El projecte del Govern (amb el suport de CiU) d’implantar per llei la paritat català-castellà en les pel·lícules doblades o subtitulades que s’estrenin a Catalunya ha topat ben aviat amb l’oposició de les distribuïdores i de les sales de cinema, que ja han manifestat que si el Govern tira endavant la Llei en els termes en què se n’ha parlat fins ara “hi haurà problemes” i que la demanda de cinema en català “és inferior al 50%”.

Les ‘majors’, en contra
La Federació de distribuïdores de cinema Fedicine –que agrupa el 90% de les distribuïdores que treballen a l’Estat i que inclou majors com Warner, Universal, Fox, Walt Disney, Sony Pictures i Paramount, a més de Manga Films o Aurum, entre d'altres–, considera que l'obligatorietat de doblar o subtitular en català és negativa per al sector i per a les sales, i apunta que si finalment el projecte tira endavant amb l'oposició de la indústria “hi hauria problemes”. Segons afirma el president de l'entitat, Luis Hernández de Carlos, si la Llei entra en vigor a Catalunya podria obrir la porta a d’altres territoris de l’Estat amb llengua pròpia per legislar en aquesta mateixa direcció, un fet que obligaria a traduir les pel·lícules a “2, 3 o 4 llengües” i “impossibilitaria el negoci”, segons Fedicine.

De Carlos ha recordat que el sector sempre s’ha oposat a les polítiques de quotes i ha afirmat que la norma no tan sols “perjudicaria” la distribució sinó que tindria “repercussions importants” per a les sales de cinema. “Els cinemes de Catalunya', apunta, “serien els més perjudicats” per la mesura, perquè “durant un període important se'n ressentirien” i “passarien problemes greus”. A més, ressalta, “el gremi a Catalunya no és gaire propici a aquest tipus de mesures” i “menys en aquest moment”, al·ludint a la crisi econòmica.

Les sales diuen que no hi ha prou demanda en català
Unes afirmacions amb les quals està d’acord el Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya, que en un comunicat afirma que la demanda de cinema en català no arriba ni molt menys al 50% i, per tant, es mostra en contra de l’obligació d’arribar a aquest percentatge en les sales d’estrena. El gremi també apunta que ni la premsa, ni la televisió, ni la literatura arriben tampoc a un 50% de la oferta en català. En el comunicat, el sector català de l’exhibició explica que l'audiència televisiva del 2008 en català va ser aproximadament del 20,5% del total, que en premsa és del 27,5%, i es demana per què “si cap dels sectors no arriben al 50 % ho ha de complir el cinema?”. El gremi esgrimeix la dada que “quan es projecta una pel·lícula en català i en castellà a la vegada, la distribució de l'audiència és, de mitjana, del 78,2% en castellà i del 21,8% en català”, i conclou que “no es tracta d'un problema d'oferta, sinó que la demanda actual de la societat catalana de pel·lícules en català és inferior al 50%”. En contra d’aquesta dada, el departament de Cultura explica que la mitjana d’espectadors per sessió és més alta en les pel•lícules en català (30,9 espectadors) que en castellà (28,1).

Com el 1998
Les reticències del sector no són cap novetat. El 1998, quan el govern de CiU va promulgar un decret amb una política de quotes lingüístiques per al cinema molt semblant al que ara es discuteix, majors, distribuïdores i sales s’hi van oposar en bloc, fins i tot amenaçant de boicotejar la normativa de diverses formes. També van aconseguir que la justícia anul·lés les sancions que preveia el decret, convertint-lo, així, en paper mullat, fins al punt que es va derogar dos anys més tard, sense haver arribat a entrar en vigor.

Percentatge ínfim
És el que recorda el president de Fedicine, quan explica que aquest “no és un tema nou”, i quan es mostra més partidari del diàleg sense quotes. De Carlos explica que aleshores, per “evitar la confrontació” amb la Generalitat, les distribuïdores van fer el “gest” de “doblar al català algunes pel·lícules de forma lliure i voluntària” que “majoritàriament eren infantils i alguns films icona”. “Aquest equilibri inestable és el que hem mantingut des d'aquella època fins ara”, recorda. La realitat és que, per una cosa o una altra, el nombre de films exhibits en català a les pantalles catalanes és minúscul, amb un percentatge de només el 3,5% del total de títols i una audiència del 3,5%, segons dades de Cultura.