Un bon boletaire sap distingir amb facilitat el rovelló comestible, l'apreciat Lactarius deliciosus, del "fals rovelló", o Lactarius torminosus. L'epítet llatí torminosus significa literalment "causant de còlics". Si al obrir-se amb la navalla el seu color és taronja, es tracta d'un Lactarius deliciosus. Però si el color segueix sent crema, com en la seva superfície, serà un indigest torminosus. És clar, el resultat d'incorporar a un plat un o altre, o de barrejar-los en la mateixa graella de cocció, serà molt diferent. Convé respondre amb precisió a aquesta pregunta: Què és realment la Declaració de sobirania aprovada el 23 de gener de 2013 a la primera sessió del renovat Parlament de Catalunya? Una declaració autèntica de sobirania o una falsa declaració de sobirania?

Quan es posen en qüestió els valors i creences fonamentals d'una societat, les paraules i la seva significació són les cartes principals amb què es juga la partida. La meva opinió és que, en el cas de la Declaració de sobirania, s'ha jugat manifestament a l'autoengany amb l'ús impropi d'aquell terme tan fonamental en les Teories del Dret i de l'Estat. I aquí el ciutadà, indistintament de la seva tendència política, ha d'estar molt alerta. En l'exercici de la política, la confusió deliberada dels termes i idees amb què es planteja un debat en el pla públic ha estat sempre el camp preferit d'acció del populisme. Allà on es produeix un ús fal·laç del llenguatge, es persegueix sempre orientar la consciència del ciutadà cap a representacions errònies de la realitat. I d'aquí a l'absurd hi ha tan sols un petit pas que dóna la impressió que ja estem començant a donar. Per això resulta d'utilitat deixar constància dels usos lingüístics bàsics del terme "sobirania" en les ciències política i jurídica, i els valors pragmàtics subjacents als mateixos. I amb això, de la impropietat de la Declaració vista al cap de poc més de 100 dies des de la seva aprovació.

La paraula "sobirania" va ser utilitzada en l'obra Les coûtumes de Beauvoisis per l'escriptor Beaumanoir a l'època medieval (s. XIII) en els següents termes: "cada baró és sobirà en la seva baronia ... el Rei és sobirà per sobre de tots". ¿Es refereix la Declaració a aquesta manera d'entendre la sobirania? Els barons feudals exercien poders de dictar normes i sentències en els seus territoris respectius, acceptant diferents maneres de submissió cap a un altre noble de dignitat superior. A la cúspide es trobava o el Rei o l'Emperador del qual emanaven tots els poders exercits. De fet, en els escrits de l'Edat mitjana la paraula "sobirania" no era gens freqüent per fer referència a la manera en què es exercien els poders públics sobre un feu i els seus habitants -els serfs-, sent més utilitzades les de potestas o dominium , per a uns (barons, comtes, etc.) i el d'imperium per a qui exercia poders superiors sobre tots ells -el Rei o Emperador- per la seva posició superior en la piràmide jeràrquica medieval: senyor, baró, vescomte, comte, marquès... fins al Rei o l'Emperador, superior en dignitat i poder a tots ells.

Més endavant és Bodino en el seu Six livres de la République (1583) qui cristal·litza un concepte diferent de les implicacions de disposar d'un poder "sobirà". La sobirania la defineix com "la potència absoluta i perpètua d'una República", una característica que inicialment es podia atribuir a un home, el Rei, i que amb les revolucions populars del s. XVIII, es trasllada a un col·lectiu humà, el poble entès com el conjunt de ciutadans d'un Estat. Però recordem que fins i tot per Bodino, gran teòric de l'absolutisme, aquesta afirmació estava matisada pel Dret. En la mateixa obra es pregunta argumentativament els següents: "Està subjecte el príncep sobirà a les lleis del país que ha jurat guardar?" Oferint la següent resposta clara: "Si diem que té poder absolut qui no està subjecte a les lleis, no es trobarà en el món príncep sobirà (...) Quant a les lleis que afecten a l'estat i fundació del regne, el príncep no les pot derogar." Aquest és l'humus històric des del qual emergeix el concepte de sobirania que arriba fins als nostres temps. I des del Dret i la Ciència Política, implica avui una manera concreta i verificable d'exercici dels poders públics sotmès a Dret. ¿Catalunya, o el poble català, exerceixen doncs els poders públics bàsics d'una manera "sobirana" com proclama la resolució aprovada pel Parlament?

