En temps de descrèdit de la política, per causes no totes ni sempre imputables a la política, convé deturar-nos a pensar “què és la política?”

Expressions com ara “No m’interessa la política” o “Tots els polítics són iguals” són rituals i mostren que el desprestigi de la política ve de lluny. Ja podem afegir-hi noves expressions: “Els polítics són uns corruptes”, “Els polítics són uns ineptes” i un clam recent amb una càrrega profunda “No ens representen”.

Un còctel de contradiccions, idees cregudes en lloc de pensades, la (des)informació publicada i ràdio televisada, la desastrosa gestió política de la gran crisi actual, fan que s’hagi arribat a l’extrem que en les enquestes d’opinió apareguin la política i els polítics entre els primers problemes que preocupen els enquestats.

Primera contradicció: de la tan elogiada societat que anomenem civil són exclosos els polítics, com si no formessin part de la societat única, però ai las!, no se n’exclouen els mercaders de mercats financers, de bancs i de grans empreses, els estafadors de qualsevol mena, els corruptors, els defraudadors d’alta i de baixa estofa, els agents orgànics del poder econòmic, en fi, tota la tropa i trepa enemigues de la política i de la mateixa societat civil.

Segona contradicció greu: la reducció de la política als sols polítics, cosa que deixa fora de la política els ciutadans.

Anem a pams. La política no és altra cosa que el govern de la societat única, i el govern s’exerceix o des de règims autoritaris, que es diferencien pel grau de crueltat amb què detenen el poder i que tenen en comú que els governants no són elegits i les instàncies de poder no són controlades; o des de democràcies el personal polític de les quals és escollit per mitjà d’eleccions lliures, competitives i no fraudulentes. Pràcticament avui dia totes les democràcies, inclosa la nostra, són representatives. La complexitat de les societats contemporànies ha eliminat les formes de democràcia directa i de sistema referendari.

Subratllem-ho, perquè s’oblida sovint, la dictadura franquista era una construcció política en el sentit que governava plenament la societat, tot i que ho feia contra la majoria de la població, amb mètodes abjectes i beneficiant especialment determinats grups socials afectes: els militars, l’església, la burocràcia, la burgesia del règim...

L’elecció i la representació constitueixen la base instrumental de la democràcia representativa sense la qual no es pot parlar de democràcia. L’altre pilar de la democràcia, tan vital com el govern, és l’oposició; si aquesta és obstruïda s’està deslegitimant èticament i políticament la democràcia.

Què li passa a la política real que ens toca viure perquè hagi caigut en tal desconfiança popular? El moviment dels “indignats” sentencià que els polítics de la política “No ens representen”, fonamentalment per dues raons: l’elecció no és transparent i oberta; els partits polítics presenten llistes tancades de candidats seleccionats pels aparells del partit i, a tot estirar, per les agrupacions de militants; llistes en les que hi ha de tot i, a vegades, no el millor ni el més net. I els representants elegits representen mal, o no prou bé, i els que formen el govern, són un mal govern, o no prou eficaç ni prou socialment just en la mesura que la virtut de la justícia social sigui possible en societats complexes i reivindicatives, en les que tots reclamen drets (essencials uns, no essencials d’altres) desvinculats dels deures i prioritats (essencials).

Un exemple de mala política és la que practica el mal govern de Mariano Rajoy per reduir el dèficit públic: retalla serveis i prestacions als malalts, als discapacitats, als treballadors, als pensionistes, als investigadors, als homes i dones de la cultura, als alumnes i estudiants..., en comptes d’augmentar els ingressos de l’Estat amb una tributació, ni que fos moderada, però sense trampa, a las transaccions financeres, als grans beneficis empresarials, a les societats tapadora, als grans patrimonis, a les rendes del capital per sobre d’un límit... S’excusen de no fer-ho pel xantatge assumit que les fortunes se n’anirien a paradisos fiscals i les empreses deslocalitzarien activitats ... però si ja ho fan! i, a més, a la cara dels òrgans i agències de l’Estat.

Un cop que la idea que “no ens representen” ha calat extensament, l’exercici de l’oposició desborda el marc parlamentari i passa al carrer (manifestacions, setge al Congrés, “escreches”...). Per tornar-la a ubicar principalment al parlament caldrà recuperar la confiança en els representants.

La reconstrucció de la política és, doncs, un requisit ineludible per a la reconstrucció social. Aconseguir que la política prevalgui sobre els poders econòmics no serà gens fàcil, però és imperatiu, si volem que l’expressió “Tot és política” perdi el tuf pejoratiu que ara té i recuperi el sentit social que realment hauria de tenir.

Pel que fa als polítics, salvem-los. La vida política sense polítics només fou possible en temps pretèrits. Avui la horitzontalitat és estructuralment impossible. És doncs inevitable la verticalitat? Sí, però sota control social.

I bandegem l’escepticisme polític, tot conservant la lucidesa crítica, per no imposar-nos traves en la reconstrucció de la política. El politòleg italià Giovanni Sartori recull l’anècdota i reflexió següents: al començament de la Revolució Francesa Jean-Paul Marat escrivia a Camille Desmoulins “De què serveix la llibertat política per a qui no té pa?” Que la llibertat no dóna pa (ni treball) és cert. Però almenys la llibertat deixa que el pa (i el treball) siguin reclamats. Tanmateix, és més cert encara que la falta de llibertat no dóna pa (ni treball) i, a sobre, no permet reclamar-los.