El dia després de la festivitat de Sant Jordi i remès per l'amic d'un gran amic meu, he rebut un correu amb el text següent:
"Bona nit a tothom, la diada de St Jordi ens abocava a la tendresa a través de la poesia i la flaire de la rosa, a la reflexió mitjançant la lectura reposada i a l'acció contemplant la imatge del Sant que, decidit cap al seu objectiu, triomfa del drac de l'avarícia i de l'odi entre germans de la ira i de l'enveja, de la gula compulsiva i de la luxúria esclavitzant, i ens sacseja la mandra perque puguem merèixer la pau.

Tot això i més en un ambient de festa, música, contes, diàleg i cançons, no exempt de doloroses contradiccions. Junts i sumant voluntats i esforços, humilment i amb generositat, sense parar, incansablement un dia no llunyà podrem cantar Fins a la victòria sempre!".

I com que per aquest indirecte coneixement no acostumo a contestar els seus periòdics correus ni tinc més contacte amb el remitent, he decidit no respondre al seu e-mail perquè em temo que ho faria amb justa indignació al caire de la descortesia que  dec a l'amic que ambdós tenim en comú.

Però tampoc puc passar per alt i empassar-me el cabreig que m'ha fet aflorar la lectura d'aquest seràfic missatge, de manera que m'afanyo a publicar-ho juntament amb la resposta que precipitadament havia preparat per usar via e-mail i per això, poc acurada en la forma i encara menys donada a floritures o cert rigor literari que per cert tant em costa obtenir quan copejo el meu teclat. Heus aquí, doncs, el que em va sortir a borbolls:

"En veritat us dic que lamento molt no poder compartir tendresa ni aromes ni tampoc crec en cap sant i molt menys en suposats triomfs davant del drac. Així mateix, em costa creure que mereixem la pau ni que puguem llegir o fer res reposadament o en un ambient de festa, música, contes, diàleg i cançons perquè tot això no seria sinó una gran contradicció poc adequada amb la realitat que ens envolta, això és, un any de terrible i perllongat atac contra els drets de la majoria de la ciutadania amb una violència i acarnissament que no coneixia des de la postguerra que van guanyar els avis d'aquesta mateixa canalla feixista que ens governa, que ens despulla, que ens maltracta i ens humilia sense que els milions de víctimes es rebel·lin amb semblant violència per les enormes destrosses que estan patint en la seva pròpia carn i que arribaran als seus fills i néts durant decennis.

Com es pot parlar d'humilitat i generositat i es pot acabar tan beatífic missatge parlant de victòria davant la més gran derrota que el capitalisme financer i la dreta rància ens estan infligint mentre milions de ciutadans suportem amb docilitat i covardia tot el que ens està caient a sobre?

Em temo que aquí l'únic sant hauria de ser la santa i justa ira de les masses rebel·lant-se amb una proporcional i legítima violència contra el govern més injust, més cruel i més immoral que hem tingut des dels governs dels seus pares o avis, els sagnants governs de Franco.

Per la meva banda, em costa romandre callat davant tan paradisíac missatge com el que critico amb molta menys duresa del que mereixeria, tot això, des del respecte personal cap al seu autor encara que, com s'acaba de llegir, ho faig amb tota la contundència davant d'unes idees que només semblen cridar a la indolència, a la resignació i al rendiment incondicional davant de tanta injustícia, a tant patiment i a tanta ruïna present i futura com ens amenaça aquesta trista realitat actual si no reaccionem aviat i contundentment, al que jo m'apuntaria perquè no estic per posar l'altra galta ni per baixar-me els pantalons davant aquest govern mentider, immoral i despietat per convertir-me en còmplice dels que el van portar i de qui es beneficia i / o estan tan còmodes amb les seves malifetes".

Fins aquí van llegir vostès el missatge inicial i el que en comptes de ser la meva contestació en privat, ve sent una resposta pública a un destinatari que mantindré en l'anonimat, i a la seva prolongació mitjançant l'article que per a la seva publicació sotmeto a l'hospitalitat d'aquest digital als següents termes:

Com s'haurà comprovat per alguns passatges del meu text més amunt entre cometes, he emprat una notable dosi de violència epistolar que crec absolutament justificada, contra el franquisme i contra aquesta maleïda dreta rància que ens governa, dignes hereus dels cacics i capitalistes de la pitjor mena que durant segles ha patit aquesta Espanya nostra, m'he queixat que no doni resposta amb la rebel·lió dels seus milions de víctimes, abandonant d'una vegada la docilitat i la covardia per substituir-la per la justa ira, com avantsala d'una violència proporcional a la qual tan tremendament patim però, arribat a aquest punt en què la meva indignació s'ha desbocat, he de frenar i reconèixer que, quan en la turmentada història del nostre país, les classes més desfavorides han respost amb violència justa, justiciera i de molta menor gravetat que la tremenda violència estructural i generalitzada perpetrada pels privilegiats i pels seus botxins i negrers, en aquests casos, als més febles sempre ens ha tocat perdre, pel que hem de mantenir la calma, defensar les vies de la legalitat i predicar la resistència pacífica.

Però, dit això, a costa que augmenti el meu cabreig i em provoqui més recargolaments o, més finament dit, amb tot el dolor de la meva consciència, em pregunto i crido aquestes preguntes als quatre vents: Fins quan durarà això? ... Quanta misèria més poden aguantar tants milions d'espanyols? Quants drets més ens deixarem prendre? No estan el govern i el capitalisme salvatge jugant amb foc, a sobre d'un barril de pólvora que pot esclatar en qualsevol moment? ... Doncs estic segur que en el cas que esclati, s'ho hauran guanyat a pols, tot i que cada vegada hi hagi més dubtes sobre si això seria o no el desitjable.


Pepe Castellano. President d'Àgora Socialista.