La premsa d'avui és una mena d'amanida de proclames. 'El Periódico' ens explica que CiU reserva el 23N el Palau Sant Jordi. El Parlament prepara una resolució de futur sobiranista, segons 'La Vanguardia', tot i que seria més exacte que CiU prepara aquesta resolució per desmarcar-se d'una resolució purament independentista i espera que ERC i SI la recolzin. 'El País' relata la perplexitat de la UE, que no veu vies ni raons per a la secessió. Aznar deixa anar les seves bravates. "Ningú no trencarà Espanya", diu "i qui ho intenti no només comet deslleialtat sinó també una gravíssima equivocació". Rajoy ofereix diàleg. Griñán parla d'un model federal i Juan Luis Cebrián planteja en un article, "Escolta Catalunya", les tres crisi que ha de solucionar nostre país: l'econòmica, la institucional i territorial i Europa.

Aquest allau de declaracions només genera incertesa en la majoria de la població. La política està utilitzant el regat curt per solucionar un problema de profund calat: els diners i com repartir-los. Segurament a Catalunya hi ha ciutadans que aposten per la independència per raons històriques, polítiques i sentimentals. Altres hi estan en contra per aquests motius. Però la major part està aclaparada per les fuetades de la crisi, la falta de diners i per la sensació que a Espanya els diners no es reparteix de manera equitativa. I a Espanya, la majoria pensa que l'estat de les autonomies és un desastre i els catalans uns malgastadors que a sobre volen més diners per pagar els seus excessos i les seves vel·leïtats separatistes.

Aquesta és la clau del conflicte, els diners. El no escoltar, el menysprear el diferent. El president de la CEOE, Joan Rosell, ho definia d'una manera meridianament clara: "La independència seria un gran problema econòmic". Ho seria pels dos costats, per això instava la política a resoldre "el problema d'una vegada". Va fer, el president de la patronal, un afegit interessant amb què pretenia centrar el debat, i va afirmar que "cal debatre amb el cap fred i amb números damunt la taula". És a dir, menys proclames i més posar-se a pensar en solucions.

No obstant això, aquests nombres són absents. Els nacionalistes ho justifiquen tot per l'espoliació fiscal. 11.000 milions per any paga més Catalunya del que rep. Tots els estudis fins al 2009 així ho afirmen. Fins i tot ho reconeixia 'La Razón' de dissabte. Catalunya aporta 27.148.000 i en rep 15.777. Però, poques dades tenim de 2010 i 2011. La crisi ja estava colpejant amb cruesa les finances i els ingressos queien en picat. Amb seguretat, aquests 11.000 milions de dèficit fiscal no són tants, ni de bon tros. Tampoc a Madrid, que fins al 2009 aportava 66.000 milions i en percebia 11.475, tot i que té, sens dubte, el plus de capitalitat, que li fa percebre una bona suma per altres canals.

Amb aquestes dades a la mà, és clar que hi ha un desequilibri en els comptes de l'estat. La resta de les CA no poden protestar. Reben més del que aporten. I així porten 30 anys. Alguna cosa haurien d'haver fet els seus governants per desenvolupar les seves economies, perquè la solidaritat no pot durar eternament. I ara la solidaritat és més complexa, perquè el que s'ha dit, no hi ha diners. Conclusió, tenim un problema i caldria clavar colzes i donar solucions.

Però, els nacionalistes catalans han entrat en una altra deriva. No els interessa un acord. Els interessa la independència. Diuen que amb la recuperació del dèficit fiscal, a Catalunya es podria mantenir l'estat del benestar i propiciar el desenvolupament. No obstant això, aquesta afirmació té els peus de fang. Catalunya té els bancs tancats. El seu dèficit és superior als 44.000 milions d'euros. En cas de ser independent, la seva prima de risc superaria amb escreix l'espanyola. Alguns economistes apunten que seria, ni més ni menys, el doble de l'espanyola. Els 11.000 milions només donarien per pagar el deute que, per cert, ara es paga per les bestretes d'Espanya, ¡el que són les coses! A més, els nacionalistes amaguen altres realitats. Pagar el subsidi d'atur als catalans costaria una mica més de 5.000 milions i les pensions, més de 12.000 milions. Per aquest concepte, només es recuperarien via cotitzacions uns 7.000. És a dir, només amb això es menjaria el dèficit. Ningú explica, i menys en el món secessionista, com s’afrontarien les inversions en infraestructures, què passaria amb les inversions estrangeres sotmeses a la tensió d'un procés d'independència, què farien les multinacionals implantades a Catalunya o com es veuria afectat el negoci de les empreses catalanes a Espanya. Em refereixo en concret a les empreses financeres que tenen més de dues terceres parts de les seves imposicions a la resta d'Espanya, i a les empreses en què la major part de les seves vendes es fa a un costat de l'Ebre Diuen els nacionalistes que el que no es vengui a Espanya es vendria a Europa. Bé, pot ser cert. Només pregunto a quin preu. Quan busques mercats, i els busques per necessitat, aquests t'estan esperant amb el ‘tio Paco’, el de les rebaixes. És a dir, que marquen els preus i, ves per on, són més baixos que al mercat anterior.

Aquests números no donen per mantenir les despeses d'un estat. I això que no fem referència als costos socials ni a les despeses que representa construir un nou estat. Certament hi ha un desequilibri que es fa necessari abordar en l'estructura institucional d'Espanya, però també certament, la independència és la condemna a la misèria durant almenys 20 anys en un moment en què la crisi econòmica no sembla tenir un punt i final. La situació és complexa i és clar que no pot seguir així. Calen solucions. Solucions que vindran del diàleg i l'entesa. Junts, no per separat. Cal construir un nou estat. El que tenim avui ja no serveix. Ha complert la seva funció i se n'ha de decretar la defunció buscant noves vies federals. La independència no serveix. És només una entelèquia que satisfà alguns cors però és sinònim de ruïna. Independència? No, gràcies, perquè un descosit no s'arregla amb un estrip.