Les enquestes han desfermat suspicàcies, frecs i gestos abruptes en tots els partits. Al PP, les escaramusses han anat a més. El dèficit autonòmic -si serà o no asimètric- ha estat la primera arma llancívola, desfermant amb especial virulències les primeres hostilitats. No és una casualitat que Madrid i Extremadura hagin abanderat el seu particular Motí d'Esquilache.

El Marquès d'Esquilache va ser destituït per Carles III i bandejat de la vila i cort. El motiu formal, el seu bàndol de capes i barrets que regulava la utilització d'aquestes vestimentes. El bàndol va provocar les ires de la noblesa. El motiu real, la forta pujada del pa que deixava a la cuneta una bona part de la població. Junts, el poble senzill i la noblesa, es van rebel·lar contra el Rei.

El modern Motí d'Esquilache té el seu parangó amb l'ocorregut el 1766. El destinatari és l'home amb més poder. D'Esquilache hem passat a Mariano Rajoy. El motiu formal, la seva decisió de fixar un dèficit diferent per a cada comunitat autònoma, almenys per a aquest any. El motiu de fons, que els barons del PP veuen amb horror com les enquestes reflecteixen com el PP s'estimba a causa de la desbandada massiva dels votants descontents amb la política de Rajoy.

Emulant als jesuïtes i ensenadistes -seguidors del Marquès de l'Ensenada- que van instigar en el seu dia l'aixecament popular, els barons regionals del PP s'han afanyat a posar distància entre ells i Rajoy abonant l'enfrontament territorial a compte del dèficit. L'anticatalanisme segueix sent un mitjà interessant per avivar les consciències. No obstant això, el susdit dèficit és només una mera excusa, és el motiu formal. El de fons és un altre. L'objectiu és Rajoy. No es tracta ara, com no es va tractar aleshores, de canviar la política, sinó de canviar la direcció de la política. Per a molts, Rajoy és un llast i la proximitat -som a dos anys- de les eleccions municipals i autonòmiques ajuden a coure les diferències a foc lent. No volen seguir l'exemple de Zapatero. Es va immolar però es va mantenir al capdavant del govern. Resultat, el PSOE va ser fagocitat. Els seus líders al territori van caure com un castell de cartes. Pocs es van salvar.

Amb aquest avís a navegants, no és intranscendent que els moviments tinguin el seu origen a Extremadura i Madrid. Monago pot ser un simple parèntesi en el domini socialista. Les enquestes li van a contrapèl. A Madrid, la situació no és un formiguer. És un vesper. L'alcaldessa Botella registra les pitjors dades del PP en anys. S'augura, fins i tot, un canvi en l'alcaldia després de 27 anys. S'augura, fins i tot, canvi de candidata. Cristina Cifuentes, la Delegada del Govern diu a qui vol sentir-la que ella que ella no és recanvi de res ni de ningú. Ho diu amb tanta convicció que no s'ho creu ni ella. A la comunitat, la cosa pinta una mica millor però s'entreveu terratrèmol electoral. Ignacio González, amb els números a la mà, no ha dubtat a ser referent de la rebel·lió. Els hereus de jesuïtes i ensenadistes s'han posat en moviment. Un canvi els beneficiaria. Però no només a ells.

Amb la caiguda d'Esquilache, el comte d'Aranda es va fer amb tot el poder amb el beneplàcit del Duc d'Alba. No van participar en el motí però no van fer res per evitar-ho. L'èxit de l'aldarull era el seu èxit. Es van limitar a seure i esperar els beneficis. El Motí del 2013 no compta amb la participació d'Esperanza Aguirre. Com Aranda, espera fer-se amb tot el poder amb la mirada còmplice del modern Duc d'Alba, el president de la FAES, José María Aznar. Rajoy està en una cruïlla. S'ha de moure ràpid perquè ell no és Carles III. És Leopoldo de Gregorio, Marquès d'Esquilache, el que va pagar els plats trencats. Tot va seguir igual però ell va acabar desterrat.