Toti Soler ha publicat un nou disc, ‘Raó de viure’, en el que col•laboren cinc veus femenines: Sílvia Pérez Cruz, Gemma Hummet, la seva filla Laia Soler, Luisa Oswaldo Cruz i Montse Vellvehí. Ens explica com la música que es fa avui en dia no te res a veure amb la terra, ‘música d’arrel anglosaxona’, de com els músics dels setanta van ser oblidats a partir dels anys vuitanta, diferència entre art i cultura de l'oci i d’altres coses interessants en les quals apareixen noms propis com Salvat-Papasseit, Pere Quart o Leonard Cohen.


‘Raó de viure’? Has passat alguna crisi existencial?
La crisi comenta quan naixem i dura tota la vida. Però mira, ‘Raó de viure’ és el tema més despreocupat del disc, sembla gravat a l’ombra d’una figuera i no vaig més a poc a poc perquè no puc. És com una ironia. Una raó de viure? Perquè sí, perquè ignorem absolutament quina és la raó de l’existència humana. Estem enganxats a una pedra que va per l’Univers a tota castanya.

Després, cada peça podria ser una petita raó de la meva vida. ‘Sardana Flamenca’, per exemple és una raó particular d’un moment de la meva vida (ndr. És tracta d’una versió diferent a la de ‘El Gat Blanc’, aquesta està feta l’any ‘94), en els meus inicis en el flamenc i a la portada surten els meus nets què a veure si no són una raó de pes. Bessons, a més, una doble raó de viure. A l’igual que la resta de la meva família i de la meva filla, que canta una cançó.

Altres temes com ‘Penyora d’amor’, una cançó que Martí Llauradó va gravar en un EP de quatre cançons que es diu ‘Cançons d’enamorats’ i que és un de Els Setze Jutges i canta un poema Salvador Salvat-Papasseit i jo ja havia gravat una seva que es diu ‘Venedor d’amor’ i aquesta l’havia gravat l’Ovidi perquè l’havia agradat molt. Però en conèixer la Gemma li vaig dir que la cantés ella, és una floreta del camp aquesta dona. Una gran primavera.

‘La samarreta’ l’havia de gravar una altra persona i aquesta veu que surt, la meva, era per ensenyar-li per això està gravada amb tanta despreocupació, amb una tranquil•litat... Però està perfecte! I els amics: posa-ho, posa-ho! Si l’Ovidi em sentís es petaria de riure.

És una forma de cantar que no és típica de mi, que canto en una tònica romàntica: poesia, cançons d’amor. Però en aquest disc, de les tres que canto, cap és romàntica, perquè ‘La cançoneta del mal camí’ ja m’explicaràs, és un mini-tractat de filosofia del Pere Quart i jo al Pere Quart li tinc devoció i fa aquesta cosa de la fe i l’esperança (ndr. De sobte, el Toti declama, de vegades una mica dubitatiu)


Un poema sensacional i molt intel•ligent.

I després hi ha una altra, ‘La Barcelonina’, que com ha contingut no m’atreu tant però és un encàrrec que em va fer l’Ovidi quan va morir Pere Quart. Em va demanar, com a homenatge, que fes un parell de cançons. El poema sol no m’entusiasma però junt amb la música trobo que li dona un caliu molt bonic. Inclosa una tendresa, diria jo. I fa anys i panys que la tenia en un calaix i ja està. Ja no hi penso més.





Molt! Aquestes cinc dones són com cinc sols que han donat una alegria al disc... Que m’ajuden perquè mai m’he considerat un cantant, jo sóc un músic que canta puntualment. Li donen un color molt bonic al disc. Benvingudes i tant de bo pugui fer més discos amb aquestes dones o altres.

Amb la Sílvia Pérez ja col•laboraves...
Fa més d’un any i mig que estem fent bolos. Ella és un dona molt ocupada, acaba de gravar un disc de cançons seves que sortirà a la primavera, fa altres coses amb el Javier Colina, ha plegat de Las Migas però bé, fa moltes coses i entre elles i sóc jo.

Ens vam conèixer fa un parell d’anys en un muntatge del Joan Ollè pel Rambleros. No ens coneixíem i per no avorrir-nos, quan entrava a l’escenari, jo li canviava algun acord i ella em feia un altre ‘quiebro’ i vam descobrir que ens enteníem molt bé. Era perfecte i té una musicalitat excepcional i una orella brutal.

