Parlem amb Job Vives, cantant de Don Johnsons, una jove formació que s’estima molt el rock i el funk dels ’70 i que presenta el seu debut, ‘Pregúntale a tu novia’, en un dels llocs que més viciosos han visitat a Barcelona, la sala Cabaret Berlin, ubicada a l’antic Bailen 22. El lloc perfecte on un podria trobar-se a Don Johnson a ‘Barcelona Vice’ a l’espera de si es construeix l’Eurovegas a El Prat. El dia escollit, tampoc deixa indiferent, dijous 29 de març ’12 (21:30 h), encara que s’ha de dir que ho tenien previst molt abans de l’anunci de vaga general.


Molt de vici a Barcelona?
Ara ja no sortim tant però en les èpoques que hem estat lliurats a la nit, podríem dir que sí. Hi ha bastant de vici a Barcelona i ho volíem reflectir a la cançó.

I si fan l’EuroVegas al Prat Sonny Crockett tindrà molta feina...
Si aproven l’Eurovegas serà com viure en el Miami dels vuitanta. A més, si volen fer aquests contractes brossa dels qual s’està parlant hi haurà molta economia submergida i Sonny haurà d’estar vigilant el vici i la corrupció de molt a prop.

I el ‘Barcelona Playboy’ tindria més feina...
Sí, això ens beneficia una mica més. Si finalment no podem viure de la música i hem de lliurar els nostres cossos a la nit, com es pot veure en el nostre videoclip, segur que allà trobem molta clientela.

Com és que heu recuperat ‘Miami Vice’, una sèrie que ha passat a la història de la televisió
Quan ens vam conèixer, en acabar els assaigs per la tarda, vèiem els DVD’s de la primera temporada de ‘Corrupció a Miami’, i a l’hora de triar nom vam escollir Don Johnson perquè ens va semblar prou esbojarrat i és un personatge amb el qual ens identificàvem.

Quan toqueu en directe li feu algun homenatge? Era una sèrie en la qual la música era molt important...
Els nostres xous comencen amb la sintonia de ‘Corrupció a Miami’ però de la música, molt vuitantera i espectacular, només hem tocat ‘Miss You’ dels Rolling Stones que s’escolta al principi de tot de la sèrie, quan Ricardo Tubbs encara està a Nova York. No fem moltes versions, bé, també vam fer els ‘Caçafantasmes’...

I el títol tan enigmàtic del disc? ‘Pregúntale a tu novia’...
Va en la línia del disc que pretén ser provocador e irreverent i volien deixar obert el dubte, què voldran dir?

Sembla una amenaça...
No, que va. Encara que si et diu la veritat pot ser tindrem problemes... Així que millor no preguntis

Aquesta pell de lleopard rosa a la portada és molt vuitentera, oi?
És un referent estètic i una manera de com entenem la vida. Un hedonisme desenfrenat sense complexos, una celebració de la superficialitat. Artísticament no, ens sentim molt més propers als setanta, encara que els vuitanta ens semblen molt divertits.






Què música dels setanta escolteu?
Cadascú tira per una banda. Jo, Queen i els Stones dels setanta a més de Led Zeppelin, Aerosmith, Santana i dels vuitanta ens agrada molt els australians INXS que mesclaven rock, pop, funk...

I què et va semblar Paul Rodgers a Queen?
Free i Bad Company són bandes molt potents i allà Rodgers ho feia molt bé... Substituir a Freddy amb un imitador podria haver sigut més trist. Ell les cantava a la seva manera, jo els vaig veure en les dues gires que van fer i no em van convèncer mai però estava fet amb respecte. Si haguessin agafat un imitador m’hagués indignat, Freddy és Freddy, i van agafar a un cantant amb un ampli bagatge i personalitat.

Al clàssic ‘sexe, drogues i rock’n’roll’ li heu afegit funky
El funky és la música més sexual que hi ha. El tema ‘Tu y Yo’, que parla d’una parella que ha tallat però que continua anant-se al llit, és el més funky perquè ens semblava idoni per la cançó.

