El conflicte en el PSC està servit. El diputat Ernest Maragall ha trencat la disciplina de vot en el grup parlamentari socialista, en dues ocasions. La primera amb motiu del debat sobre la instal·lació d'Eurovegas. La segona donant suport sense embuts a l'Administració Tributària Pròpia de Catalunya en el marc del pacte fiscal. Això ha estat la gota que ha fet vessar el got en la direcció socialista, que l'ha comminat per carta que deixi el seu escó, si tan de mala gana es troba. Maragall ha contestat reptant al partit.

La resposta no ha agafat per sorpresa a ningú. Ernest Maragall només es troba a gust en el PSC quan és ell el que imposa la pauta. Ho va demostrar sent Conseller d'Educació en el Govern Montilla o quan era el braç executor en el Govern de Pasqual Maragall. En aquests dos moments, les discrepàncies no eren ben vistes per l'ara díscol diputat Maragall. Per exemple, en la negociació de l'Estatut que va portar a la seva aprovació pel Parlament. Molts van protestar pel text i per la forma de portar les negociacions. La disciplina es va imposar, entre d'altres, pel propi Maragall. No va haver-hi ni un vot discrepant en les files socialistes. Tampoc els va haver-hi en la votació sobre la Llei d'Educació que va provocar forts debats interns. Al final, també es va imposar la disciplina.

No obstant això, el diputat Maragall va sortir esquilat de l'últim congrés del PSC. Les seves propostes no van ser acceptades i el seu candidat, l'alcalde de Lleida Àngel Ros, ni tan sols es va presentar a les votacions que va guanyar Pere Navarro. Els números no sortien i van preferir sortir indemnes del congrés sense perdre la "gran votació". Davant la falta de suports, l'ara rebel Maragall aprofita la seva tirada mediàtica i la seva acta de diputat per manifestar discrepàncies i presentar-se com a víctima davant "l'aparell" del partit i així presenta la seva rabieta personal sota un epígraf reivindicatiu: Discrepància o llibertat.

No obstant això, Ernest Maragall oculta la major. No és un díscol, ni un rebel. Simplement és un trànsfuga que està preparant la seva sortida del PSC revestint-se com una víctima del jacobí espanyolisme a ultrança que imposa la direcció socialista. D'aquesta forma, Maragall intenta disfressar la seva traïció. Ja se sap, si trenques la disciplina de vot "per Catalunya" sembla que siguis menys trànsfuga, però aunque la mono se vista de seda, mona se queda.

Fa unes setmanes eldebat.cat avançava que l'actual conseller de Cultura del Govern de CiU, l'exsocialista Ferran Mascarell, està intentant teixir les complicitats necessàries per construir un partit socialdemòcrata a Catalunya al marge del PSC. Aquest partit tindria la benedicció d'Artur Mas, interessat a aprofitar-se de la crisi dels socialistes catalans. El seu objectiu, aconseguir un nombre de diputats suficient que els permetés ser socis de preferència del partit majoritari de Catalunya, els nacionalistes de CiU.

En aquest projecte, Mascarell i Maragall van per camins diferents però amb vistes a convergir. El ja traïdor Maragall ha constituït una plataforma en la qual no oculta la seva intenció de constituir un partit al marge del PSC i per això està buscant aliances al territori, de vegades de la mà de Mascarell. A tenor de com van aquests contactes, els resultats no són massa esperançadors. Per això, Maragall ha tirat de mitjans de comunicació que engrandeixen la discrepància intentant aparèixer com la gran víctima quan no deixa de ser un trànsfuga més. El diputat Maragall té pressa. Els seus dies en el PSC estan comptats i comptats estan els seus dies en la política si no aconsegueix repetir com a diputat. La possibilitat d'una convocatòria electoral anticipada, que està en tots els comentaris, l'obliga a tibar la corda. Necessita garantir el seu futur –igual que Mascarell, que és conseller per la gràcia de Mas, i per la mateixa gràcia pot deixar de ser-ho– formant un nou partit que tingui temps d'encunyar una marca i presentar-se a les properes eleccions catalanes, segurament anticipades. No fa falta molt. Només un grup de comunicació que li doni el suport mediàtic suficient per aparèixer com la gran esperança socialista i catalana, això sí.

El díscol Maragall ha comptat amb suports en el si del partit. L'alcalde de Lleida, Ángel Ros, i les diputades i exconselleras Marina Geli i Montserrat Tura. Tots enfrontats amb l'actual direcció i tots amb un denominador comú: són els grans perdedors de l'últim congrés. Entre aquests suports, brilla per la seva absència la del grup liderat per Joan Ignasi Elena "Avancem", que va presentar una candidatura alternativa a la de Pere Navarro i va obtenir el 25% dels vots.

El camí de la traïció ha començat empolainat com a catalanisme perseguit, però és simplement un camí de supervivència política personal i d'egocentrisme desmesurat. Farien bé els socialistes catalans a deixar anar llast i aviat. Travessar el desert després dels desastres electorals és un repte dur. Portar pedres a la motxilla ho fa més difícil. Llevar-les amb rapidesa i desemmascarar la "pseudodiscrepancia", un bon remei. Ja ho diu la dita "més val sols que mal acompanyats".