La campanya electoral viu el seu ocàs després d’un llarguíssim periple que, de facto, es va posar en marxa fa mesos. Esquerra ha fet un notable paper i ja sabem que, pel cap baix, obtindrem el segon millor resultat de la història d’Esquerra, d’acord amb el que prediuen la totalitat de les enquestes. Si tot va com esperem aconseguirem revalidar la representació a les quatre demarcacions del Principat, quan fins l’any 2004 només n’havíem tingut a Barcelona, i encara. Afrontem, per tant, una etapa claríssima de consolidació de les nostres posicions. I no ha estat fàcil davant l’absoluta falta de complicitats mediàtiques en els grans mitjans de comunicació que, al llarg d’aquesta campanya, ha arribat a extrems escandalosos. O a determinats estats d’opinió, fabricats de vegades des de la bona fe, que demanen a Esquerra la lluna o que animen a dimitir, votant en blanc.

Hi ha, malgrat l’actitud hostil d’alguns, una energia sobiranista imparable. No només no poden amb nosaltres sinó que ja hem guanyat, fins i tot, la batalla de les idees. Esquerra ha aconseguit que la major part de forces polítiques i agents econòmics del nostre país hagin assumit que el sistema financer que patim és un espoli fiscal en tota regla i que les inversions de l’Estat a Catalunya són clarament deficitàries. I aquesta és una premissa que s’han vist obligats a assumir sectors que n’havien arribat a fer befa quan ja fa més d’una dècada Esquerra Republicana de Catalunya va posar aquesta qüestió sobre la taula. O el mateix dret a decidir que, tot i que de manera ambigua, s’ha vist obligat a festejar el líder de la dreta catalanista malgrat que el candidat de CiU a les eleccions espanyoles digui que la independència li importa un rave o que l’endemà vagi a Madrid a garantir que amb ells la unitat d’Espanya està garantida. Ara, més que mai, el debat sobre l’horitzó nacional de Catalunya –i, per extensió, de tots els Països Catalans– és viu. Només cal observar les reaccions histèriques de l’Estat davant la independència de Kosovo. No els preocupa, del cert, la desintegració de Iugoslàvia. El que realment els té aterrits és la possibilitat que un dels propers nous estats d’Europa siguem nosaltres.

Ens hem cansat de dir-ho en campanya. És bo i saludable que hi hagi dos grups parlamentaris catalanistes a Madrid. Ningú no ha de tenir la patent del catalanisme sinó que aquest hauria de ser un sentiment transversal que amarés tota la societat catalana. Però sobiranistes i d’esquerres només n’hi haurà un, de grup, donat que les altres formacions polítiques que es reclamen d’esquerres van renunciar al grup propi fins el punt que els diputats del PSC són avui, a Madrid, hostatges del PSOE i no han dubtat a votar repetidament contra allò que ells mateixos havien votat favorablement al Parlament de Catalunya.

Ens cal, aquest país ho necessita de debò, una opció independentista, republicana i d’esquerres forta a Madrid. Perquè fins el dia que no hi tinguem una ambaixada haurem de seguir plantant cara allí on s’ha de decidir, per exemple, el nou sistema de finançament, un cop constatat que l’acord Mas-ZP s’ha quedat obsolet i curt, fins i tot abans de poder-lo concretar. I ens en sortirem. No n’hem de tenir cap dubte. Però per això necessitem l’aval de tota la gent que estima aquest país i que anhela un futur de plena sobirania i progrés per al nostre país.