En les últimes setmanes s'aprecia un canvi significatiu en l'argumentari dels opinadors que defensen la independència de Catalunya. Fins fa poc, utilitzant termes futbolístics, jugaven a l'atac. Afirmaven les moltes raons i els molts avantatges dels seus plantejaments. Serem més rics, més europeus, més lliures, ens deien. Amb prou feines es feien referències als arguments dels que no pensem igual. Estaven acostumats a no tenir rival, que ningú argumentés des de Catalunya que la independència no només no és cap panacea sinó, al contrari, un viatge ple d'obstacles i tempestes cap a una destinació, com a mínim, problemàtica.

Als que són independentistes per nacionalistes, o antiindependentistes pel mateix, els arguments els importen poc. Són partidaris de l'Espanya o la Catalunya una, gran i lliure, sigui quin sigui el preu que calgui pagar. A aquests ciutadans no els importen els arguments, la seva posició està presa a priori.

Però molts ciutadans, de manera igualment legítima, no tenen una postura tan apriorística. Escolten els arguments d'uns i altres. Som aquells que ens irriten les sortides de to i el partidisme més desvergonyit de Telemadrid o TV3. Els que triem en funció de prioritzar l'individu, les seves llibertats i el seu benestar present i futur -en el que sigui possible de preveure- sobre les pàtries. I, com no podria ser de cap altra manera, com passa al Quebec o a Escòcia, el costat fosc de la independència comença a aflorar. Ni Europa ens espera amb els braços oberts, ni els catalans lligarem els gossos amb llonganisses.

Les raons pràctiques contràries a iniciar un viatge ple de riscos per arribar no sabem on es van obrint pas entre els ciutadans. Per això els opinadors de la bona nova independentista comencen a canviar de discurs. Com a mostra, el significatiu article de Salvador Cardús a 'La Vanguardia' titulat "Contraarguments", prova inequívoca que els arguments dels altres, fins ara ignorats, comencen a fer mal.

Cardús intenta cobrir tres dels principals punts febles de l'independentisme. El primer és crear un líder carismàtic. Mas és un Messies, no un polític preocupat per la seva supervivència. Les eleccions anticipades van ser una decisió patriòtica, no una decisió tàctica de CiU. Es tracta de salvar un Messies en hores baixes fins i tot entre les seves files.

El segon front, en paraules de Cardús, és l'econòmic. El despatxa amb una afirmació plena de fe: "Tothom mitjanament ben informat sap que una Catalunya independent seria un país molt més pròsper". Potser els mitjanament informats pensen així, però els ben informats pensen exactament el contrari. L'impacte econòmic de la independència empobreix Catalunya notablement, almenys durant un període de temps indeterminat però llarg.

El tercer argument que Cardús tracta d'invalidar és el que diu Europa no espera Catalunya, ni cap procés independentista, amb els braços oberts. Els europeus, diu Cardús, encara no s'han adonat del que els interessa. Quan ho facin, els seus interessos convergiran amb els d'una Catalunya independent. Home, no sigui vostè voluntarista. No tracti vostè de tontos els altres. Fins i tot Mas ho ha reconegut, i Junqueras ja parla que potser és millor estar fora d'Europa i de l'euro.

El que vull destacar -l'article comentat no és més que un exemple- és que, a mesura que apareixen arguments contraris a la independència no basats en l'espanyolisme de castanyola, s'aprecia un canvi de discurs significatiu entre els partidaris de la independència exprés. Ja no poden ignorar els arguments dels que no creiem que aquesta sigui la prioritat de Catalunya. Bona notícia.