El primer secretari del PSC, Pere Navarro, declarà, a Girona, que aquesta mateixa tarda el grup parlamentari socialista demana que es constitueixi amb urgència, en el parlament català, una comissió especial d’investigació sobre sanitat. La petició ja ha estat presentada al Parlament.

El PSC vol que la comissió investigui preferentment la Corporació de Salut del Maresme i La Selva, la Fundació Privada de Gestió Sanitària de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, la relació entre el Servei Català de Salut i el Consorci de Salut i Social de Catalunya (antic Consorci Hospitalari de Catalunya, CHC), el Grup Sehrs (de Ramón Bagó), el hòlding municipal Innova de Reus (dirigit durant anys per Josep Prat, centre de diverses accions judicials i encara president de l’Institut Català de la Salut) i l’empresa CCM Estratègies i Salut (de Carles Manté).

Altes fonts polítiques creuen que la petició té moltes probabilitats de prosperar, atès que els socialistes reclamen que s’investiguin temes en els quals també hi podria haver implicats antics militants del PSC. Ara caldrà veure si es pot i es vol anar a fons.

Una investigació sobre tots els punts indicats podria representar una fita històrica per a la sanitat catalana, que justificadament ha estat acusada, en particular des del passat octubre, de ser d’una gran opacitat, amb personatges a l’ombra que podien manar més que els càrrecs institucionals.

Noms propis importants
Els noms de gestors, responsables o polítics que més han estat esmentats o centre de revelacions sorprenents són diversos. Josep Abelló, antic president del CHC i antic alcalde socialista de Reus. Josep Prat, cap d’Innova i després president de l’Institut Català de la Salut (ICS), assessor d’Artur Mas en sanitat i home fort de la conselleria, encarregat d’esmicolar i privatitzar l’ICS, amb Boi Ruiz. Jaume Aubia, cap de l’àrea d’empreses del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. Ramon Bagó, antic alcalde (de CiU) de Calella de la Costa, antic director general de Turisme en governs de Jordi Pujol i titular de diverses empreses de serveis del sector concertat. Carles Manté, antic regidor socialista de Mataró, antic president de l’Hospital de la Santa Creu i Director General del Servei Català de la Salut amb el Tripartit.

Per descomptat, caldria afegir-hi el nom dels diversos consellers. Però sovint aquests han estat emportats per un sistema establert que tenia vida pròpia. En el món sanitari es mouen un nombre ingent de milions. Les cúpules i els gerents dels partits segueixen el tema de prop. Per exemple, ara un home clau és Germà Gordó, secretari general de la presidència de la Generalitat i durant anys gerent de CDC.

Cal anar als grans temes, però sense oblidar els urgents. Ara bé, és difícil elaborar una alternativa contra una coalició (CiU) que no té cap política sanitària coherent, mentre anuncia aquelles que segur que no farà, perquè són impossibles, per la seva brutalitat.

També cal assenyalar els grans responsables, no pas els bocs emissaris. En efecte, hi ha personatges molt malignes. Però també grapats de babaus. Aquests darrers han d’entendre que no han de pagar els plats trencats per d'altres. La redempció i el penediment no són només virtuts d‘algunes religions. Estan en totes les constitucions modernes.

Hi ha molts babaus que varen caure en trampes malignes perquè personatges avui identificables els hi digueren. “No pateixis: jo em faig càrrec de tot aquest món sanitari de franc: ja ho trobarem”, expressió final ben catalana que pot portar a una mala fi. O bé: “Oi que tens una neboda infermera sense feina? No pateixis”. No al·ludeixo a consideracions banals. Hi han tingut un gran pes. En sanitat, l’ única cosa gran, de record mundial, és la brutalitat irracional de les retallades. La resta va a ras de terra, de terra sembrada amb pessetes a l’abast dels agosarats.

Sociovergència i 'consociativismo'
Ara que Navarro ha tingut el valor de donar un cop per dalt, n’hi ha d’ haver per baix. S’ha de considerar el fet que Josep Abelló encara pugui remenar la cua intentant reinstaurar la fallida “sociovergència” sanitària. Va crear un món impenetrable que podia afectar els costos, en crear mercats opacs. És el que els italians anomenen consociativismo. Aquí es presenta com un “entre tots ho farem tot”. “Tots” significa els clans sanitaris instal·lats, d’un color polític o d’un altre. Hi ha quadres intermitjos que canvien de carnet de partit com de camisa. O que tenen els carnets de més d’un partit, en general els dels dos més importants.

Els babaus, o de pretesa bona fe, també han de ser apartats. Pere Navarro podria dir a l’antic alcalde socialista de Reus, Lluís Miquel Pérez, que encara gosa lloar Prat, que potser hauria de deixar la direcció del PSC. Segur que aquest partit ni ho notarà.

Les arrels, amb Xavier Trias
En la secció de “debat sanitari” d’aquest diari digital, i en aquesta mateixa pàgina del dia d’avui, hi ha moltes de les claus que han portat a tan important decisió del PSC. Contrasta amb l'actitud de CiU, reiterada aquest dimarts per l’inefable portaveu de la Generalitat, Francesc Homs. Minimitza o frivolitza un problema de dimensions i perímetre immensos, així com amb velles arrels.

La base de tot plegat rau en el període (gener del 1988 a gener del 1996) en què l’actual alcalde de Barcelona, Xaver Trias, va ser conseller de Sanitat (avui en diríem de Salut). Qui gosarà dir al Parlament que el model que es va estar lloant durant decennis estava destinat a fer llufa, com ara ha succeït? Res que depengui directament de la política partidista pura, com passa aquí, pot anar bé? No hi ha un “sistema de despulles” que pugui funcionar en res.

Les retallades sanitàries varen fer trontollar un autèntic castell de cartes, on sovint hi havia dominat una fosca però real entesa entre CiU i PSC, dita sociovergència. Quan es va produir el brutal cop de tisores retalladores, encara inacabat i indefinit, qui això escriu pronosticà per escrit que el sistema fins aleshores vigent no superaria el sotrac. Avui sembla que pot ser així.Un canvi és que CDC sap que pot pagar un fort preu electoral per les seves retallades sanitàries. Això és segur. Com deien les pancartes de manifestants sanitaris, “les retallades maten”. Però finalment també maten políticament CiU.

Ara bé, cal recordar que es tracta d’un sistema arrelat i farcit d’interessos. Per això, la seva reforma per anara a millor serà difícil, malgrat els escàndols, el seu cost creixent, el patiment dels usuaris, el del personal sanitari, la negació dels drets del Parlament i mil maldats més. En tot cas, actualment la tendència és a l’empitjorament i a l’encariment, a pesar que els seus retalladors haguessin volgut fer creure que tot era degut a voler abaratir costos. Aquest punt, el seu augment de cost, que paradoxalment va acompanyat de la disminució de l atenció sanitària també hauria d’aflorar al Parlament. Com he exposat moltes vegades, CiU fa de tot per tapar-ho.