S. Todó

Miquel Iceta és un dels dirigents amb més pes al PSC. Viceprimer secretari i portaveu parlamentari de la formació, Iceta parla amb eldebat.cat pocs dies abans que els socialistes catalans celebrin la seva conferència nacional, on debatran aspectes programàtics de cara les eleccions generals. El dirigent socialista defensa que ara mateix la prioritat del partit és defensar els interessos dels catalans i no s'està de criticar la refundació del catalanisme que proposa Artur Mas.

El 24 de novembre, el PSC celebra la seva conferència nacional. Què es juga aquí el seu partit?
Estem fent un esforç per centrar els debats sobre els temes que més preocupen a la gent i trobar respostes a aquestes inquietuds. Tenim tres grans temes de reflexió: vivenda, infraestructures i convivència, capacitat per integrar la immigració. Mentre d’altres estan en grans debats existencialistes, nosaltres intentem que el debat intern giri al entorn dels problemes concrets de la gent.

Pensa reorganitzar la seva estratègia?
No. Bàsicament, té un objectiu programàtic, de posada a punt de les polítiques que desenvolupem, d’inspiració per a la gestió realitzada des dels governs.

El seu principal rival, Artur Mas, té com a objectiu la refundació del catalanisme...
És com una broma, com qui diu “Jo canvio el logotip del meu partit i llavors ja és el més gran i el que representa a la majoria dels catalans”. És un brindis al sol. El catalanisme, afortunadament, està present a la majoria de partits catalans i així deu ser, perquè la idea de Catalunya ha de ser molt transversal, molt majoritària i molt plural. És a dir, tot el contrari del que Convergència vol fer.

Una de las raons de ser de CDC és el catalanisme. Quina és la raó de ser del PSC?
La justícia social. Volem una societat més justa. Per això, el nostra darrer congrés tenia com a lema “Catalanisme i justícia social”. El catalanisme, per si sol, no expressa una posició política. Hi ha catalanistes a CDC, a PSC, a ERC, a ICV... per tant, dient catalanisme no es diu molt. Catalanisme és l’expressió de voluntat de servei al país, de constituir una societat unida al voltant d’uns valors, de la defensa d’un patrimoni històric, cultural, lingüístic, d’una manera d’entendre la vida... i això no és patrimoni d’un partit.

El PSC buscarà idees i propostes fora de l’àmbit del partit?
Tenim diversos debats en marxa. A la conferència estan invitades personalitats que no són del PSC. Algunes estan lligades a Ciutadans pel Canvi i també estem recollint sensibilitats externes de gent progressista. Creiem que els partits no deuen limitar els debats a les seves quatre parets, sinó que és bo comptar amb gent que, des de fora, vulgui participar. Els partits són instruments al servei de la societat, no un fi en si mateixos. Per tant, obrir els debats i fer-los sobre temes que realment preocupen a la gent és una contribució a estrènyer lligams entre la política i la ciutadania.

No creu que hi ha un aïllament dels partits cap a les inquietuds socials?
Jo no diria tant. És veritat que, particularment la legislatura anterior, com que el gran objectiu era l’elaboració d’un Estatut, en determinats moments pot haver semblat que era una operació més pensada en clau de reorganització del propi sistema polític que una operació en clau de millora del benestar dels catalans. La percepció, potser, era aquesta.

És molt difícil aplicar un programa electoral en un Govern on hi ha tres partits diferents?
Sí, és difícil aplicar el programa electoral de cada partit, perquè n’hi ha temes que han de quedar fora del programa de Govern. Un Govern de coalició es constitueix a partir de dos grans acords: un, la investidura d’un president i la constitució d’un govern amb les tres forces polítiques: i dos, s’ha de redactar un programa de govern. És aquest programa al qual ens hem compromès per quatre anys els tres partits que estem al govern.

I com són les relacions amb els seus socis?
Sempre són complexes. Quan dèiem que CiU era una coalició, és veritat, però CiU estava formada per dos partits que es presentaven junts a les eleccions. Nosaltres, en canvi, som tres partits que ens enfrontem electoralment. A més a més, tenim una complexitat afegida: governem junts a Catalunya, però no en el conjunt d’Espanya. ICV i ERC van recolzar la investidura de Zapatero, però no són socis del govern Zapatero. Per tant, el que hem fet és posar-nos d’acord en un programa de govern per quatre anys. Això és cada vegada millor entès per la gent. I, a més, no crec que torni una etapa de majories absolutes. Per tant, si n’hi ha majories relatives, han de completar-se amb coalicions.

