El pas del temps va deixant cada vegada més clar que la crisi d'Europa no és tant una crisi de deute públic, sinó una crisi de competitivitat de les economies del sud d'Europa. Les crides a fomentar el creixement econòmic a base de plans d'inversió públics, com l'aprovat divendres per un total de 130.000 milions d'euros, no acaben amb el problema. Pretendre que la competitivitat d'Espanya, Portugal, Itàlia o Grècia es recuperi a base exclusivament de baixar salaris comporta una recessió que pot acabar no només amb la zona euro sinó amb el sistema democràtic a Europa.

La competitivitat només pot recuperar-se de forma ràpida a força de devaluacions.

L'euro va cotitzar el divendres a 1,2572 euros. Lluny del seu màxim històric de 1,5990 dòlars, el 15 de juliol de 2008, però també molt allunyat del seu mínim històric de 0,8252 dòlars, el 26 d'octubre del 2000.

Convé recordar l'evolució de l'euro amb el dòlar per entendre que el tipus de canvi no respon a fonaments econòmics sinó a qüestions polítiques. Com sembla que no podem tornar al tipus de canvi del 2000 -el que significaria un fort alleujament per a les economies europees- fins ara s'ha plantejat la hipòtesi que les economies més febles surtin de l'euro per així afrontar una forta devaluació competitiva. Berlusconi ha estat l'últim que, la setmana passada, ha reivindicat tal alternativa com perfectament assumible i res catastròfica per a Itàlia.

La novetat és que en les últimes setmanes, des de sectors econòmics i empresarials alemanys, s'està plantejant una hipòtesi diferent: la sortida Alemanya de l'euro. S'argumenta que la sortida d'Alemanya de l'euro seria menys traumàtica que la de les economies del sud d'Europa.

Així ho considera Xarxa Jahncke, president de Townsend Group International LLC, en un article a Bloomberg i s'explica en un article de Rafael Poch, corresponsal de La Vanguardia a Berlin. A més, pensen els empresaris alemanys, que l'economia teutona pot resistir una revaluació del marc, sobretot si va acompanyada d'una reactivació de la resta d'Europa -principal mercat alemany- com a conseqüència de la paral·lela devaluació de l'euro un cop Alemanya l'hagués abandonat.

No es tracta d'una mesura madura, ni propera, però si que és significatiu que s'estiguin analitzant totes les alternatives possibles, davant la convicció cada vegada més estesa que no és possible una moneda única sense un estat al darrere. I Europa no es convertirà en un Estat mai. Per tant, ja que els Estats Units d'Europa no són, malauradament, una hipòtesi realista, millor avançar-se ordenadament als esdeveniments que no pas sucumbir davant d'ells. Però això causa pànic als polítics.