Agraeixo veritablement tots els testimonis d’amistat que he rebut aquesta setmana, d’ençà que vaig anunciar que deixava Reagrupament. Em consta que, a qui li sap greu que jo no hi sigui ja dins l’associació d’en Joan Carretero, li sap greu de debò i no ho fa per quedar bé. Ara, dit això, afegiré que no vull eternitzar-me amb el tema donant-hi més importància al fet que servidor hagi decidit marxar. Ni sóc cap personalitat famosa, ni el fet de ser-hi o no farà que Rcat vagi més endavant. Si m’agradaria, però, donar algunes respostes a coses que he vist escrites en els meus articles a l’apartat de comentaris o que m’han demanat pel carrer amics i companys, perquè les coses clares i la xocolata espessa, que diuen les àvies.

D’entrada, i torno a dir-ho, haig d’agrair l’estima i la comprensió amb la qual molts – la majoria - han acceptat la meva opció, tot i no estar-hi d’acord – també la majoria. Els hi ho agraeixo molt. Jo no he deixat pas de pensar com penso i, per tant, estem parlant entre independentistes, així que estem en família i podem discutir del que sigui, però sempre amb l’estima que sabem que ens tenim els uns als altres.

Algú em deia que havia d’haver tingut més paciència, que haver estat tants anys al PSC no em deixava veure clar, que no he esperat prou. Potser tenen raó, vés a saber, però com que he viscut molt de prop el que és la política i els polítics i sé quin pa s’hi dona, no he volgut perdre el temps ni fer-lo perdre a ningú. El que ha passat es veia venir d’una hora lluny. El que passarà, també. Reagrupament ja és una formació com qualsevol altra pel que fa al seu funcionament, que no pas per la seva pregona voluntat de demanar la independència. I dic que ja és com els altres perquè ja tenen líders carismàtics – Déu meu, quan de mal ha fet això del carisma! -, tenen gent que farà el que sigui per tal d’assolir el nostre anhel de llibertat, sense adonar-se’n qui s’aprofita d’aquest idealisme – compatriotes, quan es diu que és igual que hi col•loquin un armari de cap de llista es comet una errada com una casa de pagès, perquè els armaris no pensen ni saben dirigir-, i tenen, i això és el que em sap més greu, la colla d’integristes que fan la ratlla al terra i et diuen allò de “o amb mi o contra mi”.

Sincerament, quan he llegit coses com que si no torno em consideraran un talp socialista, un submarí d’Esquerra, un cara girada, un covard o d’altres floretes, no he pogut reprimir un somriure amarg. Coses semblants – dites des de l’altre riba, és clar – em vaig sentir quan vaig deixar als socialistes. M’ho deien altres, cert, però el nivell és el mateix. Aquestes floretes no prosperen gens al meu jardí, naturalment, però no deixa de ser curiós que arreu les diferències bàsiques entre la gent que hi ha en política, al cap i a la fi, siguin la tolerància o l’insult.

Ara, el que ja és de fora de concurs és la cosa del “Complot judeo-maçònic” atribuït a poders obscurs, a serveis d’intel•ligència i a no sé quines cabòries més. Per això dic que RCat ja és com els altres. Mana qui mana i els collons a la butxaca, poca conya amb l’aparell – que existeix, encara que no ho sembli -, caïnisme profund, menyspreu vers aquell a qui fa dos dies li deies amic i compatriota i ara és un enemic exterior nebulós, conspiratiu i tan savi que és capaç d’infiltrar-se dins la organització. Penso que els pitjors enemics, els de debò, són aquells que volen ser més papistes que el papa i que, en lloc de cercar aquelles coses que no rutllen i adobar-les, deleixen en cercar conspiracions venecianes. Mireu, aquí si n’hi ha un, d’enemic, és Espanya. Espanya i el seu aparell estatal, i aquells que s’omplen la boca, però desprès fan el mesell i diuen amén sí senyor a tota quanta cosa digui qui mana, sigui d’aquí o d’allà.

Voleu dir que l’enemic és un servidor? Voleu dir, aquells qui s’ho han pres tant a la valenta – no sóc pas l’únic que ha marxat, compte – que no s’hauria de fer una mica d’autocrítica? Voleu dir que la política de l’“aquí no ha passat res i qui digui el contrari ja no és un bon patriota” no és la millor plataforma pels mediocres i els llepes?

Deixo tot això al cim de la taula perquè, qui vulgui, s’ho pensi. Pel que fa a un servidor, continuo defensant la independència de Catalunya i no servo cap mena ni d’enemistat ni de rancúnia ni de ganes de polemitzar amb aquells homes i dones del Reagrupament que, com un servidor, compartim un mateix ideal.

Per cert, per no deixar sense resposta a un comentari que em demanava si ja tenia clar per quina camisa em canviaria ara, aclarir que jo em canvio de camisa cada dia. També de calçotets i de mitjons, ah, i també em dutxo cada dia i cada dia em poso colònia. Del que no canvio és de lloc. És el món, algun món, algunes persones, les que giren. Jo, no.