O sigui, la gent va aprenent què és la cultura del pacte.
Sí. Això el van entenent els actors polítics i es van acostumant els ciutadans, que comprenen que el PSC no és un partit independentista o que ERC no és un partit federalista, sinó que són partits diferents amb projectes a llarg termini diferents, malgrat governar junts. L’important és que siguin capaços d’establir uns objectius compartits a quatre anys i aconseguir-los.

Què pot passar si l’Estatut és molt retallat?
No hem de posar-nos la venda abans de la ferida. Hem de lluitar perquè l’Estatut sigui validat pel tribunal i que no s’atenguin els plantejaments dels recursos del PP. Però, sigui quina sigui la sentència, haurem d’acceptar-la encara que no ens gusti. Política és pedagogia i hem d’explicar a la gent la veritat. Hi ha unes regles de joc que hem de complir; si algú les salta, ja no serveixen per a ningú més. I aquest país ha tingut històricament suficients experiències de moments en els quals no s’ha respectat la llei o els mecanismes de procediments democràtics. Per tant, sigui quina sigui la sentència, el primer és acatar-la. I després, immediatament, dir, com ho ha dit el president Montilla, que Catalunya va dir molt clarament quin autogovern vol i que l’obtindrà. I si la sentència del Constitucional, d’alguna manera minva aquest potencial, s’hauria de recuperar per altres vies. Però al dia següent seguirem tenint la política i les institucions i, per tant, els instruments per assolir els objectius que, com a país, ens hem fixat.

La postura del PSC ha suposat algun problema amb el PSOE?
Ens hem trobat amb perspectives diferents. La principal missió del PSC és, en aquest moments, governar Catalunya, defensar els interessos dels catalans. I això és el que farem, encara que, en algun moment, pot xocar i provocar alguna fricció amb el Govern d’Espanya. Però no hem de dramatitzar-ho. Tenim els mateixos objectius a llarg termini i, per tant, també tenim molts elements per apropar posicions. També hem de reconèixer que, com ara el PSC té responsabilitats de govern, potser si hi ha alguna divergència es noti una mica més que abans, quan érem a l’oposició.

Això vol dir que el PSC és una prolongació del PSOE, com diuen els seus rivals?
Això no és veritat. Hi ha molts fets que ho demostren. Si el PSC fos una prolongació del PSOE, probablement el president de la Generalitat es diria Artur Mas i no és així. I una altra cosa: en aquests moments, Convergència és el principal partit sucursalista de Catalunya. Aquest partit diu que si fan falta els seus vots a Madrid volen que canviï el Govern de Catalunya. Mai un partit català havia supeditat decisions -que tan sols corresponen a les institucions catalanes- al que pogués passar en la política espanyola. Convergència, per primera vegada en la història, va plantejar aquesta qüestió de manera tan crua. Per tant, si hi ha un partit sucursalista a Catalunya, avui, és CiU.

El recent toc d’atenció de José Montilla a Madrid advertint del risc de desafecció dels catalans és un símptoma de crisi entre PSC i PSOE?
No, no. El que posa de relleu el president de la Generalitat és la preocupació que tots compartim. Aquí s’han acumulat massa anys de falta d’inversió i de fer coses i hem d’actualitzar la situació.

Ara que ja coneixem la sentència de l’11-M, creu que s’acabarà la teoria de la conspiració?
En aquest tema, el PP està irremissiblement unit a la mentida. Porten tres anys dient el mateix i no tenen més remei que mantenir-la. En realitat, el fons, el PP no accepta la sentència i alguna gent continuarà buscant pretexts per mantenir les seves tesis. Van mentir al març del 2004 i continuen mentint ara.

