Cada vegada són més les persones que, provinents de diversos àmbits polítics, assisteixen amb estupor a la deriva de la política catalana. La postura de CiU té una explicació senzilla que ja he repetit. Es tracta d'amagar els escàndols de presumpta corrupció sota el mantell de la bandera. El patriotisme pot ser l'últim refugi dels canalles, com va dir Samuel Johnson. Paral·lelament, CiU intenta aconseguir que les seves polítiques i prioritats antisocials passin desapercebudes sota la coartada que són imposicions de Madrid o Brussel·les i que no hi ha alternatives. Es tracta d'arribar a unes noves eleccions en la propera primavera que li serveixin per perpetuar-se en el poder. CiU promet el cel d'aquí a dues legislatures, mentrestant vivim en l'infern. Ho tenen fàcil gràcies als seus "col·laboradors necessaris": PP i PSC.

És mes rocambolesc el que succeeix al PSC. El PSC hauria de centrar la seva actuació política a denunciar que el Govern ha optat per desarborar la sanitat pública o que es deixin de pagar serveis socials, enfront d'altres alternatives sempre possibles (se'n recorden de l'impost de successions?). Els socialistes haurien de defensar que abans de maltractar als més febles s'eliminin les subvencions a la premsa afí o a entitats que són utilitzades com a instrument descarat de les polítiques del Govern, o que s'eliminin els Consells Comarcals, per posar alguns exemples dels molts existents. El PSC s'hauria d'haver negat a parlar del pacte fiscal fins que s'hagués convocat una cimera de partits per pactar què i on es retalla, i quines polítiques econòmiques es desenvolupen pel Govern. En lloc d'això, els socialistes es dediquen a seguir les regles del joc que imposa CiU com un corderet que va cap a l'escorxador sense protestar. I, de forma estrafolaria, els que es queixen i apareixen en la premsa diàriament són aquells als quals aquesta subordinació els sembla insuficient i demanen pura i simplement la rendició incondicional.

El PSC viu presoner d'una banda d'un grup de polítics d'arrel nacionalista que porten més de trenta anys en primera linea gràcies a uns votants i a un partit que en el fons no ha estat mai el seu a nivell emocional, però del que han viscut a cos de rei gaudint dels càrrecs representatius de major relleu. Per una altra, d'una direcció que sembla no haver pres el pols a la situació i no haver assumit que representen, encara, al principal partit de l'oposició i no als seus legítims interessos com a alcaldes o diputats. El PSC és un partit en trànsit de desaparició si no es produeix una catarsi. Encara que no veig qui o què pot produir-la.

Mentre els joves emigren, les empreses tanquen i cada vegada més persones viuen en l'exclusió social, els polítics segueixen preocupats per com assegurar-se les seves prebendes de la forma més duradora possible. Segons sembla és molt més rendible políticament crear problemes que resoldre'ls.