Francesc Xavier Vila, professor de Sociolingüística a la UB i director de la xarxa CRUSCAT de l’Institut d’Estudis Catalans, en una entrevista a La Vanguardia, s’alinea en el bàndol dels optimistes sobre el futur de la llengua catalana. Fins al punt que assegura rotundament que referint-se al català “parlar d’agonitzar és una bestiesa”. Però també adverteix de les moltes amenaces que té la llengua.

En l’entrevista, Vila, tot i que admet que el català està “en una situació complicada”, degut al fet que es tracta d’una comunitat lingüística “en inferioritat de condicions i que no té un estat propici”, també rebutja els diagnòstics més pessimistes i assegura que no estem “en una situació d’agonia”. Però sí que adverteix d’un gran risc, que podria compo rtar canvis “letals” per al català: que “s'imposés la idea que català i castellà han de ser iguals a Catalunya”, perquè “dues llengües exactament iguals implica que una de les dues és supèrflua”. I en posa un exemple molt clar, després de recordar que el bilingüisme perfecte “no existeix en cap societat del planeta”. “Si a Catalunya pots viure lingüísticament com si visquessis a Albacete, vol dir que el català passa a ser una llengua inútil, i les llengües inútils desapareixen”, adverteix.

Funciona la transmissió
Vila explica que “la transmissió de pares a fills funciona i, fins i tot, capta parlants d'altres llengües” i que “el català té un ús amplíssim en molts àmbits”, com ara “als centres de primària, a secundària i al primer i segon cicle de la Universitat”, on assegura que el seu ús és “predominant”. A més de recordar que “tenim una producció cultural fabulosa; i estem en un moment d'esclat de la música juvenil en català”. Però, tot i aquest optimisme, tampoc no amaga que en la “mútua influència”, entre el català i el castellà, “el català juga en inferioritat de condicions”, per la qual cosa defineix la situació com a “delicada”.

El problema del mercat televisiu
Vila, de fet, identifica una dificultat molt concreta: la televisió. Concretament, afirma que va ser “una gran badada de la nostra classe política”, permetre que “totes les televisions que es feien des de Madrid no respectessin el conjunt de llengües de l'Estat”, perquè ha ocasionat una preponderància del castellà a la televisió que es veu a Catalunya i “això no es pot arreglar amb una sola televisió pública catalana”. I recorda que: “Si només hi ha oferta d'un tipus, és lògic que els referents vinguin només del castellà. I per aquesta raó, el català col·loquial juvenil té serioses dificultats”.

Fals bilingüisme
El sociolingüista també té unes paraules dures (sense citar-los) per als qui, segons denuncia, “s'omplen la boca de bilingüisme” al mateix temps que “són monolingües en castellà i que no fan res pel català”. I lamenta que “en d'altres indrets, els que parlen de bilingüisme, ho fan per defensar la llengua més feble”, mentre que a Catalunya “hi ha qui s'omple la boca de bilingüisme i, en trenta anys no han estat capaços ni de dir bon dia”. També adverteix d’un preocupant doble llenguatge quan diu que “a Catalunya, no hi ha cap sector que digui que vol la desaparició del català, encara que sí hi ha sectors que treballen per a la desaparició del català o per a reduir-lo a la mínima expressió”.