Un dels grans defensors del comunisme a Catalunya i figura central en l'adveniment de les llibertats democràtiques ha mort a Barcelona, a l’edat de 93 anys. Públicament reconegut per la seva intensa lluita de quaranta anys en contra del règim franquista, estava casat amb l’escriptora Teresa Pàmies amb qui tenia un fill, també escriptor, Sergi Pàmies. López Raimundo va néixer a Tauste (Aragó) el 1914, i actualment militava al PSUC-Viu i a Esquerra Unida. Estava considerat com un dels grans “pacificadors” interns en el sí de la complexa i no sempre ben avinguda coalició ICV-EUiA.

Biografia èpica
Amb tan sols 20 anys, el 1934, va iniciar la seva militància política a les Joventuts Socialistes. El 1936 va participar en la creació de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i es va afiliar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), referent català a la Internacional Comunista.

Després, durant la Guerra Civil Espanyola, va ser comissari polític al front d'Aragó, exiliant-se a Mèxic al finalitzar el conflicte. De tornada a Catalunya, el 1947, va participar en la reorganització del PSUC -els militants del qual havien estat, majoritàriament, empresonats o afusellats durant la dècada dels 40- fins que va ser ell mateix capturat pel règim franquista, en l'any 1951, per haver participat en la vaga dels tramvies de Barcelona. Posat en llibertat gràcies a les campanyes internacionals dutes a terme pels països socialistes a l'ONU i per diversos partits comunistes i sindicats d'esquerra de l'Europa occidental, va ser expulsat d'Espanya i, el 1956, en la clandestinitat, hi va tornar per a ser designat màxim responsable de l'organització del PSUC a l'interior. El 1965 va ser elegit secretari general.

Tant ell com altres lluitadors antifranquistes havien de circular d'amagat, amb identitats falses i reunint-se secretament, a causa de l'estreta vigilància político-policial del règim repressiu, on les llibertats de reunió, associació i manifestació estaven prohibides.

Democràcia i cop d’Estat
Mort Franco, fou detingut un cop més el 1975 però la pressió social ja era massa gran i va sortit en llibertat al cap de poc temps. Després de la legalització de tots els partits d'esquerra i centre-esquerra que lluitaren per la democràcia, el 3 de maig de 1977, Gregori López Raimundo va ser triat president del PSUC i va sortir diputat per Barcelona en les eleccions generals de juny de 1977 i de març de 1979. Des del seu càrrec va donar suport a les tesis eurocomunistes, junt amb el PCE, i criticà els postulats prosoviètics, en l'època de la guerra d'Afganistan. El 23 de febrer de 1981, ocupava el seu escó al Congrés dels diputats i fou un dels principals amenaçats pels colpistes. La imatge recull els instants posteriors a l’alliberament dels diputats, a Madrid, amb López Raimundo llegint un exemplar de Diario 16.

Figura central de l’antifranquisme català, fou molt insistent en la idea de no abandonar el marxisme com a idea central, cosa la qual faria trontollar ICV, el 1998, quan aquesta formació, empesa per Rafael Ribó, va decidir en un congrés que l'abandó programàtic d'aquell ideal. En l'any 2005 va ser condecorat amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, a mans del l’expresident del Govern, Pasqual Maragall.

Al llarg de la seva vida, López Raimundo va publicar diversos llibres i articles. Hi destaquen "Cinquanta anys d'acció (1937-1988)" el 1989, i les seves memòries "Primera clandestinitat", el 1993, així com “Per a la memòria del PSUC”, publicat el 2006. El cantautor Raimon li va dedicar la canço "Els cabells blancs i la bondat a la cara".