. De moment el primer contraatac ha deixat a l'aspirant catalana ‘grogui’. Pot recuperar-se, però si ja ho tenia difícil abans de començar la seva posició actual és d'extrema debilitat. El seu pròxim moviment serà determinant. Per això li aconsello que controli la seva ansietat i que no s'envolti només de la seva claca i dirigents ressentits per haver estar “maltractats” en alguna ocasió, per molta raó que puguin tenir per estar dolguts.

El document "Mucho PSOE por hacer" signat per Carme Chacon i altres trenta dirigents socialistes, entre ells Josep Borrell, Cristina Narbona, Javier Rojo, Juan Fernando López Aguilar o Francisco Caamaño, representa la oficialització, precisament el dia del relleu a la presidència del govern espanyol, de la candidatura de la diputada catalana a la Secretaria General del PSOE.

El document és important pel fet de veure la llum més que pel seu contingut. No hi ha grans novetats més enllà de reivindicar les primàries, o exercir una autocrítica més o menys compartida pel conjunt dels socialistes. El més transcendent és el missatge que es llança. No s'accepta el lideratge de Rubalcaba i s'anuncia batalla al Congrés. És significatiu tant per qui signa, com per qui no ho fa. Els suports rebuts fins ara deixen fora el nucli central del PSOE per la qual cosa l'aventura de Carme Chacón no es presenta fàcil.

Carme Chacón, si vol tenir opcions, hauria de refer els pactes i aliances que van portar Zapatero a la secretària general. Per això el to del document em sembla contradictori amb aquest objectiu. Per més que Rubalcaba hagi estat el candidat, les crítiques abocades són imputables, essencialment, al fins ara president i secretari general.

En definitiva, s'inicia la confrontació, la qual cosa és positiva perquè sense debat obert no hi ha catarsi possible, però queden encara moltes batalles per davant. Iniciar les hostilitats no és garantia d'èxit.

És trist haver de dir-ho, però per primera vegada en la història he de donar-li la raó al Govern d'Esperanza Aguirre i no al de la Generalitat. Em refereixo a l'assumpte de les taxes universitàries per a persones nascudes a comunitats autònomes diferents de la d'on cursen els seus estudis. La Generalitat, a través del seu secretari d'Universitats Antoni Castellà, va a demanar al Ministeri que les CC.AA d'origen paguin la part sufragada amb diners públics dels estudis universitaris dels seus desplaçats a Catalunya, i viceversa.

Segons les xifres fetes públiques, a Catalunya estudien 12.000 persones d'altres comunitats de les 240.000 que ho fan en Universitats Catalanes. Fins a 3.500 catalans estudien fora de Catalunya. La Comunitat de Madrid, ràpida de reflexos i que també acull molts estudiants d'altres comunitats, ha negat aquesta possibilitat i ha defensat que Madrid sigui un espai universitari obert i que vagin els millors, sigui quin sigui el seu lloc de naixement. Evidentment, una mesura com la proposada per Castellà, a més de ser molt complexa d'aplicar, frenaria l'arribada d'estudiants d'altres comunitats que, d'altra banda, són en molts casos de parla catalana ja que els que no ho són ja han deixat de venir solets.

Realment la proposta de la Generalitat -si es tracta d'un globus sonda de Castellà haurien desmentir amb promptitud- no se sosté. Econòmicament, la proposta és ridícula. Els universitaris d'altres comunitats amb prou feines signifiquen el 5% del total, i si s'instal•len a Catalunya, voldrà dir que lloguen pisos, mengen i van al cinema; és a dir deixen riquesa i paguen impostos. A més Castellà sembla haver oblidat la teoria de l’expresident Jordi Pujol, que assegurava que “catalans són els que viuen i treballen a Catalunya”, o potser els estudiants no són dignes d'aquest tracte? Finalment, la imatge de Catalunya de terra tancada sobre si mateixa cada dia més provinciana, profusament utilitzada per l'anticatalanisme es veu reforçada per declaracions com les de Castellà.

L'estat autonòmic té molts enemics interessats. Però amb aquests amics no calen enemics.

La més que probable candidatura de Carme Chacón a la secretària general del PSOE ha originat una interessant controvèrsia sobre si una militant del PSC pot, o no, ser secretària general dels socialistes espanyols. Els que qüestionen aquesta possibilitat, Alfonso Guerra i José Bono, a més de tenir en la seva memòria que van perdre el congrés que va consagrar a Zapatero pel suport del PSC, fan referència al fet que els socialistes catalans s'han definit com un partit diferent al PSOE i que , per tant, no té sentit que una de les seves militants aspiri a la secretària general d'un partit que no és el seu. L'argument és racional però no es correspon amb el fet que el PSC participa en el Comitè Federal, en l'Executiva Federal i que, de moment, si més no, forma part del grup parlamentari socialista, és a dir dels principals òrgans interns i externs del partit.

