"L'única part de la riquesa nacional que realment entra en la possessió col·lectiva dels pobles moderns és ... el deute públic" (Karl Marx, Tom I º del Capital, 1867).

Poc abans de la celebració del 1r de Maig o Festa del Treball, els espanyols rebíem un cop no per previsible menys dolorós. L'Enquesta de Població Activa (EPA) ens revelava que el nostre país havia assolit els màxims històrics de desocupació: més de 6 milions d'aturats, una taxa d'atur del 27,2%.

Per la seva banda, Eurostat, l'agència estadística de la Comissió Europea, anunciava que la desocupació a la Unió havia augmentat al març de 2013 fins al punt d'afectar a 26 milions 520.000 persones. La Comissió afirma que el Producte Interior Brut (PIB) de la zona euro patirà aquest any una contracció del 0,4%, una dècima superior del que s'havia estimat fa un parell de mesos. L'any que ve, l'expansió del PIB amb prou feines arribarà a un 1'2. Les dades sobre la UE-27 van en consonància amb l'anterior. En el conjunt d'Europa, el PIB es contraurà aquest any un 0'1% i tan sols augmentarà un 1'4 el 2014.

Aquests són els resultats de les polítiques neoliberals basades en les retallades, el colofó ​​en el cas espanyol l'han constituït la reforma laboral i altres mesures que, com passa amb el Reial decret Llei 4/2013 que diu donar suport als emprenedors i estimular l'ocupació, són noves canonades disparades contra un món del treball que està a punt de perdre les últimes gotes de sang. Responen al programa econòmic hegemonista que imposa la burgesia, l'alemanya principalment, al conjunt del continent europeu, i que interacciona amb les prescripcions que llancen els imperialistes de l'altre costat de l'Atlàntic i amb les misèries de les nostres lumpenburguesies locals.

La cancellera federal Angela Merkel ha tensat tant la corda que, per a una economia centrada en les exportacions com és l'alemanya, li ha significat veure augmentar la taxa d'atur en dos mesos consecutius. Tot i haver baixat a l'abril, ha pujat en la comparació interanual. L'Agència Estatal d'Ocupació d'Alemanya assevera que va augmentar a l'abril passat un 7'1% enfront de la dècima menys de l'any anterior. És el que passa quan jugues a empobrir sense treva als teus clients habituals.

Davant aquest estat de coses, es contraposen les dues cosmovisions acceptades oficialment. D'una banda, l'estrictament neoliberal, la qual insisteix cínicament i malgrat l'evidència dels fets, en què els culpables segueixen sent els Estats amb un dèficit públic massa alt i amb un mercat de treball que encara necessita una major "flexibilització". És el sarcàstic raonament ordit per la Comissió en atenció a les seves pròpies dades, i que ha expressat el "liberal progressista" Olli Rehn, vicepresident i responsable d'Assumptes Econòmics, Monetaris i de l'Euro d'aquest òrgan executiu de la UE.

I en el que ja és l'altre extrem a hores d'ara, tenim l'exemple de la pàl·lida Organització Internacional del Treball (OIT), el director general, l'ex sindicalista Guy Ryder, va afirmar al recent vint-i-setè ple del Comitè Monetari i Financer, màxim òrgan assessor del Fons Monetari Internacional (FMI), que la desigualtat d'ingressos a escala mundial es deu al fet que els salaris es troben per sota de la productivitat. Va reconèixer que aquesta caiguda salarial i l'atur són la conseqüència dels programes polítics que s'estan duent a terme, uns programes que s'enquisten en la crisi europea i posen traves al desenvolupament dels països emergents.

Amb l'objectiu d'afrontar la situació, va suggerir la clàssica mesura per la qual els governs han d'invertir en infraestructures i en formació, a més d'advocar per la millora dels sistemes de crèdit a la petita i mitjana empresa, per l'extensió de la cobertura de la seguretat social i per la revisió de les polítiques salarials i altres condicions de treball.

No cal dir de quin costat està l'astut Luis de Guindos, ministre d'Economia i Competitivitat espanyol, també present en l'esmentada assemblea conjunta entre l'FMI i el Banc Mundial (BM) celebrada a Washington. El màxim que ha fet el que va ser sicari a sou de Lehman Brothers, una de les companyies financeres responsables de l'esclat de la crisi, ha estat rebre noves instruccions amb què continuar aplicant l'eutanàsia a Espanya.

Però no havent estat prou, el Banc Central Europeu (BCE), ariet del segon pol imperialista, demana retallar a la meitat la despesa social (apuntant directament a la sanitat, a les pensions i a les prestacions d'atur) i "ajustar" el sector públic en general per a, ens torna a insistir per enèsima vegada, pal·liar l'endeutament. Tracta d'evitar, amb la complicitat del Banc d'Espanya (BdE), que es trenqui el cercle viciós del perpetu deute sobirà essencialment il·legítim, la mateixa dinàmica que ha arruïnat a tants estats i que ens està sumint en la misèria.

A la pràctica, sembla que l'Eurogrup, o sort de conclave format pels ministres d'Economia de la UE, ha donat el vistiplau al Pla Nacional de Reformes dissenyat pel govern per a executar les ordres rebudes. El que no vol dir que no deixin de colar-se veus "autoritzades" reclamant novetats com ara un destructiu contracte laboral únic que assoleixi drets adquirits alhora que suposi el contrapunt per a tants joves a punt de ser expulsats del seu lloc de treball. Més llenya contra un marc actual de relacions laborals en què la negociació col·lectiva és pura enganyifa, on les desvinculacions salarials i l'acomiadament barat o gratuït són llei.

Diego Vega és Secretari d'Alternativa Ciutadana Progressista i membre de la Coordinadora d'Agrupacions Socialistes autònomes (CASA)