Josep Lluís Carod-Rovira va fixar el 2014 com a data d’un referèndum sobiranista. Això pot tensionar el Govern? Com ho veu?
L’elecció del 2014 és perquè coincideix amb el 300 aniversari de la caiguda de Barcelona. Però, en fi, haurà passat fins i tot una altra legislatura al Parlament. No sé si Carod va voler situar la data lluny per evitar que això incideixi negativament sobre el Govern. Però la nostra posició és clara: el projecte del PSC no és l’autodeterminació ni la sobirania ni la independència. Volem aprofundir en l’autonomia camí del federalisme. Respectem els altres projectes, però creiem que la nostra és la millor manera de servir a l’interès dels catalans. I després hi ha la discussió sobre si és legal o no el referèndum. Jo crec que és il·legal. La Constitució no preveu mecanismes perquè una part d’Espanya pugui separar-se. La qual cosa no vol dir que si en un determinat moment una part d’Espanya vulgui separar-se no vagi a fer-ho. Però no serà utilitzant els mecanismes facilitats per la Constitució. Per tant, això o es fa canviant la Constitució o és impossible. I jo, ara, no veig que pugui haver-hi una majoria a Espanya disposada a incorporar aquesta previsió. De totes maneres, els que han plantejat aquesta qüestió ja han tingut una victòria: tots parlem de la sobirania i l’independentisme com si fos una cosa possible o desitjable, quan el principal problema que té és que la majoria dels catalans no ho desitgen. Els ciutadans no volen la independència ni donar l’esquena a Espanya. I ara que CiU i els seus dirigents diuen que són independentistes, crec que el PSC té molt camp a recórrer. És el moment que molts electors de CiU que no són independentistes puguin trobar una altra referència política. El PSC aspira a ser una d’elles.

Bé, l’independentisme està de moda...
No. El que passa és que ha hagut una certa efervescència i l’aparició de moltes plataformes que, hem de reconèixer-ho, ja han tingut èxit perquè estan fent que aparegui com a normal una discussió que la majoria de catalans no consideren que sigui prioritària ni la comparteixen. Sembla que, ara per ara, si no ets sobiranista o no tens una plataforma al darrere no ets ningú i això no respon a la realitat. Una cosa és que molts catalans vulguin més i millor autogovern i una altra és pensar que l’única manera d’aconseguir aquest objectiu sigui separar-se d’Espanya i tenir un estat propi. Moltíssims catalans pensem que és millor fer-ho d’una altra manera.

Quan vostè parla de federalisme, on troba més reticències: en la cúpula del PSOE o en els partits catalans, siguin de dreta o d’esquerra?
El federalisme troba moltes dificultats en molts llocs. Per als nacionalistes de CiU que volen anar-se’n d’Espanya, el federalisme és, en el fons, un “incordio”, perquè el federalisme és seguir en Espanya d’una altra manera. Per tant, aquests no són federalistes. Però hem de reconèixer que des d’altres parts d’Espanya no sempre es veuen amb simpatia propostes d’aquesta naturalesa i, el que és pitjor, no sempre s’accepta que Espanya és plural. És més. No accepten que per a molts catalans l’única manera de ser espanyol és que se’ls reconegui com a catalans, una cosa bastant senzilleta. I encara hi ha reticències a l’hora d’utilitzar elements culturals diferenciadors, com la llengua. Desafortunadament, el PP ha utilitzat aquestes coses en la seva batalla contra el PSOE i no sempre el PSOE ha sabut respondre amb la rotunditat amb la que hauria d’haver-ho fet. Perquè la batalla del PP no era tan sols contra l’Estatut de Catalunya, sinó contra la idea de l’Espanya plural. Que Espanya tingui quatre llengües i quatre cultures és un factor de riquesa, no de divisió com ho interpreta el PP. Per això, hem de dir que l’únic risc que hi ha per a la unitat d’Espanya és el PP, perquè vol imposar una Espanya en la qual molts no cabem.

El PSC es planteja tenir grup parlamentari propi?
Poder, pot. Però la qüestió és... deu? va a fer-lo? I aquí dic la meva teoria personal: si tenim un projecte que precisament parteix de la idea que el Govern de Catalunya es defensa millor dins d’Espanya. no veig perquè hem de separar-nos del grup socialista. El més gran servei que el PSC fa a Catalunya és la seva incidència sobre el PSOE. Altres ja han provat altres mecanismes: CiU té el seu grup, que no està vinculat a ningú, el mateix que ERC; ICV, en canvi, comparteix grup amb IU... Jo crec que el balanç és molt més el que ha aconseguit el PSC treballant dins del PSOE que el que altres aconsegueixen des de fora.

Diguem que no és una qüestió prioritària...
No, no és això. Si el que volem és el federalisme per a continuar dins d’Espanya, seria contradictori un grup propi amb dir que “vull seguir en Espanya però vull separar-me del PSOE”.