Ho vas començar després d’El quartet dels mals endreços’...
Sí, allò era el meu trio, contrabaix i percussió, i a més venia el Joan Ollé que entre tema i tema llegia algun poema de Rilke o una cançó del Brassens...

Sí, estava molt bé, vaig veure l’espectacle al Barrades
Era molt bonic, oi? I a més el Joan té una veu molt maca. El que passa és que ara no fem res d’això, de bolos... Malament.

No?
No, no n’hi ha de bolos. (ndr. el vaig veure també al XXé Festival de la Guitarra)

I la teva filla?
No, la meva filla no és professional. Em fa els dissenys.

La ‘Sardana Flamenca’ l’has tornat a gravar?
Tenia una espina clavada. La primera la vaig gravar quan ‘xapurrejava’ a tocar flamenc i és molt senzilla, molt elemental, llavors sempre em va quedar la sensació que havia de fer una altra més ben preparada i el ’94 la vaig gravar però no la vaig publicar. La vaig ficar en un calaix i fins ara... Jo tinc més de cent temes dins un calaix...

És que una altre cosa és com ets de prolífic!
El 2002 va sortir la ‘Vita Nuova’, al cap d’un parell d’any va sortir la ‘Vida secreta’ i al cap d’un parell més va sortir la ‘Vida més alta’. Llavors l’editor em va demanar un escrit i em vaig adonar que era una trilogia, són tres vides i es va fer aquella portada i... Aquesta seria la quarta, ‘Raó de viure’!

I ara mateix tinc dos discos sobre la taula que segurament no es diran com es diuen ara i segurament no portaran els temes que porten ara però ja ho estic confeccionant. Després m’invento una portada i els vaig escoltant i criticant: aquest tema sí, aquest no... I aquella? Posant, traient, posant, traient... Pum! Ja en tens un de llest.

T’ho passes bé
Home, tant com puc! Amb el patiment que tenim al voltant: guerra, gana, injustícia... Què és una vergonya, què no sabem viure, què no sabem que fer aquí i ens destruïm i els diners i el poder i tot... Tinc un amic de Sevilla que té un llibret que es diu ‘Coplas Andaluzas’ o alguna cosa així, ell li diu ‘Mínimes’ perquè són com les lletretes del flamenc i hi ha un que diu:


Aquest Món, de vegades, sembla un infern. I el poder i els diners s’està veient que és una porqueria com una catedral. No sóc ningú per dir com hem de viure però tinc la sensibilitat i el coneixement per veure que les coses no funcionen bé.

Per exemple, els indignats ha estat una demostració que les coses no funcionen. Quan ja em pensava que havíem perdut la sang, ha sortit aquesta gent. Abans hi havia la guerra del Vietnam i hi havia manifestacions però ara hi ha no se quantes guerres i tothom ens quedem mirant el futbol. És una cosa bastant lamentable.





I això de publicar un disc i després fer gira...
No, això normalment no ho faig. Si faig alguna gira la faré amb coses meves, potser sí que hi haurà alguna d’aquí, ‘Sardana Flamenca’ per exemple, que és divertida, a la gent li agrada i és un petit repte, no és fàcil de tocar.

La de ‘Susana’ sí que la sols tocar...
No, encara que amb el Quartet dels mals endreços si que la tocava perquè l’Ollé em posava alguna trampa i me la feia cantar. De fet, quan la vaig gravar va ser un encàrrec. Un amic del meu pare em va aconseguir aquesta traducció, una de molt bona del Josep Maria Andreu, i em vaig trobar que no podia dir que no. I després, quan es van fer els homenatges a Leonard Cohen la vaig tornar a cantar perquè resulta que jo vaig ser el primer en tot l’Estat espanyol en gravar una cançó del Leonard Cohen (ndr. Efectivament, la cançó 'Susanna' és una versió de Leonard Cohen).

Amb la perspectiva que donen 47 anys de carrera musical i que diuen que vivim en el millor moment de la música en català, què en penses?
Penso que és el pitjor moment. És al revés. Vivim l’època més banal, supèrflua, americanitzada, colonitzada... Fem una música que no té arrel d’aquí. Res, és música americana, anglosaxona.

Als vuitanta va ser com si alguns esborressin tot el que hem viscut. Hem de fer una Catalunya nova i és lamentable el que s’ha fet. És una país sense memòria, així com a França conserven els seus ‘chansonniers’ i se’ls estimen encara que fa 50 anys que estiguin morts i això és una demostració de cultura. Aquí no, tot s’ha esborrat, qui ha estat? Polítics? Els mitjans de comunicació? Deixo que ho contestis tu.

