RSS d'elDebat.cat
elDebat.cat
29/07/2012 20:32
Sense títol
Enigmes i conseqüències de la mort d'Oswaldo Payá
Joaquín Roy
La tràgica mort d'Oswaldo Payá, el dirigent de la dissidència cubana amb més impacte internacional, en companyia del col·lectiu de les Damas de Blanco, presenta algunes notables incògnites. Una són les dades fredes i objectives de l'accident de trànsit que va acabar amb la seva vida, detalls que en el moment de redactar aquesta nota no estan prou aclarits. L'altra dimensió està acaparada per les conseqüències de la mort del líder de tendència democristiana, tant en el si de l'oposició al règim, com en l'interior d'aquest. Tots dos temes estan íntimament relacionats.

El misteri inicial sobre els fets, i la seva immediata interpretació per part de la seva família i altres opositors, ha estat ja amplificat comprensiblement per amplis sectors de l'exili. L'accident, segons aquestes fonts, hauria estat provocat. L'envestida brutal d'un altre vehicle, per tant, estaria impel·lida per sectors interiors del país. En un règim on impera una seguretat impressionant, on els delictes de menor i alta quantia són rars i no hi ha nuclis que puguin ser qualificats com a "crim organitzat", un accident provocat de tal manera que pogués ser qualificat d'assassinat premeditat només es podria executar per decisió o tolerància del govern.

També podria ser reflex de tensions interiors i l'agressió de l'envestida hauria estat executada per un corrent d'acció hiperactivista, més enllà de "l'esperit revolucionari" que encara impera a la cúpula del poder presidida per Raúl Castro, immers en una aparença reformista. En suma, tant si l'accident es tracta d'un atac frontal com si és producte de la "dissidència" interna "revolucionària", el més perjudicat a curt, mitjà i llarg termini és el propi règim, a qui no li convé veure's assenyalat amb les mans encara més tacades de sang.

Cal tenir en compte que l'aparició de les diverses variants de la "dissidència", a la qual no es pot considerar com a "oposició", ja que aquest paper pertany a organitzacions amb agendes d'índole decididament política, va beneficiar (per donar-hi un qualificatiu pràctic) paradoxalment al propi règim. La seva tolerància (corregida periòdicament i selectivament amb arrestos i presó) li servia al règim per presumir d'un liberalisme en realitat inexistent. El fet que els mateixos dirigents dissidents, especialment els més coneguts, tinguessin certa llibertat de moviment li servia al castrisme de coartada. Cal recordar que el mateix Projecte Varela, inspirat per Payá, presentat en el context de la visita de Jimmy Carter el 2002, pel qual es proposava l'aplicació de la pròpia constitució en la liberalització del règim, no va ser respost per una repressió sumària, a part de la declaració del parlament cubà de considerar la "revolució" irreversible.

La publicitat de les accions d'alguns líders (Dames, el mateix Payá, Elizario Sánchez Santacruz, alguns socialdemòcrates) eren moderadament represaliades amb restriccions interiors i prohibició de viatges a l'exterior, però en aquests casos no es creuava una subtil línia vermella en el veïnat d'assassinat, presó, "desaparició". L'excepció va ser la desproporcionada mesura del 2003 amb les sentències contra més de setanta opositors, que a la llarga va ser considerada com a contraproduent, amb el desenllaç de l'alliberament amb el suport de l'Església i el govern espanyol.

Davant noves mesures de reprimenda per part d'alguns governs estrangers, la Unió Europea i sobre tot el govern espanyol, a més de la sistemàtica política de les successives administracions nord-americanes, el règim cubà contestava amb un calculat dent per dent. La Posició Comuna inspirada pel govern d'Aznar el 1996 va proporcionar al règim cubà la pretesa aparició del "segon embargament". Si les decisions de la UE el 2003 implicaven la invitació als dissidents a les festes nacionals a les ambaixades, el règim contestava amb el boicot, en el que es va convertir en l'anomenada "guerra del canapè". Si les diplomàcies europees expressaven desitjos explícits de visites a la dissidència, el castrisme no contestava al telèfon i es generava una ruptura virtual del vincle diplomàtic. Al final, les diferències es resolien per contactes directes, efectius i discrets, amb la consegüent canalització d'ajuda. El papa Benet XVI es va adherir a aquest pacte. Un hipòcrita modus vivendi era la solució.

Per aquests motius la interpretació que l'accident ha estat part d'un guió redactat per la dictadura cubana i executat pels seus agents no se sosté lògicament. Aquesta decisió, tant de provar-se com de quedar penjada en les sospites, només tindria una víctima (a part del propi Payá i el seu company passatger): el règim presidit per Raúl. Les accions de la dissidència no es poden comparar en perillositat per a la supervivència del règim amb la gravíssima crisi econòmica, la delicada conjuntura social amb la tenaç (re)aparició de les classes socials, els huracans i la dependència de les ajudes del règim de Hugo Chávez, en precari estat físic i afectat d'interrogants polítics. Però, si es confirma la interpretació de la confabulació i connivència del règim, tal estupidesa política apuntaria a una extrema debilitat interna del propi sistema, de conseqüències impredictibles.

Quant a les conseqüències de la pròpia desaparició de Payá, és obvi que el moviment de la dissidència ha perdut un sòlid pilar, que gaudia d'un prestigi insuperable. Que el Parlament Europeu (dominat, s'ha de dir, pel sector del Partit Popular que acull el democristià) li concedís el premi Sakhàrov i que el règim castrista li permetés viatjar a Estrasburg i d'altres capitals europees no són nimis detalls. Sorgeix ara amb més força la pregunta de si els diversos nuclis de la dissidència tenen el potencial de convertir-se en sòlids grups polítics que algun dia siguin anomenats "partits". S'ignora quin pot ser el futur del Moviment Cristià Alliberament (MCL), sense el seu líder natural.

No tenen una tasca fàcil, especialment si persisteixen la infiltració del propi règim i la divisió interna, lògica conseqüència de la varietat de corrents ideològics. Amb un món exterior (sobretot l'europeu) precisament tenallat per l'estupefacció dels ciutadans cap a la ineficiència dels partits polítics, el futur de la dissidència a Cuba està més que mai subjecte als esforços interiors.

Joaquín Roy és Catedràtic 'Jean Monnet' i director del Centre de la Unió Europea de la Universitat de Miami
jroy@Miami.edu
Imprimeix Enviar a un amic
La TafaneraMenéamedel.ico.usChuzaFacebookIndependènciaCatosferaTwitter
Nou comentari
L'empresa es reserva el dret de no publicar els comentaris que consideri inapropiats, que contiguin insults i/o difamacions, per tal de preservar la imatge de les persones. El sistema guardarà el seu comentari junt a la seva IP (107.22.120.91)
*
*
Has de copiar, en el camp de text, els6 caràcters, del 0 al 9 i de l'A a la F

* Camps obligatoris
 
 
 

Follow Me on Pinterest

Eldebat.caton


Perfil de Twitter de Francesc Moreno, editor d'eldebat.cat
 
L'OPINIÓ MÉS LLEGIDA
CSS vàlid XHTML vàlid Gestor de continguts Creative Commons License
Portada | Política | Societat | Entrevistes | Opinió | A debat | Videos | El lector | TribunaLatina.com | Contactar | Qui som
Red Digital XXI S.L | NIF: B63898712 | Registre mercantil de Barcelona en el llibre nº 90363 diari 944 el dia 19 de Juliol del 2005 assentament 934 | CMS BabSoft
elDebat.cat