Benvolgut Pere. Per més voluntat que posis a arribar a un acord, les cartes ja estan tirades, i a sobre, marcades. Ells no t'admetran si no accedeixes a les seves pretensions. Fa molt temps que han estat buscant el moment i serà difícil que desisteixin. I és que per més que ens desagradi, tots sabem que si no hi ha crisi, atur i depressió, la gent no es mou. Al ciutadà actual només l'incomoda la inseguretat en aquest estat del benestar, i només està disposat a canviar quan algun dels pilars d'aquesta situació està en perill.

El govern català està jugant fort, res el satisfà. La seva estratègia és arriscada però han tingut bons mestres. Saben que quan fan un pas endavant, el següent ja està escrit. Per això, l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), hereva de l'extinta Assemblea de Catalunya, que és la que li ha posat el marcapassos al govern, té molt ben assajada l'estratègia.

El passat 11 de Setembre, la Diada, aquesta plataforma va aconseguir l'impensable - recordem que van ser ells els convocants-, unificar el sentiment catalanista excloent i separatista, identificant alhora com la solució dels problemes generats per la crisi econòmica actual. El resultat va ser espectacular, deixant en xoc i sense referències tant al PSC com als partits fora de l'àmbit identitari. Possiblement ho tornin a fer passat l'estiu, és més, tinc per segur que estan treballant en això.

I nosaltres, què farem?

La teva resposta quan et formulem aquesta pregunta va ser clara i contundent assegurant que no participaríem en aquesta manifestació si el que es pretén és la independència o el "dret a decidir" que és com ells en diuen. Però això no és suficient, l'objectiu no és contrarestar a Convergència, a ERC ni a Iniciativa per Catalunya, i menys als seus líders. No ens fixem en la punta del dit sinó on assenyala.

L'ANC és la mà que bressola el bressol, company. Els seus associats estan integrats pràcticament en tots els partits, associacions i moviments de caràcter identitari que hi ha a Catalunya -al PSC també-, i sempre en un segon pla. Al seu torn, estan molt ben coordinats i segueixen fins al moment unes pautes que poden ser de tot menys innovadores, simplement repeteixen la mateixa estratègia que van utilitzar els seus antecessors de l'Assemblea en la Transició espanyola. Potser amb algunes innovacions però seguint el mateix guió predeterminat. La conjuntura socioeconòmica actual els és favorable. En els anys 70 es tenia un fi que aglutinava la classe treballadora al costat de la burgesia dirigent (l'anomenat oasi català), que era la lluita contra la dictadura i l'enderrocament del règim. Tots recordem, sobretot els que tenim certa edat, aquella frase que ells van fer popular ¡Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia! Però això no era suficient, els partits catalanistes necessitaven catalitzar la massa obrera per a la consecució dels seus objectius inclòs el dret d'autodeterminació. Per això es va crear amb el protagonisme del PSUC i l'aquiescència de CCOO, l'Assemblea de Catalunya. No obstant això, per desgràcia de molts d'ells, només es va aconseguir l'Estatut com el principi de la seva tan anhelada independència, un objectiu que els va deixar insatisfets. Un sentiment que contrastava amb bona part dels participants de l'Assemblea, que si van identificar la consecució de l'Estatut com la fi de les aspiracions democràtiques a Catalunya.

Després es va crear, ja amb el lideratge de Jordi Pujol, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, per negociar amb l'Estat la consecució dels drets i llibertats en nom del que ells anomenaven el poble català, o sigui, una cosa semblant del que que intenten fer ara. A partir de llavors deixem de ser ciutadans de Catalunya com exhortava el President Tarradellas a la seva arribada a Barcelona, ​​i ens convertim en catalans perquè, segons el diari ideològic convergent, ho érem per treballar i viure a Catalunya, arrelant-nos definitivament al concepte de nació i territori. I per si fos poc, als quals ens consideràvem d'esquerra, van aconseguir fer-nos perdre el sentit representatiu de la classe treballadora i, més encara, el concepte internacionalista del nostre projecte, regionalitzant-lo en base a una identitat que vulguem o no, molts no teníem i seguim sense tenir-la.

En els propers mesos, setmanes ... veurem noves campanyes preparatòries per a la gran manifestació el dia de la Diada. Seran els ajuntaments els primers a rebre aquesta pressió identitària? Per aquí van els trets. Potser ara exigeixin el dret a decidir la independència mitjançant interminables mocions que només serveixen per carregar l'ambient emocionalment, o potser proposin alguna cosa semblant al que antany es va denominar La Marxa per la Llibertat recorrent les carreteres catalanes en columnes de enfervorits ciutadans portant immenses banderoles al vent, qui sap.

No obstant això, del que estic segur és que no se'ls ocorrerà plantejar una campanya com la que van denominar de Llibertat d'Expressió. ¡Per què!, Si tenen la majoria de mitjans importants al seu abast tant audiovisuals com escrits. -Potser hauríem de ser nosaltres els que hauríem de liderar aquesta campanya-. Tampoc demanaran l'ajuda de la cúpula eclesial catalana perquè ja la tenen!

Tot això, benvolguts companys, té una finalitat encara que alguns ho tractin d'utopia. L'Onze de setembre de 2014 es compleixen 300 anys de la presa de Barcelona per les tropes borbòniques. Ja sé que sona absurd per a alguns, inclosa la nostra estimada alcaldessa de Malgrat, però molts ciutadans a Catalunya s'ho han pres seriosament i estan decidits a presentar una declaració d'independència que només ens ha de portar desgràcia i desconfiança, sinó l'anem tenint ja, entre la mateixa ciutadania, sobretot, els que no pensem igual.