Cal advertir que, si fos així, Catalunya ja seria un Estat als efectes del dret internacional i, per tant, un ens independent per determinar sense ingerències d'altres subjectes externs seva condició política, econòmica, jurídica o cultural dins del territori català-el que s'anomena com sobirania interna-. I també podria dur a terme de manera independent la seva política exterior, és a dir, estaria capacitat per decidir lliurement les seves relacions amb altres Estats o organitzacions internacionals, per exemple, celebrant tractats internacionals comercials, o rebent i enviant ambaixadors arreu; o ja hauria sol·licitat ser membre de ple dret de la UE o de l'ONU -la denominada sobirania externa-. I és que un Estat no és més que una forma d'organització política que s'exerceix de manera sobirana en un territori delimitat i per a la població que l'habita. Realment el poble de Catalunya, com indica la Declaració, ja és sobirà? ¿Catalunya és des de la tarda del dia 23 gener 2013 un nou Estat que exerceix els seus poders públics de forma exclusiva i plena -sense límits jurídics- sobre el territori en el qual, fins ara, la Comunitat Autònoma de Catalunya només exercia les competències indicades per l'Estatut d'Autonomia i la Constitució espanyola? És obvi que sobre aquestes premisses científiques d'anàlisi la Declaració ha incorregut en tres vicis: la seva falsedat, la seva naturalesa retòrica, i el que emana de la usurpació que realitza del nucli bàsic de l'autoproclamat "dret a decidir".

Sobre la falsedat. En Dret, sobirania i independència són dos costats inseparables d'una mateixa moneda. La manifestació principal de l'existència de "sobirania" és la independència en l'exercici dels poders públics bàsics cap a dins i cap a fora del territori. Qui es declara sobirà jurídica i políticament, disposa de la capacitat per adoptar lliurement decisions legislatives, judicials i executives amb independència de la voluntat que emergeix de les lleis o sentències d'altres ens sobirans, ja que no els reconeix ja la seva validesa. El Parlament ha declarat així que la seva voluntat, com a òrgan legislatiu on resideix la voluntat sobirana del Poble de Catalunya, ja no admet una autoritat superior a la pròpia, per exemple, la que emana de la Constitució, de les Corts Generals, o del Tribunal Constitucional, o del Tribunal Suprem. I això és exactament el mateix que indicar que Catalunya ja és un Estat independent. Un ens sobirà pot, efectivament, decidir de manera lliure la seva condició política -associar-se a un altre Estat preexistent, continuar com a subjecte sobirà, integrar-se en un altre Estat preexistent i desaparèixer com a subjecte independent, confederar-se amb un altre si aquest ho accepta, etc. - Però si és "sobirà", ni negocia amb, ni sol·licita a una altra voluntat exterior que li concedeixi o aprovi la celebració d'aquesta o aquella consulta sobre com s'exerceix en endavant els poders dins del seu territori.

