“Quan heu eliminat el que és impossible, el que quedi, per improbable que sigui, ha de ser la veritat”, li fa dir Arthur Conan Doyle al seu famós personatge, Sherlock Holmes.

Apliquem la frase a algunes de les retallades de la Generalitat, admetent que certament s’havia de reduir el seu pressupost. Considerem també que les retallades són justament impopulars. Però aquests elements no expliquen la naturalesa brutal i supremament lesiva de les retallades. Més aviat haurien d’excitar a la ponderació i a la prudència. És el que sempre s’ha fet en els millors democràcies.

Però quan analitzem la manera d’obrar de la Generalitat trobem un principi irracional i políticament deliberat. Com diria el detectiu Holmes, de vegades és l’única cosa que queda. Comporta la utilització política interessada del desconcert.

Malgrat ser un partit molt conservador –no costa trobar-li tics que recorden el carlisme– CDC ha assumit el sinistre eslògan leninista “quant pitjor, millor” i el maoista “abans de construir cal destruir”. Ambdós reprenien, com ara ho fa la Generalitat, una vella i sinistra expressió llatina: “Ordo ab chao” (a l’ordre des del caos), de la qual se sol complir només la segona part, el caos.

La destrucció de la sanitat catalana no s’entén sense considerar aquesta actitud. Han destrossat a dojo i no han construït ni abaratit res, ans el contrari: han creat un caos molt més car i ineficient.

Ara tenim un altre problema més limitat, però també escandalós. És el no pagament a escoles i centres socials assistencials concertats. Com informa aquest diari digital, no és que la Generalitat no tingui els diners que calen per a pagar necessitats tan bàsiques com els sous (molt baixos) del personal, sinó que, com diria Sherlock Holmes, la raó real (malgrat ser aparentment improbable) és precisament causar alarma social, retallant on es podria haver evitat retallar. La Generalitat té els diners però els destinarà a pagar l’endeutament financer.

CDC pot preferir el caos per, a continuació, poder dir que l’única sortida a curt termini és un pacte fiscal i a continuació la independència.

Es pot voler el que es vulgui, o el seu contrari, però qüestions tan clau no poden ser enfocades de forma instrumental, irrealista i contrària del tot a la solució efectiva dels greus problemes immediats que literalment ens ofeguen.

A més es fa de manera banal, mancada d’un anàlisi seriós. El paper presentat per CiU al parlament sobre el pacte fiscal és tan dolent i retòric que fa caure d’espatlles. A més, ara tinc a les mans l’“Argumentari!” de CDC numero 755 del 26 de juliol. Té per títol “El Parlament de Catalunya aprova amb una àmplia majoria la proposta sobre el Pacte Fiscal en la línia del concert econòmic” .

Es tracta d’un document intern i reservat que la direcció de CDC tramet periòdicament a tots els militants. Té només 27 línies, quan per temes banals ha elaborat documents molt més llargs. De fet tots els documents en favor del sobiranisme –mot i concepte marginals en l’estudi i la història del nacionalisme, que sí que és una qüestió seriosa– són d’una pobresa intel·lectual que esgarrifa.

Aquesta manera de llençar el carro pel pedregar pot durar algun temps. Amb l’excepció del grotesc 6 d’octubre del 1934, serà un parèntesi dins la trajectòria del catalanisme, normalment gradual i possibilista. Els brots tempestuosos mai no van quallar. Ara tampoc ho faran. En canvi, els usuaris de la sanitat pública, els dels centres socials, els de tot el sistema educatiu, ja ho pateixen, quan la primera de les prioritats de l’autogovern català hauria de ser ajudar-los. Només haurien de fer de bombers, mai d’incendiaris. Ara bé, aquesta confusió de gèneres s’ha donat moltes vegades en la història. Com afirmà un dels més grans poetes alemanys de tots els temps, Friedrich Hölderling, els que volen crear el Cel sobre la Terra sovint aconsegueixen crear-hi l’Infern. En això podem estar. No n’hem d’estat agraïts, ni gens ni mica.