A primer curs de Periodisme repeteixen fins a la sacietat que un bon periodista ha de contrastar la informació: et deuries saltar moltes classes perquè avui segueixes sense contrastar absolutament res. Encara avui estic esperant la teva trucada per conèixer la meva opinió sobre un informe de presidència que tu ja has catalogat negativament sense conèixer-lo i, no només això, a més m'acuses de ser el responsable del seu encàrrec.

Bé, tu i jo sabem que no és la primera vegada que et saltes a la torera la regla bàsica del periodisme. Et suposo bona memòria. Recordaràs com vas destrossar la Consellera d'Acció Social i Ciutadania per no donar suport a un home que estava en vaga de fam a la Plaça de Sant Jaume reclamant una ajuda per construir un ascensor a casa seva per facilitar la mobilitat de la seva filla. El cas és que la realitat era molt diferent. T'ho vaig demostrar amb la documentació necessària. La realitat, una vegada més, va ser una gran incomoditat per a tu perquè et va fotre una bona notícia. Com saps, l'home –i la dona– és l'únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra. Ara has tornat a fer una ensopegada. No he encarregat cap estudi, però el coneixia, evidentment. Realment hem de conèixer dos estudis diferents. Potser el fet haver-lo vist o no ha de portar a conclusions contraposades.

En qualsevol seminari, postgrau o màster de màrqueting polític, si assisteixes a les seves classes, t'ensenyen que una bona comunicació és la que destaca els punts forts de l'emissor i té alternatives per contrarestar els punts febles. Octavio Paz deia que "el llenguatge no és res més que una manera de comunicar, sinó també una visió del món". I evidentment, no només una visió, també una interpretació.

Per això, el Govern de la Generalitat –com tantes altres institucions, empreses o centres d'investigació sociològica– volia conèixer quina era la percepció que l'opinió publicada tenia de l'acció de govern. Volia conèixer quins eren els seus punts febles a través de la visió, opinió i interpretació de la realitat dels opinadors, tertulians, directors de diaris i comunicadors de ràdio i televisió. Una visió global de les debilitats aportaria les idees per confeccionar una comunicació que pogués explicar al ciutadà la política del seu govern i transmetés la seva posició en els grans temes de país, i també en les seves grans polèmiques. En conclusió, només puc dir-te que l'estudi és culpable de voler saber, de voler conèixer el parer de les diferents sensibilitats.

Del seu contingut no es desprèn, de cap manera, la confecció d'una llista de bons i dolents. Irònicament, en aquest cas l'opinió dels "dolents", com tu els anomenes, era precisament la més útil, fins i tot per corregir errors propis. Això també ho ensenyen en els cursos de màrqueting polític. Lamentablement, això és tot. Es va encarregar un estudi i no una enquesta, sens dubte amb un cost substantivament més gran. Una altra vegada la obstinada realitat ha fotut una bona notícia. A més, irònicament, per què fer llistes. En aquest país, ens coneixem tots, i, afortunadament, tots podem dir el que pensem.

A més, Pilar, lamento el to del teu article. "Prepara't", deies en un to desafiant. Semblaves repetir una vella frase teva "vostè sap qui sóc jo?". És el mateix to que has utilitzat per desqualificar un gag de Toni Soler, per a suggerir a Monegal que faci programes de cuina, o per fer del sionisme una mena de congregació ursulina –que flac favor fa a la defensa de la causa israeliana– i que ha muntat un embolic impressionant a l'Argentina. És el mateix to que vas fer servir per criticar a Josep Cuní per llegir una carta d'un lector de 'El Periódico' en el seu programa. Una carta que, segons la teva opinió, et denigrava, però que vas aprofitar per convertir-te en el centre d'atenció de la pugna –legítima i lògica– dels dos principals diaris de Catalunya.

És el mateix to en què escrius sobre Joan Oliver, que em sembla desmesurat, poc respectuós i mancat de tota educació, encara que en comparteixo les crítiques. És el mateix to amb què respons a Najat El Hachmi quan la poses com a exemple "del fracàs de l'ensenyament públic" només per dir-Senyoreta Rotenmeyer.

"Ha perdut el sentit de la mesura", deia el Nobel de literatura Dario Fo referint-se a Berlusconi en una entrevista publicada per 'El País' el diumenge passat. Te la recomano. Els nervis són una mala companyia. T'ho dic per experiència. Cal relaxar-se i no aconseguir la notorietat sobre la base d'erigir-se en l'epicentre polític i mediàtic.

Amb afecte,