Fins ara, companys, a part d'Àgora Socialista, l'única veu discordant al PSC de cert relleu polític que ha dit ja n'hi ha prou! davant el que se'ns acosta ha estat la nostra companya Carme i, pel que sembla amb cert èxit, ja que la marabunta mediàtica no ha trigat a menysprear i considerar-la com una oportunista, insinuant fins i tot que marxés a Madrid com si aquí sobrés. I tot això perquè ha dit No! al dret a decidir, o sigui, que no està disposada a que ens portin a l'hort a la recerca de no sé quin món feliç.

Jo només dic una cosa, Carme no és el problema però podria ser la solució. Com?

Doncs senzillament renunciant a voler liderar un partit on els catalanistes més acèrrims que estan dins d'ell proclamen com a diferent del PSC en la seva fundació. Sota aquestes condicions, Carme no pot pretendre encapçalar res al PSOE ni a Espanya si prèviament no accedeix a dirigir el PSC i tornar-lo al projecte de la unitat socialista a Catalunya. Només llavors, amb un PSC net de conjectures mentals com l'anomenat dret a decidir, els enganys sobre el dèficit fiscal a Catalunya; l'allunyament sobre aquesta ambigüitat a veus des del sector nacionalista que Espanya ens roba - veritat Sr. Millet! -; L'error estratègic en què hem caigut provocat per l'anomenada immersió lingüística, i altres degeneracions sobiranistes. Només amb aquestes premisses, Chacón podria llançar des del lideratge del PSC cap a majors empreses al PSOE i cap a la Presidència del Govern d'Espanya. Aquesta pot ser l'esperança per al nostre Partit i per a tots els que defensem un socialisme sense traves identitàries, un sentiment transversal que l'únic que fa és obstaculitzar el camí en la recerca de la justícia social i la veritable llibertat.

Mals temps corren per a un partit que tots crèiem que havia sortit de l'adolescència. Un partit que deu la seva existència a un pacte formulat fa més de tres dècades i que ha anat sobreposant-se a les diferents marees generades per les contínues provocacions d'una dreta que sap el que vol i d'un nacionalisme transversal que desitja el que no té. En definitiva, companys, alguns ens preguntem per què és tan complicat arribar a una solució en l'anomenat problema català o per què hi ha dues sensibilitats dins del PSC cada vegada més diferenciades. Potser la resposta està en les pròpies accions i expressions dels seus líders. Aquí queden per a la història dos exemples del que s'ha dit.

"Hi ha un doble joc -deia Pujol- que s'ha intentat moltes vegades però que mai ha sortit bé, i és que Catalunya ha volgut jugar d'una part amb la seva afirmació, afirmació que ha de ser molt rigorosa, acompanyada d'una projecció nostra, catalana , cap a tota Espanya. No és veritat que nosaltres aspirem només a ser presidents de la Mancomunitat o de la Generalitat, podem aspirar a ser presidents d'un Consell de Ministres a Madrid o, almenys podríem aspirar a ser no un ministre de Marina, però si un ministre de Foment , d'Hisenda o d'Indústria i, per què no, primer ministre. Per descomptat ho veig difícil si nosaltres no volem renunciar i no hem de renunciar a la defensa de la nostra identitat però hi ha l'altre objectiu, que nosaltres hem de tenir una política de projecció a escala espanyola i naturalment aquesta serà diferent pensada des de Barcelona que no des de Madrid. Nosaltres tenim unes línies definides per l'actuació política a Espanya, la línia europeista que ens ve donada per la geopolítica. Catalunya és una marca hispànica que va néixer com a frontera sud dels francs, no com a últim reducte dels visigots". Jordi Pujol, Tele / exprés, 1974.06.08.

Reunions prèvies a la fusió entre el PSOE i el PSC. "Convoqui una reunió amb els socialistes del PSOE. El saló, ple de militants, traspuava esperit patriòtic de Partit. Tots protestaven perquè consideraven que relegava als socialistes de la Federació, en benefici del grup de "intel · lectuals" a prop de les tesis nacionalistes que ells no compartien. Vaig haver de empassar-me el cor i amb un discurs que no aconseguia dominar completament intentar mostrar-los la importància que per a la connexió dels ciutadans de Catalunya i el socialisme tenia el presentar-nos davant el poble com un sol grup socialista. Va ser una intervenció capciosa, ja que jo mateix no estava convençut plenament del que deia. Es va votar, i van acceptar els meus arguments. Molts van expressar que ho feien perquè els defensava jo, no perquè creguessin en ells. Em vaig sentir malament. Tenia l'angoixant sensació d'estar equivocándolos, d'enganyar. Molt temps després, ia tenor de l'evolució dels fets, un gust salat em puja als llavis: és el gust de la incertesa vorera dels meus actes. Vaig haver negar-me a un acord que efectivament ha anat de manera gradual imposant unes tesis que la Federació Socialista del PSOE no acceptava? Aquestes són les marques que deixa la responsabilitat. Prendre decisions no és tan difícil; salvar la teva consciència dels efectes morals de les decisions és un pagament inevitable". Alfonso Guerra, Memòries, 2007.