Vivim l’època més banal, supèrflua, americanitzada, colonitzada... Fem una música que no té arrel d’aquí

Jo parlava dels últims anys, no de la transició
Sí, però ara vivim el resultat de tot allò. Hi ha una cosa que es diu la desinformació i consisteix en no parlar i això és el que s’ha fet, s’ha deixat de parlar de tota una sèrie de gent que han desaparegut.

Cap dels músics que conec de la meva generació, més joves o més grans, de nivell, mai els he vist per la tele. Mai. I mai els he sentit per la ràdio. En canvi de chumba-chumba i ranga-ranga, tot el dia. Tothom té dret a viure, inclosos aquests que fan chumba-chumba ranga-ranga. No tinc cap mena d’animadversió contra ells. La música comercial existeix a tot arreu, és la música popular, però està més propera als negocis que no pas a l’art.

Vendes, Grammys... Això són negocis i és el que jo anomeno la cultura de l’oci. No la cultura i l’art, que són una altra cosa. L’art existeix per si mateix, no per vendre i surt quan ell vol i en mans de qui vol.

Llavors, uns Manel o uns Amics de les Arts els ficarien a la cultura de l’oci?
Sí, totalment. Amb tots els respectes però són cultura de l’oci, que no els menyspreo però tot el que estem sentint per televisió i ràdio és cultura de l’oci.

Pep Fortuny va dir a la presentació del recopilatori Música Laietana que entre els músics de finals dels ’60 i ’70 i els d’avui en dia hi ha una fractura generacional?
Home, jo als ’70 ja feia rock català per entendre’ns. Això no s’ha inventat ara. I el que va passar és que a principis dels vuitanta va haver-hi un tall molt fort. No només amb la música si no amb moltes activitats. Sembla ser que no hi havia lloc per tothom, només per uns poquets, escollits.

I de sobte, es comencen a recolzar unes noves generacions de músics que fan música d’entreteniment... Però els de nivell que jo conec, l’Amargós, Sabatés, Feliu Gassulla i tota una llista de la qual segur que em deixaria algú, tots aquests desapareixen. Jo entre ells. Desapareixem.




N’hi ha un parell de músics que si són recolzats pels músics d’avui en dia, el Pau Riba i el Sisa.
El Pau no se que fa ara, em va trucar per participar en una cosa però no m’anava bé i amb el Sisa no tinc cap mena de relació. Crec que el Sisa va fer unes cançons molt boniques fa 45 anys i ja està. No passa res. De tota manera això no significa que no hi hagi gent, que no hi hagi futur, com la Sílvia Pérez Cruz, per exemple, o la Gemma Humet, que canta com un àngel, i se’ls ha de potenciar. Gent nova hi ha però això de la memòria és molt greu.

És una demostració de cultura, de gent que ha fet coses, millors o pitjors, però que tenen tant valor, com a mínim, com la gent d’ara. Oblidats o alguna commemoració especial... Però és injusta, haurien d’estar actualitzats. A França, el Leo Ferré, que es va morir fa 20 anys, ven avui en dia tants discos com quan es va morir. Perquè se’ls estimes, els valoren i es segueix parlant d’ells. Aquí no, aquí això ha desaparegut totalment. És el campi qui pugui, alguns han hagut de retirar-se... Jo no ho veig gens bé, ho veig fictici, és una cosa inconsistent i això no vol dir, insisteixo, que avui en dia existeixin bons artistes. Hi ha qualitat però està molt amagadeta.

I què escoltes ara?
Música del 1500. Començant per Mudarra i anem pujant. M’agrada molt la música antiga. També Bach, per a mi és el número 1. També molt jazz. Miles Davis, Duke Ellington, Bill Evans o Louis Armstrong, o música contemporània. Moltes coses. Impressionistes, Debussy m’encanta, Bartok... En totes les èpoques hi ha hagut músics sensacionals.

I al blues i el rock també?
Sí, també tinc de la meva època. Per a mi Hendrix era un Deu. Un guitarrista extraordinari que va morir massa jove per a desgràcia nostra i d’ell, clar. Hi durant una època vaig estar tocant amb el Taj Mahal, un bateig fort, oi? Vaig passar ‘lo meu’ amb aquest home, em va fer anar dret.

+ info: Web Toti Soler