“La llei és la llei / La llei és l’únic, el bon camí” escriu Francesc Vallverdú en el seu poema “Sou vosaltres”, vell de més de quaranta anys i del qual se’n pot dir qualsevol cosa, excepte que no sigui d’un valent antifranquisme i d’un encès obrerisme.

Ho veuen així Artur Mas, President de la Generalitat, i Juan Manuel Sánchez Gordillo, diputat andalús d'Izquierda Unida? El seu únic camí és la llei? Honestament, jo no ho juraria. Ells mateixos opten més per trobar explicacions a la Robin Hood –el personatge de llegenda que prenia arbitràriament a uns per donar a altres– que en els textos de llei, tant els vigents com els d’una legislació que ells podrien proposar. Llavors es veuria de què va tot. Altrament, sembla que juguem a posar no se sap quin carro davant d’uns bous imprecisos.

El cas de Sánchez Gordillo té el diguem-ne mèrit de ser força clar. És un personatge que vaig conèixer, per raons estrictament professionals. Tipificar-lo és molt fàcil si es té present la pitjor demagògia marxistaleninista. És un cas de manual.

Que es pogués fer en un supermercat el que es va fer i a més sigui lloat políticament em remena l’estómac. En tant que jutge, amb un important supermercat en la meva jurisdicció, vaig redactar, signar i fer complir sentències contra persones que havien pres productes d’aquell centre de manera discreta, és a dir amb menys escàndol.

Què podria dir-li a una persona que vaig condemnar si ara un acte amb possibles i importants agreujants no és castigat? Els ciutadans ja no són iguals davant la llei? Cal permetre que la llei l’estableixi no pas un Parlament sinó un personatge que voldria que perdurés un dels dos grans totalitarismes que ha patit la humanitat?

Mas i el menyspreu de la llei
Quant a Mas i al seu partit són una mica més subtils o confusos en el seu menyspreu per la llei. Certament, tenen dret a demanar una llei que reconegui el dret a l’autodeterminació, o que reconegui l’establiment d’un pacte fiscal, o que creï una agència tributària pròpia. Però això no ho fan.

Per descomptat, en tots els casos, caldria abans reformar la Constitució. Però precisament perquè estem en una democràcia aquesta és reformable. També podrien sol·licitar empara d’institucions europees, si bé saben que se’ls traurien de sobre en cinc segons. O proposar lleis perfectament constitucionals que anessin en el sentit que ells diuen voler. Penso en una llei que fixi un topall màxim del PIB de cada comunitat que pugui anar a parar fora d’aquesta. O fer un repartiment clar d’impostos. Són solucions existents en països federals o de fet confederals que seria lícit plantejar.

També seria lícit elaborar un llibre blanc sobre el tema que fos. A dia d’avui, els quatre fulls –i de vegades menys– que sol presentar CDC (com va passar fa poc en el Parlament) no estan a l’alçada de la importància i gravetat del que demanen. Ni tampoc sembla que sigui el moment adient per afegir replantejaments radicals, atès que calen mesures urgents i d’una gran profunditat, amb el conseqüent i lògic enrenou, tant en el conjunt d’Espanya com en les comunitats autònomes.

He escrit i molt sobre nacionalitats o identitats minoritzades des dels cinc continents. De França me’n vaig fer un fart, en particular de Còrsega. Se'm pot acusar de qualsevol cosa menys d’ignorar les posicions dels contraris al centralisme jacobí, ja fossin autonomistes o bé independentistes. Ara estan en un compàs d’espera perquè veuen que hi ha problemes econòmics més urgents. Té sentit.

En canvi, aquí això no va així. Per tant, a Espanya, a Catalunya quant a situació econòmica desastrosa som campions. També ho som respecte al mal govern, a la destrucció dels serveis públics, a conflictes interns a CDC i en avidesa de poder per part d’aquesta. És en aquest ordre de coses que es poden trobar explicacions.

Novament 'La Vanguardia'
Diumenge passat un article del diari La Vanguardia, el més subvencionat per la Generalitat i el més agraït, va confirmar del tot que hi ha greus problemes a la cúpula de CDC. Ara s’ha d’agrair al diari citat la publicació, en l’edició del 9 d’agost, a la pàgina 11, d’un sensacional comentari del veterà periodista José Antonio Zarzalejos: “El rescate, el pacto y el concierto”.

Cal llegir-lo de cap a peus. Entre altres coses, afirma: “La fragmentació de l’espai fiscal no està entre elles (les reformes polítiques i econòmiques que ara mateix li calen a Espanya), sinó tot el contrari. De manera que el pacte fiscal català queda tan lluny que amb prou feines tan sols arriba a albirar-se en l’horitzó”.

L’article causà commoció a la Generalitat. Poques hores després, una font d’aquesta institució em digué que Mas es pujava per les parets i que havia decidit respondre-hi indirectament. Dit i fet.

Mas va improvisar una declaració amb aires de solemnitat en la qual va demanar una mobilització en favor del pacte fiscal. És el clam al cel que fa mil. L’excés de declaracions mata les declaracions i l’excés de solemnitat esdevé banalitat. Sempre és el mateix: excitar els sentiments per fer perdre de vista la realitat política i la seva immanent complexitat. En això sí que la coincidència de Mas amb Sánchez Gordillo és radical i absoluta.

No és res de nou: les nostres àvies ja sabien que l’infern està decorat amb generoses intencions. Al llarg de la història ho han usat i n’han abusat les pitjors forces polítiques. En canvi, altres estem del tot d’acord amb Francesc Vallverdú: “La llei és la llei / La llei és l’únic, el bon camí”. Si un dia Mas i Sánchez Gordillo ho tenen del tot clar ja ens assabentarem, i ho aplaudirem, tant si hi estem d’acord com si no. La democràcia és bàsicament això. La resta és molt tenebrós.