Catalunya ha patit diferents caos en infraestuctures els últims anys: aeroportuari, elèctric, ara ferroviari... Creu que això afectarà a les eleccions?
Tot el que succeeix pot tenir una incidència electoral. N’hi ha molta gent que es pot sentir perjudicada. Però també s’ha de dir què si volem millorar cal fer obres. A mi em preocupen els que diuen que millor no fer res. Doncs no, perquè llavors perdrem el tren, i mai millor dit. Per tant, s’han de fer obres i s’han de fer bé, però hem de rectificar alguns errors. En segon lloc, he de dir que ara tenim més obres que en altres moments perquè llavors no es van fer. Catalunya està pagant un preu molt alt per un endarreriment en infraestructures i en inversió pública de l’Estat. I això no és culpa dels catalans. Però si volem tenir un Metro com el de Madrid, hem de fer tants túnels com Madrid. Això s’ha d’explicar a la gent. És a dir, si volem garantir la nostra prosperitat futura, hem d’invertir molt en infraestructures importants i, particularment, ferroviàries. Probablement, això tindrà incidència en les eleccions,, però també haurà de tenir incidència saber qui garanteix millor que aquest esforç inversor continuï. Gràcies a l’Estatut, tenim una previsió bona d’inversions a set anys, però si el PP guanya les eleccions perdríem l’Estatut, les inversions i les possibilitats.

El finançament de l’Estatut s’ha de fer per dintre de l’Estatut o per fora?
L’Estatut fixa uns criteris, però no dona una fórmula. La fórmula s’ha de negociar i es fixa una data: abans de l’estiu de any vinent, als dos anys de vigència de l’Estatut. Per tant, l’Estat posa música a una partitura i nosaltres hem d’escriure la lletra. Això ja va passar l’any 1979: es va fer una determinada previsió i després, a través de la LOFCA, es va generalitzar al conjunt de les comunitats, amb algunes excepcions en funció de fets molt concrets. Ara passarà el mateix.

ERC i ICV demanen la destitució de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez. Per què no la demanen vostès?
ERC i ICV fan una cosa lògica i nosaltres tenim una visió diferent per dos motius. Primer, els que estem en un govern sabem que canviar un ministre és parar sis mesos gairebé tot. Arriba un nou equip i entre que s’acaben assabentant del que hi ha o no hi ha, es produeix una aturada de la gestió. I en aquests moments, el pitjor que ens podria passar és això. Segon, tenim unes eleccions en març, per tant poques coses solucionaria canviar ara un ministre. Tercer, tenim un tema institucional. El Parlament de Catalunya, institucionalment, ha de demanar la dimissió d’un ministre del Govern d’Espanya? Imaginem-nos que el Congrés o qualsevol Parlament autonòmic demana la dimissió d’un conseller de la Generalitat. Tindríem una situació un tant anòmala. Jordi Pujol i CiU van governar 23 anys. I en 23 anys, mai el Parlament de Catalunya va demanar la dimissió de cap ministre, i segurament alguna raó hi hauria en algun moment. Però per què? Perquè no correspon que un Parlament, institucionalment, es pronunciï sobre aquesta qüestió. Per això, per raons d’eficàcia i de coherència amb el nostre sistema, vàrem votar en contra. A més a més, va venir a Catalunya el president del Govern i es va fer responsable, amb la qual cosa d’0alguna manera va cremar les naus i va dirigir la responsabilitat a sobre seu. Té sentit demanar la dimissió d’una ministra si la responsabilitat és assumida pel president?

L’expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, va fer pública fa pocs dies que havia deixat de cotitzar al PSC, per la qual cosa es considerava exmilitant del partit. Què pot significar la baixa de Maragall?
Significa que el president Maragall se’n va a fer altres coses. Té projectes i ganes de contribuir a crear un espai polític europeu de centre-esquerra molt ampli. Vol fer coses i dedicar-se a elles. Ell va ser fundador i dirigent del nostre partit durant 30 anys. Ha estat alcalde de Barcelona i el primer president socialista de la Generalitat. Per tant, la figura de Maragall en el nostre partit és intocable. És el socialista més important de la nostra història contemporània i el seguirà sent amb carnet o sense carnet, pagant quota o sense pagar-la.

Però era un referent del sector més nacionalista del PSC. Els deixa tocats a vostès?
Bé, és un referent, però al PSC tenim altres referents. El component del catalanisme sempre ha estat present al PSC i ho estarà en el futur. Maragall vol fer altres coses i no se’n va perquè no hagi un PSC amb una orientació catalanista, sinó que la seva marxa correspon a altres motius.