Algunes autoritats governamentals d’aquí i d’allà, per ignorància o prejudicis ideològics, han titllat d’antisistema a simples colles de brètols violents després de destrosses i enfrontaments amb la policia o, pitjor encara, hi ha autoritats que han arribat a qualificar d’antisistema determinades accions de moviments socials durant la crisi actual.

D’entrada, què entenen ells per sistema? Segur que ni ho han pensat, llevat que creguin que el sistema és allò que representen ells i llavors té sentit que interpretin que la violència, la protesta, la disconformitat, la reivindicació va contra ells i per tant és una mostra d’antisistema.

Se suposa que els antisistema - a no confondre amb els reformistes del sistema- volen destruir el sistema i substituir-lo radicalment per un altre. Això comportaria un altre mode de producció, de distribució estructural de l’excedent econòmic, de consum, de totes les relacions socials que se’n deriven, incloent-hi els nivells jurídico-polític i ideològic, i, fins i tot, de la relació dels humans amb la Terra. Déu n’hi do!

No sembla que els ara titllats d’antisistema tinguin tal ciclòpia pretensió.

El qualificatiu d’antisistema és una peça més en el regne dels eufemismes, les disfresses i les cortines de fum, on els mots per definir les coses són pervertits -edulcorats o ennegrits- pel poder i els seus divulgadors orgànics, creant així una nova parla d’estil orwelià. Comença a haver-hi tanta consciència d’aqueixa manipulació -d’altra banda denunciada sovint per comentaristes lúcids- que una altesa reial en cerca d’acceptació popular se n’ha fet ressò.

En qualificar d’antisistema la violència vandàlica d’uns pocs o la pacífica reclamació d’equitat de multituds, pel significat pejoratiu i de línia vermella que es dóna al terme, es produeix l’efecte de blindar el sistema contra les crítiques i accions per les mancances i injustícies que el caracteritzen actualment, i, alhora, es deslegitima la via reformista, car els reformistes que propugnen modificacions substantives, si collen massa, són tractats de seguida de perillosos antisistema.

Hem arribat en un punt que a Espanya hi ha milions de perjudicats per les actuacions governamentals i empresarials que reclamen canvis en uns o altres dels elements i nivells del sistema vigent. Són tots ells antisistema? Ho són, per exemple, els discapacitats que aquests dies demanen que el sistema compleixi amb el que els havia promès i els deu?

Si ho fossin, estaríem a les portes d’una gran revolució. No sembla ser el cas. Milions de perjudicat reclamen només reformes sensates, equitatives, que frenin la caiguda de l’ocupació, que reverteixin la desigualtat creixent, que s’aturin les retallades que castiguen els de sempre, que es reconstrueixi l’estat del benestar, que els responsables de la nostra particular crisi i els corruptes passin pels jutjats i que tornin el que han estafat i robat... Tots ells són (encara només, però fins quan?) reformistes.

Volen que el sistema funcioni d’una altra manera, més eficaç, més equitativa, més solidaria, més justa, que redistribueixi en bon govern el treball i la riquesa, que la política s’alci per damunt de mercats, bancs, explotadors, defraudadors..., que la política torni a il·lusionar, que estigui sotmesa al control social i no al control dels poders econòmics. Tot això no és res de l’altre món, i és possible. Per això hem d’exigir als que ens governen que no desesperin i desesperancin més els milions de perjudicats.