Entrevistem Josele Santiago, el carismàtic cantant del grup de rock Los Enemigos, que presenta el seu quart disc en solitari ‘Lecciones de Vértigo’ el pròxim dissabte 18 de febrer ’12 a [La2] d’Apolo (Barcelona). En aquesta animada conversa xerrem d’Antonio Vega, carnaval, Madrid-Barcelona, Llatinoamèrica i com de fotut està el mercat de la música en directe. Ah! I de Los Enemigos, també.


Has comentat vàries vegades que el nom del disc ‘Lecciones de Vértigo’ l’has extret d’una dedicatòria de Roberto Bolaño als seus fills...
Sí, està extreta per la cara. La dedicatòria em va encantar. Donava gràcies als seus fills per les lliçons de vertigen rebudes... Em va semblar preciós i em quadrava amb el concepte, les lletres i el disc. A més, casa amb aquests temps de crisi i de com ens van les coses a tots.

Jo aquesta cita de Roberto Bolaño no la coneixia però el títol m’ha recordat el ‘Mr Vértigo’ de Paul Auster
No el conec.

És la història d’un noi al que un home gran li ensenya a volar però al cap del temps pateix uns maldecaps horribles i ho ha de deixar estar. Un símil de la pujada a l’èxit i l’estimbada posterior...
No, no, no... Perquè per això hauria d’ascendir primer. No parlo de vertigen de penya-segats si no d’una cosa més quotidiana.

A tu t’agrada molt la literatura
Sempre m’agrada tenir algun llibre entre les mans, o no, dos. Un assaig i una història.

De les teves lectures acostumes a subratllar paràgrafs i afegir-los a les teves cançons
Anotar sí, a fer-los servir per la cara en contades ocasions. M’agrada prendre unes notes que et poden servir en un moment donat.

La cançó ‘Lobo’ se la dediques a la vida d’Antonio Vega.
Tampoc a la vida. El detonant per a escriure la cançó van ser algunes declaracions que es van fer després de la seva mort hipòcrites, compasives i jo vaig conèixer a Antonio i no era una persona ni trista ni solitària. Tenia una vida molt plena i l’enveja moltes vegades es disfressa de compassió. ‘Oh, per fi descansa’... Què collons estàs dient, ja t’hauria agradat a tu haver viscut la meitat que ell. Era una espurna, quasi una anècdota però això no va ni d’Antonio, ni de la mort d’Antonio ni tan sols d’aquestes declaracions. Era una manera diferent d’entendre la vida, d’anar per lliure.

‘Oh, per fi descansa’... Què collons estàs dient, ja t’hauria agradat a tu haver viscut la meitat que Antonio Vega

O sigui que no estaves pensant en el llop de l’estepa...
No, no especialment. Estàs intentar ser creatiu, fer alguna cosa, intentant portar les regnes de la teva vida i això es sol prendre per una desviació.

Escoltant el teu últim disc sembla com si la música estigués al servei de la lletra
Fifty-fifty. La música i la lletra la treballo per igual, és el tipus de cançó que m’interessa fer. Altres vegades, per gaudir, la lletra me la sua.

I aquest és un disc calmat
Sí, és que a mi també m’agrada escoltar la música amb auriculars, llegint les lletres... I també m’agrada ballar.

Quan cantes sobre el carnaval de Cadis i les chirigotas, a mi em recorda a Nova Orleans
Ah, sí? Clar, la inundació i tot allò...

El carnaval, que allà és el Mardi Grass, i el ritme, que és un blues...
Sí, és un blues ‘arrastrao’. No ho havia pensat.

Les dues ciutats tenen bastants punts en comú: estan gairebé rodejades pel mar, tenen un personalitat única...
Sí, sí, tens raó. No ho havia pensat. I el carnaval i tot això i que ho fico tot sota l’aigua. Que curiós. És una cançó que va ser escrita durant el carnaval i el meu pare s’estava morint i l’espurna que em va fer pensar que aquí hi ha una cançó, perquè això ja és gairebé una malaltia, era el carnaval i la quantitat de tragèdies que havia a l’hospital, però convivint. Era carnaval però la mort estava molt pressent i em semblava una idea molt curiosa...

M’estàs dient que el carnaval estava dins l’hospital?
Sí, a Cadis quan és carnaval, és carnaval a tot arreu inclòs hospital. A més, estàvem al costat del Teatre Manuel de Falla que és on es fan les chirigotas. Gent morint i naixent a l’hospital enmig del carnaval. Una imatge molt significativa de com carnavalesca és la mort i la vida.

La veu de ‘Gustavo’, de Barri Sèsam, a la cançó ‘Ser verde’, la fas tu?
M’ho preguntem moltes vegades, m’han arribat a dir si no és Albert Pla. Sí que sóc jo. El tècnic de l’estudi no s’ho esperava i es va espantar, pensava que s’havia trencat alguna cosa.

A tu t’agrada pintar o dibuixar? Hi ha frases que m’han cridat l’atenció com quan dius ‘entra en un color y atraviesa el sol’ i altre que m’ha encantat és quan dius, cap al final del disc, ‘el cielo es azul’.
Sí, el meu pare era pintor, el meu avi també ho era i tinc tres cosins que viuen d’això i jo se suposa que també hauria d’haver estat pintor també però hi havia una guitarra a casa i...







I com t’has adaptat al canvi de viure de Madrid a Barcelona.
Bé, si la meva dona hagués estat croata, m’hagués anat a Croàcia. Això de viure a Barcelona ja havia passat pel meu cap perquè m’agrada i estic a gust. Però des de sempre, hi tinc proves, entrevistes dels noranta en les quals em preguntaven què et sembla Barcelona i jo responent que em quedaria a viure aquí, en un Ruta66 de no se quin any. M’agrada certa calma que un de Madrid agraeix.