Així, l'afirmació del Parlament que ja s'ha efectuat un canvi de sobirania, és a dir de l'ostentació de la summa potestas d'un cos social -el poble espanyol on es troven inclosos els catalans amb peu d’igualtat- a un altre -el poble català, del que resulten exclosos la resta d’espanyols- es contradiu palmàriament amb els propis actes que està realitzant la Generalitat i el Govern central. Posem un exemple clar. Si el poble català és sobirà, per què sol · licita el Govern de la Generalitat al Govern espanyol que redueixi els objectius de dèficit marcats per aquest al pressupost de la Generalitat per al 2013? El conseller Mas-Culell tindria les mans lliures per aprovar un pressupost amb un dèficit superior a l'exigit des del Govern central, en aplicació de les normes generals pressupostàries, i decidir que per al 2013 el pressupost català tindrà un dèficit, posem, del 2, 5% del seu PIB, com exigeix ​​ERC. Igual de recent: Qui nomena o destitueix el fiscal superior a Catalunya? La Declaració aprovada pel Parlament no descriu, per tant, una realitat ni política ni jurídica. No explica com s'exerceixen els poders públics bàsics a Catalunya, ja que s'admet l'existència d'una submissió jurídica i de fet a una altra voluntat diferent de la que representa en exclusivitat a qui ha proclamat la seva sobirania. I és que la sobirania, conforme al dret internacional, és un atribut l'existència es demostra o falseja aplicant el senzill criteri de l'efectivitat: només és sobirà qui exerceix de fet, directament oa través de les institucions que el representen, un poder públic suprem no sotmès a una altra voluntat diferent. Per això la Declaració realitza una afirmació falsa, això és, que podem verificar que no es correspon amb la realitat. Millor així, afegeixo. El contrari, buscar portar a la pràctica el declarat, seria entrar en una espiral de desobediència institucional sistemàtica a l'ordenament jurídic espanyol difícilment suportable per la Societat en el seu conjunt en temps ja de per si molt difícils. Per superar aquest vici de falsedat n'hi hauria hagut prou amb declarar que el poble català "aspira a la seva sobirania", i no que ja l'ostenta.

Sobre la retòrica. La mateixa falsedat de la Declaració és el que condueix tot el que allí s'afirma a un altre terreny diferent, el de la retòrica mal entesa. El que fa pensar que en la ment dels que l'aproven s'ha produït l'error d'entendre que el "polític" és el regne de la mentida i del gest grandiloqüent. La Declaració és retòrica perquè busca delectar i commoure als afiliats dels partits, els seus votants, la ciutadania, i els mateixos parlamentaris que l'han impulsat, encara que amb menyspreu de la veritat. Segurament aquest objectiu ha estat el seu major assoliment.

Sobre la usurpació. L'últim vici al que em vull referir -al marge dels purament juridico-constitucionals que pugui determinar el TC en el futur- és el de la naturalesa usurpadora de la Declaració d'allò que se suposa que impulsa. Sí, la Declaració del Parlament hauria furtat ja als catalans que propugnen el "dret a decidir" la part més fonamental de l'autoproclamat dret, ja que ja assevera, a través d'un òrgan de representació indirecta com al Parlament, que el poble de Catalunya és un subjecte sobirà. Cal advertir que aquest hauria de ser el contingut fonamental del que es persegueix consultar en un futur via referèndum, si ho autoritza el Congrés dels Diputats (art. 92 CE): volen o no els catalans ser una entitat sobirana, aspecte crucial sobre el qual ja resulta superflu pronunciar ja que el Parlament ha decidit que aquest és el fonament o pressupost mateix de la consulta, i no un dels seus possibles resultats. Massa errors acumulats en un sol acte.

La política catalana cavalca despreocupadament cap al buit amb el mateix ritme trepidant que l'esbojarrada road movie "Thelma i Louise" de Ridley Scott. Convé que la legitimitat democràtica constitucional comprovi el bon estat dels frens ordinaris de què disposa el nostre sistema jurídic. L'admissió a tràmit pel Tribunal Constitucional del recurs del Govern central contra la Declaració, i la suspensió de qualsevol efecte de la mateixa, seria un excel·lent símptoma. Es clar que el millor és no haver d'utilitzar mai els frens d'emergència democràtics més coercitius, encara que no càpiga a priori descartar-ho. Desgraciadament els ocupants dels seients del Govern bipartit català "Mas i Junqueras" segueixen alegrement trepitjant l'accelerador del seu descapotable d'aire retro. Convindria també que els principals partits estatals de l'oposició al Govern del PP, tant el PSOE com IU, no deixessin en soledat a l'Executiu en aquestes qüestions. En concret per al PSOE, una lleialtat més pública i expressa a l'acció del Govern central en aquesta qüestió específica podria millorar les seves expectatives de vot i ajudar a alleugerir una mica la seva caiguda sostinguda en les enquestes.