Eloi Pardo
Abdennur Prado és fundador i president de la Junta Islàmica Catalana des de l'any 2005. Teoritza sobre el fet musulmà des d’un cantó profundament ancorat en la modernitat, com una llibertat individual més. Convençut de la necessitat que el laïcisme prevalgui en totes les institucions publiques sense excepció, Prado –català de Barcelona, nascut el 1967– critica que el catalanisme hagi esborrat de la memòria col·lectiva el seu passat musulmà. Autor del llibre L’islam en democràcia (ed. Junta Islámica, col·lecció Shahada, 2006), el també vocal de la Junta Islàmica d’Espanya –fundada per Mansur Escudero– afirma, a més, que cal condemnar l’Islam retrògrad que una sèrie de clergues finançats per Aràbia Saudí estan pregonant entre les poblacions musulmanes i defensa l’adveniment d’un Islam modern i progressista. Actualment, és redactor de la pàgina Webislam. Recentment, va coordinar el congrés L’Islam i el fet nacional a Catalunya i en els dos darrers anys les ponències universitàries Feminisme islàmic.

Com imbricar el fet musulmà en el fet català?
Des del moment en que hi ha 300.000 persones a Catalunya que són musulmanes hi ha imbricació. Fent una barrera imaginària entre uns i altres suposa caure en una visió excloent en la construcció nacional de Catalunya respecte els musulmans que hi viuen.

En què consisteix la identitat catalano-musulmana?
La identitat no és una cosa monolítica. Cal plantejar el que és la catalanitat en el segle XXI, en un context de societat plural. El que és evident que els models del nacionalisme del segle XIX estan acabats. Ja no es pot identificar el catalanisme amb una visió onírica del passat, sinó que cal adaptar-lo a la pluralitat actual. A mi, com a musulmà català, em sorprèn que no es faci cap esforç per divulgar aquest fet plural.

Què en pensa de la frase de Torres i Bages, repetida per Jordi Pujol al segle XX, que deia que “Catalunya serà cristiana o no serà”?
Precisament, aquest discurs és el que cal superar. Si des del catalanisme es manté aquest discurs, s’està dient qui és català i qui no ho és. I això va en contra dels drets fonamentals de ciutadania o de llibertat religiosa. Aquelles declaracions de Pujol afirmen que els catalans són descendents dels carolingis i es distingeixen per un origen ètnico-cultural determinat. Això, al segle XXI, què vol dir, llavors? Que l’actual president de la Generalitat no és català perquè no té uns orígens carolingis?

Com hauria de ser, doncs, aquest ‘altre catalanisme’?
No es tracta d’islamitzar el catalanisme. És absurd, perquè estaríem oferint un altre model excloent. Si hi hagués un paradigma, aquest hauria de ser el de la diversitat i sempre dintre d’un amor a la pàtria i d'un redescobriment de les tradicions i la història compartida. Cal recuperar la memòria històrica de l’Islam català, perquè ha estat el gran oblidat de la historiografia nacionalista i catalanista. Cal construir un model paral·lel al del catalanisme “cristià”, que recuperi la pluralitat.

La JIC treballa en aquest “redescobriment” arqueològic, històric de l’Islam català?
No. Tan sols ens centrem a posar l’accent en el fet que tan sols s’ha explicat una part de la història. S’ha construït un relat que pretén que només les terres cristianes eren terres “catalanes” i la resta no. Els catalans dels segles X, XI, XII que vivien a la Ribera de l’Ebre han estat absolutament exclosos. S'ha explicat, doncs, el mite de la Reconquesta, un mite casticista castellà! I com a musulmà català em sorprèn que els historiadors construïssin una història igual, substituint uns herois per uns altres i afirmant el naixement mitològic d’una nació, quan Catalunya no existia com a tal encara. Al segle XXI, aquesta narrativa pensada per uns interessos de poder ja no té sentit. Avui s’ha de parlar de Catalunya com la suma de persones que han viscut en aquestes terres durant segles, enlloc d'inventar dates fundacionals.

Les taifes musulmanes, com la de Tortosa, eren ben catalanes...
En efecte! Cal recuperar la memòria de les taifes de Balaguer, de Lleida, dels musulmans que van viure a Catalunya i reconèixer que eren, també, tan catalans, com els de la zona cristiana. Cal explicar que si no queden restes musulmanes de l’Edat Mitjana, i aquí hi havia centenar, milers de mesquites, és per alguna cosa!

Hi va haver genocidi, persecució, destrucció...
Entenc que és dur de reconèixer-ho. Però cal fer-ho. Moltes esglésies van ser erigides on hi havia mesquites. Durant vuit segles hi va haver musulmans catalans que van deixar la seva petjada. I si no queden restes és perquè Espanya, en el seu conjunt, va ser presa d’una ideologia casticista i va concebre un Estat sense jueus ni musulmans. Neteja política i de sang. Una mena d’etnicisme nacional-catòlic d'aquella època, en la qual ètnia, religió i estat són tot un. Per això no queden restes de l’Islam a Catalunya. Una imposició, val a dir-ho, feta des de l’Estat. Aquesta és la política que va guanyar.

Com era el món islàmic català?
Era un món de treballadors qualificats. La gent que vivia a la Ribera de l’Ebre coneixia molt bé el camp. Tenien uns sistemes de regadiu molt perfeccionats. Era gent que sabia molt. Se sap que hi va haver, dintre del món cristià, gent que s’oposava a que expulsessin els moriscs, perquè eren un capital humà molt important. Acumulaven molts sabers.

La historiografia els ha definit, però, com a “estrangers”...
Sí, com a sarraïns. La historiografia catalana tampoc se n’ha escapat de definir així una gent que portava vuit segles, la majoria dels quals eren gots conversos des del segle VIII. O sigui que eren ben catalans. I van ser expulsats de Catalunya.