I el personatge del disc és real?
Com som varis els autors són pinzellades d’històries que ens han passat i totes les històries tenen els seu punt autobiogràfic.

Es lliga molt a Barcelona?
Són molts anys dedicats a aquesta missió fins que ens vam adonar que no cal esforçar-se tant i dedicar-se a coses més satisfactòries com la música. No, com tots els joves, hi ha èpoques en les quals necessites explorar tot el teu potencial nocturn.

A Barcelona és fàcil lligar però s’ha de conèixer bé els mercats. Aquesta ciutat rep cada any a milers d’Erasmus, a milions de turistes... És fàcil. Una altra cosa és que tinguis un nivell d’exigència alt. Però en realitat això només aporta alguns minuts de plaer i històries que incloure a les nostres cançons, que la gent s’ho passi bé i això és el que intentem.

Perquè diu el personatge al final del disc que vol ser un Don Johnson a un Clint Eastwood o Nacho Vidal?
‘Barcelona Vice’ és una mena de cançó protesta d’una generació que ha crescut sense referents polítics o espirituals si no que són personatges de ficció i al final pensem que l’únic vàlid es fixar-nos en nosaltres mateixos. Dir que “vull ser un Don Johnson en Barcelona Vice’ és com dir prefereixo ser jo mateix en aquesta ciutat.

I qui seria Rico al grup?
Doncs jo sóc el que més s’assembla a Don Johnson, s’ho haurien de repartir els germans Alonso que estan més morenos.

El Peret dels agraïments, és el rumbero?
Exacte. El disc es va gravar al seu estudi i a ell li agrada molt el rock i ha punteat alguna rumba com a rock. A part, ‘Fiesta loca’, que té un punt més ballable, la va escoltar quan la gravàvem i va dir que tenia molt de ‘son’. Em va fer molta il·lusió aquest comentari.

On us veieu dins el panorama musical català?
Sembla que totalment aliens. Sembla que a Catalunya només interessa la música cantada en català i em sembla molt bé, jo sóc catalanoparlant i no tinc cap problema, però sembla que institucionalment només interessa donar suport a aquesta música. Com si tinguessin por que si no donen suport el català desapareixerà o no se...

Nosaltres cantem en castellà per què ens va sortir així de forma natural, parlem en castellà entre nosaltres i fem rock’n’roll per què és el que ens agrada, no fem folk intimista ni pop. Això ens deixa fora del panorama. Nosaltres sempre diem, mig en broma, que som massa durs pel pop i massa guapos pel rock.

Sempre que anem fora o a Madrid ve més gent. Vam tocar de teloners d’altres bandes a les 8.30 i pensàvem que no vindria ningú i estava la sala plena. Això a Barcelona no passa, la gent veu els grups que coneix. Així passa que quan ve l’Springsteen, els Stones... En dos minuts s’esgoten les entrades. Però a Barcelona no hi ha una escena de rock encara que em consta que en èpoques passades la cosa es movia una mica més. Sense anar més lluny, Loquillo se’n va anar a Madrid i Carlos Segarra i companyia em sembla que també tindrien que anar a Madrid... Barcelona és una ciutat molt pendent de l’última tendència i sembla que el rock només té el beneplàcit quan és una banda que porta anys i anys de carrera.

Llavors no faries una cançó en català per sortir per la ràdio?
No em viu posar reivindicatiu però jo no vull fer una cançó per sortir per la ràdio jo podria fer una cançó per a la meva mare en català, amb la qual parlo en aquesta llengua, però per fer una cançó de Don Johnsons i divertir-nos, que és del que es tracta, ens sembla que el millor és arribar a quanta més gent millor. Ens segueix al nostre Facebook molta gent de Mèxic, Colòmbia, Argentina... I poden entendre les nostres lletres i ens sembla genial.

Quina resposta teniu des de Llatinoamèrica?
Algunes setmanes on més es veu el nostre videoclip és a Mèxic, més que a Espanya. No sabem perquè. És la màgia d’Internet.