"Burka" amb majúscula perquè té nom propi: la "Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals" -la "Corpo" per als iniciats- juntament amb la d'una d'aquestes empreses públiques catalanes encobertes -i poc competitives- que respon al nom de "Grup Godó", enganxada en vena al pressupost de la Generalitat per tres vies fàcilment identificables "Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya" en mà: a) subvenció directa amb barra lliure, fins i tot en temps crisi; b) compra d'exemplars mitjançant subscripció d'ens públics catalans pel seu repartiment gratuït; c) i inserció de falques publicitàries de les administracions catalanes que l'ajuden a quadrar els números trimestralment a canvi de la seva ànima.

El pitjor és que, encara que facin bé la seva feina periodistes d'investigació d'altres mitjans -com aquest en què escric- els fets relatats no seran coneguts per la part principal de la ciutadania catalana. Per què? Fa temps que les enquestes del "Centre d'Estudis d'Opinió" (CEO) de Catalunya relatives al “Baròmetre d'Opinió Política” inclouen un estudi sobre els mitjans de informació a Catalunya. En aquestes enquestes, el poder polític català va descobrir que entre la Corpo i el Grup Godó es podia controlar quina informació es subministrava sobre la “res publica” -via ràdio, televisió i premsa escrita- a la majoria dels habitants de Catalunya. Consultin els últims estudis en què inquireix sobre la intenció de vot, el sentit nacional, i altres qüestions polítiques. Busquin l'apartat de Mitjans de comunicació -preguntes 16 a) b) i c- i allà veuran a què em refereixo.

Desinformació i propaganda s’han convertit en les regles d’or del llibre d’estil d’ambdós mitjans de comunicació posats incondicionalmente al servei de “la causa”.

Aquest Burka de trama atapeïda i negre tint li va ser col·locat gradualment a la societat catalana perquè complís amb els seus objectius històrics, immutables i universals com "Poble", unes aspiracions l'arrel bíblica que vam descobrir amb vergonya al cartell de l'última campanya electoral amb el que ens va delectar Mas i CiU. Aquesta és la nostra funció principal en la vida com a individus, especialment ara que ens veiem ofegats per la mala situació de l'economia: satisfer el desig del Leviatan nacionalista que estranyament coincideix amb el de Mas i Junqueras. Supèrbia i vanitat.

Mas i Junqueras. Supèrbia i vanitat. Creure’s per sobre de tot (l’arrel llatina és “super”). I presumir de quelcom buit, insubstancial o fictici (“vanus”). El resum de la seva acció de govern que perviurà a la Història menor del poder: impulsar polítiques soberanament buides.

El "Poble de Catalunya" personificat -reificat és la paraula tècnica- ens parla a través de l'oracle tricèfal d'Artur Mas, Oriol Junqueras i Núria de Gispert, que oficien com Pontífexs al Parlament. El que aprova el Parlament, diu el president de la Generalitat, o aventa Junqueras amb el seu Do d’ubiqüitat -propi en exclusiva, fins fa poc, de Déu i d'alguns Sants de la tradició catòlica-, aquell Do que permet estar en dos llocs diferents alhora, ser cap de l'oposició al Govern i aliat del mateix; no és la decisió sotmesa a Llei d'un conjunt de parlamentaris que ostenten circumstancialment una majoria al Parlament, sinó l'expressió exacta i pura de la "veu del Poble de Catalunya".

Aquest fosc i pesat Burka informatiu que cobreix Catalunya, aquest Burka que molts suportem amb disgust i molts d'altres per fe i convicció- així resulta també en la vida real de les musulmanes sense que sapiguem en quina proporció- té una petita reixeta en el centre de la part que cobreix la nostra cara. A través d'aquest forat ciclopi es projecten programes com el documental "Hola Europa" emès per TV3 el passat 7 de maig, el programa de ràdio matutí de M. Fuentes a Catalunya Ràdio, les jeremiades de J. Cuní i P. Rahola a 8 TV -per exemple, a col·lació de la decisió del Tribunal Constitucional sobre la Declaració de Sobirania-, o els panegírics i "exclusives" de J. Antich i J. Barbeta per a La Vanguardia -resulten tan divertides com les de “Punto Pelota”-. Ombres de la realitat vista a través del perillós i ancestral atractiu del foc. I d'aquests mitjans hem de rebre doctrina smithiana en silenci com anyells, un dia sí i un altre també. Però, què és aquest adjectiu tan estrany? Hem d’estar preocupats?

Per als periodistes dels mitjans esmentats que busquen professors universitaris aquí i allà per tal de donar fil a l'estel hipernacionalista, només cal animar-los a sortir del seu desconeixement com s'ha fet sempre, llegint directament als clàssics. Seria suficient amb començar per les lectures més bàsiques sobre teories de la democràcia del s. XX, aquelles que s’haurien de fer als inicis de la formació acadèmica en qualsevol carrera de ciències socials.