Parlaven català?
I tant! Precisament, el professor Mikel Epalza publicarà una reconstrucció de la vida dels moriscs catalans a la diàspora del Magreb, on documenta com aquell grup humà va mantenir la llengua catalana. I per ells, quan foren expulsats, era un problema ja que no sabien parlar una altra cosa i ningú no els entenia, en un entorn arabòfon. Els expulsats de Catalunya van anar a Tunis, majoritàriament. Epalza ha trobat testimonis que demostren que van conservar la parla catalana fins el segle XVIII i principis del XIX!

Deu n’hi do.
Fins i tot, a Tunis, hi havia un poble que era conegut com “el dels catalans”. Això són coses que, des d’un nou catalanisme, cal recordar i reivindicar.

La Junta Islàmica Catalana connecta amb els musulmans que avui, venen a Catalunya?
Nosaltres som una associació minoritària i amb vocació de seguir sent-ho. No podem representar en absolut tots els musulmans. Aquests només podran ésser representats políticament, en democràcia. Alguns imams que es diuen representants tampoc ho poden ser, perquè ningú no els ha escollit. Hi pot haver un lideratge espiritual o intel·lectual. Però nosaltres només volem crear discursos de futur, de cara a la comunitat musulmana, com és el de la catalanitat o el del feminisme islàmic.

Com veu el vel a l'escola?
No és acceptable la imposició d'unes idees obscurantistes. Però cal un diàleg interreligiós. La nostra feina és més aviat intel·lectual, per a treballar per un Islam progressista a Catalunya, sobre tot de cara a les segones i terceres generacions d’immigrants musulmans.

Amb el feminisme islàmic que defensen, reconeixen que hi ha unes desigualtats i unes imposicions universals, també al món islàmic. Quines són les que denuncien, en concret?
Les discriminacions envers la dona hi son al món arabo-musulmans i a tot arreu. A això s’afegeix que aquests països estan immerssos, encara, en uns processos de descolonització, netament cultural. La fallida dels Estats laics panarabistes té a veure amb el seu desprestigi, perquè van derivar cap a règims tirànics pro-occidentals. I alguns reivindiquen el retorn de la Sharia i la substitució dels codis laics per unes lleis religioses. I aquí és on neixen uns codis de família absolutament discriminatoris, amb un “décalage” total que que minva la igualtat i coarta la llibertat de les dones. La dona en la Sharia està supeditada a l’home i no es pot divorciar, no pot avortar. A l’Islam ha molt masclisme, però aquest problema és universal, és present a tot el món.

Com veu la qüestió del vel a l’escola pública?
Una cosa és que l’escola tingui símbols religiosos. I una altra que les persones vesteixin com vulguin. El que un sistema laic no hauria de permetre mai és que un Estat laic tingui símbols religiosos. En democràcia, les imposicions no serveixen. Les prohibicions només creen ressentiments i dinàmiques identitàries. La llibertat és la solució. Per mi, el que no és acceptable és que una persona que defensa els crucifixs a les escoles publiques digui que no es pot anar amb un hiyab. Si es defensa el laïcisme s’ha de defensar que es treguin tots els crucifixs de qualsevol dependència pública. La Generalitat el dia de Sant Jordi celebra una missa: això no és propi d’un règim aconfessional. Els ciutadans han de ser lliures. Però els poders públics no han de fer ostentació de cap símbol religiós mai. I això no es compleix ni a Catalunya ni a l’Estat.

Què en pensa de Tarik Ramadan?
És un bon intel·lectual amb el qual he tingut polèmiques. Però ell demana una moratòria sobre la condemna als càstics corporals com ara la lapidació o el tall d’una mà. No cal debatre sobre això, ja fa mil anys que es debat a l’Islam sobre aquests mètodes. Cal condemnar-ho. Ell, com a suís, i jo com a musulmà català, no ens podem deixar coaccionar per preteses autoritats religioses més aviat reaccionàries d’Egipte o Aràbia Saudí. Hem de fer el nostre propi camí. Però ell pensa que no s’ha de trencar el diàleg amb aquestes autoritats conservadores. I, per a mi, és absurd, perquè són el problema, no pas la solució.

A l’Islam no hi ha jerarquies...
Exacte. L’Islam és acèfal. Des de sempre ha circulat el pensament. L’Islam pot estar obert a la modernitat. A principis del segle XX s’estudiava a Nietszche a les universitats àrabs. No és normal, doncs, que, avui, els imams reaccionaris parlin pels demés, com en el món cristià, erigint-se en guardians de la tradició. L’Islam s’ha escampat sempre d’una manera particular, barrejada, imbricant-se amb les cultures autòctones, diverses, des del Senegal fins a Indonèsia. Però, en l’actualitat, l’Aràbia Saudi envia predicadors, financia mesquites i imposa un Islam retrògrad.

Un Islam personal i lliure és possible?
Jo em vaig convertir fent professió de fe davant de dos altres musulmans, ciutadans comuns. Així és com un es fa musulmà.

Realment viu la qüestió alimentària, el Ramadam i la oració?
Com la majoria de les tradicions de la Humanitat, és una creença i té uns rituals, com ara la oració diària. És una disciplina que té uns beneficis concrets.

Però la religió pot ser un opi del poble, com deia Karl Marx...
La religió pot ser l’opi del poble. Però l’espiritualitat pot alliberar. El problema és quan s’institucionalitza com a instrument de control ideològic. Per tant no es pot deixar en mans dels clergues. El tresor de la saviesa no pot ser monopoli de quatre il·luminats.