Aquesta especialista en temes de moda que és la senyora vicepresidenta del govern d’en ZP, Maria Teresa Fernández De La Vega, ha agafat la cinta, ha pres mesures i ha sentenciat tota cofoia “A la constitució espanyola no pot encabir-se de cap manera el Dret a l’Autodeterminació”. ¡Mare de Déu! No hi ha manera, no podem treure roba d’enlloc, no hi han talles grans. Senzillament, no pot ser, i punt. Si la talla actual ens apreta, segons el que diu De La Vega, els socialistes, el PP, la falange i tota una colla de patriotes espanyols, Catalunya ha d’aprimar-se. Conseqüentment, hem de perdre pes: pes polític, pes econòmic, pes social, pes cultural, pes reivindicatiu, tot per tal de poder vestir-nos amb aquesta constitució.

És clar, un es demana una cosa: si la talla de la constitució és minsa, esquifida i misèrrima pel cos ample, noble i potent d’una Catalunya que s’autogoverni, no fóra millor anar a cal sastre del Referèndum i fer-nos un vestit a mida? No és millor solució fer-nos les nostres pròpies lleis i organitzar-nos en pau i democràcia, abandonant el prêt à porter de la senyora De LaVega?

Però no, no ens deixen anar a cal sastre i ens obliguen a encotillar-nos en lleis que mai ens beneficien. On és vist – deuen dir – que els catalans tinguin dret a decidir on s’hi troben més còmodes o no? El més trist és que no es tracta de que Catalunya vulgui marxar d’Espanya, que sí; el més trist és que ha estat Espanya qui ens ha fet fora amb el seu expoli. Tan sols cal llegir una mica i saber-ne un xic d’història com per entendre que si al poble català l’hagueren donat un cert marge, ara la gent no estaria tan tipa.

Han fet més mal els separadors que els separatistes i ara és veu el resultat. La gent parla, la gent s’organitza i la gent diu que aquest negoci d’Espanya ens surt massa car, tot plegat perquè després ens diguin de tot menys bonic. I com els sastres de Ferraz i de tota quanta organització viu encara d’aquesta mentida anomenada Espanya s’ho veuen venir, remuguen, prohibeixen, blasmen i amenacen. Pobrets. No tenen el rellotge de la història present. Els pobles empren les organitzacions polítiques segons els seus interessos i necessitats i, quan ja no els són útils, els canvien per uns altres. El mateix passa amb les organitzacions territorials.

Ja ho entenc que es resisteixin, perquè n’hi ha un tou que viu d’aquesta falòrnia espanyola i cony, treballar és molt dur i més a segons quines alçades. Però l’hora de canviar de sastre, d’engegar a dida a qui ens vol ficar en aquesta mena de llit de Procust que és la constitució actual, ha arribat.

Si ho sabré jo que, com a persona grassa –m’avenço a la bestreta als graciosos de torn que puguin fer acudits fàcils vers la meva corpanta - sempre cerco talles especials i còmodes. No m’agrada anar apretat, ofegat, tibat. M’agrada la roba folgada, còmode, pràctica. Com les lleis. Així doncs, De La Vega, vagi pensant en vendre’s el seu negoci de modista, perquè les lleis, com la roba, s’han de fer a la mida de la gent i no a l’inrevés.

Per cert, han provat anar a cal Reagrupament? En Carretero fa uns vestits a la mida dels catalans ajustats, perfectes, a mida. Escolta a la gent i heus ací el secret, saber d’on li apreta la camisa al personal. Jo hi he anat i, fins i tot per mi, tenen talles. A més, la del Reagrupament és una roba que et dona una independència total. No ho dic en broma.