Què et sembla l’etiqueta rock d’autor?
En això de la música, això de les etiquetes és una cosa amb la que aprens a viure molt aviat. Mentre parli’n d’un... Rock d’autor, em sembla molt bé.

Parlem del directe i del concert que faràs a la sala Apolo 2 el pròxim dissabte
Aquest serà amb banda, no abunden aquests bolos però és Barcelona i collons vaig pensar he de portar els nois. Vinc amb la mateixa banda que he gravat excepte Pablo Novoa, que només participa al disc, David Krahe, guitarrista també de els Coronas, ara Corizonas, i la base rítmica de Coke Santos i Héctor Rojo i jo.

A més tens altres tipus de formacions
De vegades, un pianista, si surten els números i de vegades jo sol amb el pianista. O jo sol. Gairebé tots els del meu gremi treballen amb tot tipus de formacions possibles. Si hi ha pressupost, amb la banda, que és com m’agrada, i a partir d’aquí anem baixant a altres formats com tocar jo amb l’acústica, una cosa que em semblava gens desitjable, però li he agafat el punt i pot ser molt divertit si el públic col•labora.

I deu anys després torneu Los Enemigos...
Sí, vam començar a fer algun bolo el 7 de gener al Festival Actual de Logroño i vam aplegar 4.000 ànimes al pavelló, molt bé. Van començar a fer-nos ofertes per reunificar-nos als tres o quatre anys després de deixar-ho estat i em va semblar obscé, espera’t collons, i ens han fet ofertes bastant cutres excepte aquest any que hi havia una de digne, amb uns mitjans interessants i poder donar un espectacle bo i amb garanties i hem dit que sí. És feina i és la nostra professió. Recuperarem el repertori que teníem i estem tots, que no s’ha mort ningú. Vam provar al local si la cosa encara funcionava i ho va fer a la primera i ens llencem a la piscina. Ha sortit algun que altre bolo per l’estiu.

El tema de la música en directe està molt fotut?
Està molt fotut. Això de sortir a la carretera amb l’acústica t’he dit que li he agafat el truc però en un principi no era per gust, era per necessitat, perquè no sortien els números portant la banda.

Ha fet arrels una idea molt contradictòria que ara que no es venen discos els músics viuen del directe. No és una cosa que compensi l’altra, jo sempre he viscut del directe i que no es venguin discos econòmicament no m’afecta. L’únic és que no tinc pressupost per fer les meves gravacions, tres dies en comptes de trenta, menys mitjans... I cada vegada hi ha menys feina, com a tots els gremis, joder.

El que passa és que no se qui ha reaccionat inversament proporcional: per fi els músics ja poden viure del que han de viure, que és el directe. Així que no es venen discos i fem més concerts? Com es menja això? No, no es venen més discos i hi ha menys concerts. I a més hi ha menys públic, que no hi ha diners. O sí que hi ha però està amagat, no circula. Així que com ha de redundar que hi hagi més feina pel fet de vendre menys discs.

Això de sortir a la carretera amb l’acústica t’he dit que li he agafat el truc però en un principi no era per gust, era per necessitat

És que és una cosa, que hi hagi menys concerts, que a les grans ciutats no és nota i sí, i molt, a poblacions més petites.
Efectivament, en els pobles no hi ha res.

Els ajuntaments han tancat l’aixeta de forma radical
I la poca iniciativa privada que hi ha... Cony, és que la gent no hi va. És nota als pobles que la gent s’avorreix i això genera desesperació i vés a saber que ve després...

I les noves tecnologies què tal? Facebook, Twitter...
Res, no m’atreu la idea d’estar sempre connectat. Apago el mòbil quan em molesta...

140 caràcters no donen per a molt...
Això és el Twitter, oi? Aquesta condensació pot ser interessant. La meva dona si que està ficada en el tema. Hi ha un que es fa passar per nord-coreà que és molt divertit. És com si fos el fill del Kim Jong-Il. (ndr. Si algú sap qui és, que posi el seu nick a Twitter en un comentari), et pixes del riure.

Vas anar a llatinoamèrica amb Los Enemigos?
Sí, però molt poc. Gairebé no vam sortir de Mèxic i de Los Angeles i després no se que va passar amb la discogràfica que ens portava allà, Culebra, i que se’n van anar a norris i en solitari no he sortit d’Espanya i tinc moltes ganes.

Quin any?
El ’97 o el ’98.

La música de Los Enemigos tindria molt d’èxit
Estic segur, porto molts anys dient-ho. A l’Argentina o Xile molt més que a Mèxic i... que et facin cas.

Allà el rock en castellà és la llei.
I és que Los Enemigos entronquen amb la tradició rockera argentina. Los Enemigos encaixarien molt bé i jo en solitari tampoc desentonaria. A veure si ho aconsegueixo.

O com Los Enemigos...
És que són dos vides. Si ho aconsegueixo allà són dos vides com a artista. A veure que tinc que fer un ‘phoner’ amb Colòmbia, a veure si comença la cosa.

Si et recordes del retorn de Héroes del Silencio. Quan va marxar amb ‘El Espíritu del Vino’ van tocar a Razzmatazz, per 3.000 persones, i a la tornada només van fer estadis a Espanya i Llatinoamèrica.
Nosaltres estem bastant abaix respecte els Héroes. A veure si aconseguim omplir Razzmatazz. A un estadi no arribem ni de conya. De totes maneres, quan vam estar a Mèxic ja eren coneguts i venerats.

I per acabar, quina música escoltes?
De gairebé tot perquè hi ha coses que no m’acaben d’entrar, com l’electrònica, però no et diré res original, els Black Keys, per exemple. Sobretot música negra del segle passat, soul i jazz, i també música clàssica.