Carl Smith va ser el gran teòric i catedràtic de dret alemany de principis del s. XX favorable a la Democràcia "viva", "autèntica" o "radical" i contrari a la democràcia parlamentària pels seus límits legals a la satisfacció a plenitud de la "voluntat del poble". C. Smith, com Mas i els seus apologetes, creia en la unitat natural de la Comunitat, el poble alemany. C. Smith, igual que Mas i els seus apologetes, afirmava que la democràcia directa expressada al carrer o a través de plebiscits era la forma autèntica o “radical” de la Democràcia. C. Smith, com sentim dir a Mas i els seus apologetes, creia que qui ostentava una majoria circumstancial al Parlament, en una "situació d'emergència", quedava alliberat de qualsevol límit imposat per la Llei. Ho anomenava "acció decisiva". C. Smith, així com ho fan Mas i els seus apologetes, va indicar a més que era el propi líder polític, avalat per la majoria del poble, qui podia establir lliurement quan s'estava en un "estat d'emergència".

C. Smith, com pretenen Mas i els seus apologetes, va afirmar que mitjançant l'exercici d'aquesta "acció decisiva" pel líder polític es podia crear una "nova Constitució"-aquest va ser l’argument teòric del Partit Nacional Socialista Obrer Alemany, un cop alçat al poder mitjançant el seu triomf a les urnes, per suspendre el compliment de la Constitució vigent amb la que havia accedit al poder-. Per C. Smith, com per Mas i els seus apologetes, el "polític", això és, l'acció nua del poder -no sotmesa a Llei- per qui l'ostenta mitjançant el suport de la majoria, era la substància veritable de la Democràcia i havia d’ocupar tot. Segons C. Smith, també segons Mas i els seus apologetes, el "Dret" era el que deia en cada moment el líder polític, un “liber licet” en mans de qui representava per la seva majoria al Parlament la "voluntat del Poble". El que desitgés (“liber”) la majoria liderada pel President era nova Llei (“licet”), no sotmesa ja als límits fixats a la Constitució específicament per evitar els excessos de l’acció política de les majories parlamentàries.

Sens dubte, per a qualsevol observador extern neutral la política catalana que es desenvolupa a través del Parlament i el Burka ha adquirit una naturalesa manifestament "smithiana". Potser fins i tot el sentit de la democràcia que avui predomina a la societat catalana sigui d'aquesta mateixa naturalesa. Aquesta última hipòtesi és la que més m’oprimeix interiorment. Implicaria que a nivell social no hem après res sobre els fonaments de la Democràcia occidental moderna.

  En aquella època , en front C. Smith es trobava l'inigualable professor H. Kelsen, gran teòric de la democràcia parlamentària. Va recordar que tot poder polític, fins i tot el que s'exercia des de la majoria dels vots, estava sotmès a les lleis constitucionals d'on emanaven les seves atribucions. H. Kelsen va haver d'emigrar als anys 30 primer a Suïssa i després als EUA -on va impartir la seva docència a les prestigioses universitats de Harvard i Berkeley- quan va veure que aquelles idees "democràtiques" i tradicionalistes de C. Smith predominaven en la societat austríaca i aquesta es manifestava pels carrers contra la validesa de les decisions judicials del Tribunal Constitucional que, en aplicació de la Llei, s'oposava al "sentiment" del Poble.

Hi ha més microhistòria dins de la Història política d'Europa. C. Smith es va afiliar al Partit Nacional Socialista Obrer Alemany, també conegut com Partit Nazi. C. Smith va impartir classes a la universitat espanyola de la Dictadura franquista. C. Smith va dir i escriure que la Guerra civil espanyola havia estat una guerra d'"alliberament nacional", això és, d'alliberament del poble espanyol davant els límits antinaturals que li havia imposat la Constitució republicana.

Fascinant, oi? Just com creuen Mas i els seus apologetes que va fer la Constitució de 1978 amb la nació catalana que, segons sembla, va necessitada també de l'alliberament “ipso facto” del jou constitucional per "ser" amb plenitud. Segurament sense saber-ho -ja que no se'ls pot demanar més del que ofereixen- són seguidors de C. Smith.

Integrants de l’estructura del Burka i insignes acadèmics membres del “Consell de Transició Nacional”. Aquí teniu al vostre Catedràtic de Dret i teòric de la Democràcia de referència. És un clàssic. Llegiu-lo si encara no ho heu fet. Us apassionarà. Es tot emoció, poder i Poble flamíger. Però no menysteniu que és un artefacte intel·lectual molt perillós per als drets fonamentals individuals i de les minories.

Amb aquestes plomes conceptuals només es pot volar com les gallines: ras, curt i amb un aparatós aterratge.