L'argument no té fonament jurídic. Políticament, en canvi, Guerra i Bono utilitzen la constant reivindicació d'alguns sectors del PSC de tenir un grup parlamentari propi el que, de concretar-se, si crec inhabilitaria a un militant del PSC per liderar el PSOE. Quin grup parlamentari presidiria Carme Chacón si es consumés la separació?

Cada vegada que algun socialista català reivindica el grup parlamentari propi mantinc que si es demana la separació parlamentària, el més lògic és no participar en els òrgans que decideixen les polítiques del PSOE a nivell federal. Estar dins i fora d'una organització és, al meu entendre, impossible i irracional.

Jo sempre he dit que si el que es defensa és un model federal per a Espanya, s'han de tenir aliats en el conjunt de l'estat. I que la tasca del PSC és liderar els federalistes del PSOE, però des de dins, no reivindicant la segregació com fan els nacionalistes del PSC, captius de la ideologia dominant a Catalunya i incapaços pels seus complexos de traslladar al conjunt dels catalans avantatges de l'opció organitzativa escollida pel PSC.

El complex nacionalista d'alguns sectors del psc és una de les causes dels seus problemes electorals. Si els propis militants dubten del seu partit i consideren incompatible formar part del PSOE i defensar Catalunya com no van a dubtar els electors?.

Jo crec que el gran actiu del PSC és que la seva relació amb el PSOE és l'únic mitjà, ningú diu que fàcil, de transformar Espanya en un sentit federal.
Si algú pensa que això no és possible, ha propugnar no un grup parlamentari propi sinó sortir també de el Comitè Federal i de la Comissió Executiva. Però mentre això no passi, qualsevol militant del PSC està plenament legitimat per intentar liderar el socialisme espanyol, per molt que a Guerra i Bono, poc amants de l'Espanya federal, aquesta possibilitat irriti profundament els seus sentiments patris.

La Vanguardia, diari més que centenari, ha sabut sobreviure a diferents situacions polítiques a base d'estar al servei -i servir-se- del poder de torn. És una simbiosi que dóna bons resultats, però molt difícil de mantenir al llarg dels anys. Però La Vanguardia ho ha fet molt bé. Quan guanyen els "amics" és el moment de cobrar el capital invertit amb substanciosos interessos. I, quan guanyen els menys amics, es tracta d'oferir-los una teòrica neutralitat o la immunitat d'algun dirigent a canvi que es mantinguin els favors.

En els últims temps, La Vanguardia ens delecta amb una mena de 'pornoperiodisme', és a dir ens mostra sense pudor les seves martingales amb el poder. Fa pocs dies eldebat.cat es va fer ressò de que la Generalitat hauria atorgat una campña publicitària al grup Godó de prop de dos milions d'euros, poc abans de la campanya electoral. Les contrapartides durant la campanya han estat manifestes, com és el cas del xou de Cunit i Rahola en relació amb el debat a cinc, teatre de baix pressupost.

Ahir, a les poques hores que Homs anunciés les retallades a TV3, La Vanguardia publicava un ampli estudi comparatiu sobre un suposat sobredimensionament de la plantilla de la televisió publica catalana al mateix temps que uns salaris mitjans superiors a altres televisions. Sense entrar a valorar la veracitat de l'estudi, la promptitud de la reacció en suport de l'executiu, i dels seus propis interessos, fa sospitar que la mesura era coneguda pel diari abans que fos oficial, i que el diari ha dissenyat una campanya de suport a mida i coordinada amb l'executiu.

I és que en els últims anys, La Vanguardia ha passat de ser un diari conservador alineat amb la dreta catalana i espanyola a ser directament el butlletí de CiU. I en té tot el dret, res a dir. Però de la mateixa manera que des del diari es demana transparència, a mi m'agradaria saber quant ens costa La Vanguardia i, més genèricament, el Grup Godó, petició que faig extensiva a tots els mitjans de comunicació. A quant puja la publicitat institucional, les subvencions de tot tipus, els programes o separates especials, la compra d'exemplars per al seu repartiment gratuït etc.

Els mitjans de comunicació necessiten les ajudes públiques en la majoria dels casos simplement per sobreviure. Però sense transparència és lògic que els ciutadans els valorin cada vegada pitjor.