Per guarir un malalt que ja té parts del cos greument afectades a causa de les polítiques econòmiques liberals, el Fons Monetari Internacional recepta a Espanya una cura de cavall, que, d’aplicar-se-li, resultaria probablement letal.

El beuratge està compost, principalment, d’una rebaixa de salaris del 10% en dos anys, a més, entre d’altres mesures, apujar l’IVA reduït, revisar (a la baixa) la despesa en pensions, educació, sanitat...

El FMI, un organisme internacional que compta amb 188 estats membres, però que està controlat pels Estats Units i els països industrialitzats, imbuïts tots, amb més o menys intensitat, del liberalisme econòmic, té com a funcions, entre d’altres, fomentar l’estabilitat financera internacional, contribuir a un nivell elevat d’ocupació i d’ingressos reals, corregir els desequilibris de les balances de pagaments sense recórrer a mesures pernicioses per a la prosperitat nacional...

En molts casos la intervenció del FMI s’ha liquidat amb resultats exactament oposats als propòsits estatutaris. Uns quants països han quedat força més arruïnats del que estaven abans de “l’ajuda” del FMI. Les condicions que recomana o imposa són dures, regressives, sempre a expenses de la despesa social. Es guia per un pensament doctrinari ultra liberal. Proposa mesures dràstiques, concebudes per tècnics distants, addictes al lliure mercat de bens i serveis, inclosos els públics, a la desregulació, en general, i a la laboral, en particular; convençuts que el lliure joc del mercat resoldrà els problemes econòmics; insensibles al patiment de la gent; al servei, en definitiva, de les multinacionals, la gran banca, els estats hegemònics... Tan llestos que ni tan sols van saber preveure ni diagnosticar la crisi financera del 2007/2008.

El que el FMI recomana a Espanya reblaria el clau dels nostres problemes. Reduir salaris un 10% i revisar a la baixa pensions, educació, sanitat, disminuiria fins a límits insuportables el poder adquisitiu real, ja escàs, de milions de famílies, així com la seguretat i la qualitat de vida. Tenim la prova, a una escala menor, dels efectes nefastos del que proposa el FMI. A més de les brutals retallades en prestacions públiques, els salaris reals, descomptada la inflació, han caigut 6,3 punts des del 2010, cosa que no s’ha traduït en la creació d’ocupació, ans al contrari, ha reduït el consum interior i ha fet caure el PIB -un 0,5% només el primer trimestre del 2013-. Tampoc no ha servit per crear ocupació la gallejada reforma laboral del PP -que el FMI voldria encara endurir -, sinó que s’han perdut 600.000 llocs de treball.

Sense oblidar que ens trobem en una situació d’estanflació: augmenten els impostos, les taxes i els preus de productes i serveis bàsics (aliments, carburants, electricitat, gas, transports públics, medicaments...), mentre que l’economia continua estancada.

Per a elevar els recursos de l’Estat i reactivar l’economia, per què el FMI no proposa, per una vegada, mesures diferents, d’un signe diferent a les fracassades aquí, a Portugal, a Grècia..., com ara, entre d’altres, revisar (a l’alça) el sistema impositiu a les multinacionals, a les grans empreses i grans fortunes, a la banca i, en paral•lel, alleugerir la càrrega fiscal de petites i mitjanes empreses, d’autònoms i de classes populars i mitjanes; aplicar una taxa a les transaccions financeres; combatre el frau fiscal i l’evasió de capitals als paradisos fiscals; facilitar el crèdit a les empreses; fomentar les inversions productives i en infraestructures; aturar i revertir el retrocés o congelació de la despesa social i el desmantellament de l’estat del benestar...

Probablement amb tals mesures es crearien llocs de treball, s’incrementaria el consum interior i s’aniria recuperant el PIB. Més i millor per a la població que amb les proposades pel FMI