Avui és una dia important per la nostra crisi econòmica. També ho fou ahir i ho serà demà. Per tant, es mirarà a fora, essencialment a Europa, on hi domina el pluralisme de matriu liberal, amb vessants variades. Van des del conservadorisme cent per cent democràtic a la socialdemocràcia amb idèntica característica.

És un model que potser on està menys assumit és a Espanya, i dins aquesta a Catalunya. Aquí, en la política pràctica i sobretot en la financera, les desviacions vers visions de dreta predemocràtica són immenses. Vist des de l’esquerra, les giragonses, sovint vers l’esquerranisme no democràtic, també són monumentals. En l’àmbit ideològic, impregnen a sectors que originàriament no tenen res d’esquerra. Tant un radicalisme com l’altre són fàcils d’acreditar amb exemples banals. De fet, es complementen o suplementen a l’hora de refermar un gran immobilisme. Espantats per uns i altres, moltes persones – potser una majoria– tenen por i es resignen.

Aquesta dissonància no és nova. En altres formes, inclosa la religiosa, porta segles manifestant-se. Va dominar el segle XIX i el XX, fent sorgir la simplificadora teoria de “les dues Espanyes”. No és la frase més aclaridora. Pot ser més útil observar que a Espanya la lleialtat a la societat és tant més forta en quant més petita sigui l’àrea que es consideri.

És un fenomen que actualment es dona amb força a l’interior mateix de Catalunya. He trobat a molts persones que confessen que avui es senten més lleidatans, o gironins, o tarragonins o reusencs, o manresans ( junt amb altres coses) que no pas anys enrere. Aquest esquarterament de la societat va ser força general a les societats europees en els temps de la industrialització. Ara ha desaparegut. Però aquí perdura i potser augmenta.

Política i economia
En el nostre passat i en el nostre present es veu que tant el tipus de política com el tipus d’economia que tenim pateixen vells mals. Uns mals que la globalització –aquesta gran oportunitat per la humanitat– ha accentuat i exposat millor a la llum pública. Això ha fet que ara calguin més obertura mental i més coratge per resoldre els problemes. Els problemes han arribat a ser tants i a estar tan entrelligats que potser ja no siguem a temps ni per a ordenar-los i analitzar-los. Quant a resoldre’ls, per ara ni cinc.

Si et limites a l’economia veus com Europa està espantada de constatar que se li reclama ajut mentre que aquí no es fa res per tapar els forats pels qual ens hem empobrit. El problema no era que tinguéssim sous massa alts. Era i és que tot està mal muntat i que els muntadors no són altres que uns polítics que no volen desmuntar una extravagància que perjudica a tothom i només els beneficia a ells.

Ara a Espanya els sous són encara més baixos. A Bèlgica l’hora de treball és pagada, de mitjana, a 39,3 euros i a Espanya a 20,6. O sigui que parlar de sous massa alts és una insolència. No hi ha dubte de que algunes retallades –com les sanitàries de la Generalitat– ho encariran i empitjoraran tot.

A Europa ho saben. De fet ara arreu se sap tot sobre tot. Saben que el nostre sistema no funciona. Que la nostra llei electoral és una presa de pèl que no dona autoritat als polítics, mentre garanteix la perpetuació en el poder de molts inútils o, en el cas de Catalunya, empara un intent de nepotisme medieval.

A Europa saben que l’amistançament entre la banca i el poder polític han de ser liquidats. Saben que la corrupció ho devora tot. Saben que els poders autonòmics no han servit per reformar un Estat caduc i centralitzat sinó per multiplicar per disset (el nombre d’autonomies) la vella maldat de considerar el poder polític com una finca o un patrimoni d’una persona o d’un clan.

No hem volgut o sabut reformar-nos
Per damunt de tot això saben que durant segles no hem volgut o no hem sabut reformar-nos i que quan algú ens ho ha volgut aconsellar des de fora, hi ha hagut milers de dits que l’han assenyalat com un intrús o com un enemic. Aquí s’ha insultat a Merkel i a Montoro (a aquest dient-li “macarra”) els mateixos dies en que se’ls hi demanava diners. No són maneres de propiciar una utòpica Catalunya independent, excepte que es prengui per model l’Albània d’Enver Hodxa.

Avui, demà i demà passat poden ser dies importants quant a ajuts des d’Europa. O podem no ser-ho. El dia cabdal serà aquell que, des de dins d’Espanya, i des de dins de cada autonomia, es comenci admetre que calen reformes polítiques i econòmiques internes, perquè unes són indestriables de les altres. Han de ser reformes que no siguin de vol gallinaci, que no tinguin esperit de revenja i sense la finalitat prioritària de conservar el poder o arribar-hi el màxim d’aviat. Sóc capaç d’escriure-ho però no pas d’imaginar que pugui ser realitat.

No dic res que no afirmessin altres, fa molts decennis. Larra, Jovellanos, Joaquín Costa, Prat de la Riba, Francesc Cambó, Manuel Azaña i aquells que –com Joan Sardà Dexeus i molts altres catalans– varen imposar el Pla d’Estabilització a Franco. Després calia una reforma política radical i de molta profunditat. Algunes coses feren prou bé Adolfo Suárez i Felipe González. Com a mínim ells tenien una bona disposició per la diagnosi i la modernitat. Ara no ho veig. El que sí es pot constatar és que el pujolisme i el Tripartit foren immenses borratxeres que ens han creat sengles ressaques monumentals, avui de duració indeterminable.

La Constitució va ser un pas que ara s’ha quedat curt. Bestieses que podien tenir una explicació temporal –com la llei electoral– ja no són tolerables. El món ha canviat i nosaltres no ho hem fet. Ens hem de mirar en el mirall honestament i intel·ligentment. Constatarem que no som pas com els poders polítics i fàctics (avui la gran premsa i la banca) ens volen fer creure que seriem, sinó que realment som el que la Unió Europea ja sap. Per això li fem por. No es vol agafar els dits. Ja veuen que l’Estat no fa res per aquells, cent per cent innocents, que es van enganxar els dits amb les sinistres “preferents”.

Si fem el gran esforç de veure’ns com ens veuen –jo crec que justament– des d’Europa, aleshores podrem dir que començarem a estar instal·lats en la bona via. De moment això encara no és així.