Sembla que ja no som tan desgavellats a l'hora de fer propostes, quan proposava que no volíem una Europa antisocial, i que si les polítiques europees seguien sense virar una mica dels seus conceptes monetaristes, el millor era plantejar-se una sortida del Tractat de la Unió Econòmica i Monetària.

Mitjançant una sortida ordenada dels països de l'àrea mediterrània, en ser aquests els paganinis de la maquiavèl·lica estratègia dels bancs dels països del nord, i més concretament del Bundesbank, autors del finançament de la bombolla immobiliària. Ja són molts els autors que ens acompanyen en aquesta línia, i precisament cap estem per l'Autarquia.

Si a això, hi afegim el vaticini dantesc del Govern, poques sortides ens queden, que no sigui la ja proposada.

No crec que el nostre país estigui per aguantar la situació que vivim, fins al 2017, i encara pitjor, ja que el nostre Govern ens amenaça amb la necessitat d'aplicar noves retallades, nous esforços i més atur. Ja fins i tot les classes mitjanes comencen a estar cansades d'aquesta política, ja que no ens oblidem que l'economia és un cercle tancat i sempre es comporta de la mateixa manera, és a dir: treball, salari, consum i com a conseqüència d'això moviment dels diners, inversió i desenvolupament.

És possible que en un primer estadi, es pugui tocar una variant de les exposades i que el sistema aguanti, per l'estalvi, però aquest és limitat. Les classes mitjanes i les poderoses aguantessin l'embat inicialment i sobretot quan es fa recaure el pagament de la crisi sobre les classes populars. Però quan baixa el consum, la classe que es ressent és la classe mitjana, que a poc a poc va desapareixent o aprimant el seu cos de classe, fins a quedar minsa.

Mentrestant què ha passat, les classes populars han perdut la feina, han perdut els seus drets laborals, han perdut els beneficis d'un Estat Social - gratuïtat de la sanitat, gratuïtat d'ensenyament, gratuïtat dels serveis socials i pateix la impotència de rebre serveis per a la dependència, rehabilitació, atenció als malalts amb malalties rares, etc.

D'altra banda hem passat de ser un país al qual li faltava mà d'obra, a ser un país on els seus joves han d'emigrar, i això ho justifica el govern, cínicament, a l'esperit aventurer de la nostra joventut, quan els nostres joves, pateixen la taxa més important d'atur de tots els temps en democràcia, és a dir més del cinquanta per cent d'ells no troba una feina.

Després de veure aquests resultats les classes mitjanes tampoc es comencen a trobar a gust amb aquestes polítiques del Govern, comencen a tancar establiments, cauen les petites i mitjanes empreses, per falta de crèdit, i el nombre d'autònoms baixa.

Per si fos poc, s'anuncien edats de jubilació, més pròpies de temps quan no existia una política de prestacions i jubilacions, i els nostres avis havien de treballar de sol a sol, fins el dia que els arribés la mort, en una política personal de subsistència.

A això només hi ha dues explicacions, una que el govern pretén que amb l'augment de l'edat de jubilació de 67 a 70 anys segons les seves previsions, i li sumem a això la falta de sanitat pública, baixi la perspectiva de vida, que ara està en homes sobre els 74 anys, i en dones sobre us 80 anys, i d'aquesta manera estalviar-se el pagament de les jubilacions. O bé, perquè no crec jo en aquesta "maldat del govern", en què tots els ciutadans d'aquest país contractin una mútua privada que vetlli per la seva salut, i al seu torn hauran de contractar un pla de pensions que els permeti tenir, si arriben a l'edat de jubilació, una pensió raonable com a conseqüència de sumar la del Pla de Pensions Privat i la poca o molta que li quedi pel Pla de Pensions Públic.

En aquest marc en què ens movem, i davant la sordesa del Govern, l'oposició fins ara timorata, per fi surt a la palestra amb un pla d'actuació, alternatiu a les polítiques del Govern, que podem estar o no d'acord, però al cap i a la fi, és un Pla Alternatiu, que demostra que hi ha altres formes de fer polítiques econòmiques basades més en els ciutadà que l'obsessiva recuperació de bancs trencats.

Estem d'acord en què l'anomenada Línia de Crèdit que Europa dóna a Espanya per refinançar la banca, és des del punt de vista legal "FINALISTA", és a dir que s'ha d'emprar en sanejar el sistema financer espanyol, fins aquí podem estar d' acord, precisament per aquest mateix plantejament no necessitaríem polítics, que és el que li agradaria a la dreta del país i només caldria tenir una sèrie de tecnòcrates que ens diguessin el que hem de fer, com va pretendre Europa amb Itàlia a l'imposar un president sense passar per les Urnes.

Però succeeix que el nostre sistema es basa en la democràcia i en l'existència de partits polítics, per la qual cosa el poble tria, amb més o menys encert, polítics i no tecnòcrates, així que el que cal políticament és donar cabuda a les propostes de l'oposició.

Les lleis, estan per fer ús d'elles, mentre siguin justes, sent qüestió dels polítics canviar-les, quan la seva aplicació perjudica seriosament als ciutadans. Per tant estem davant d'una decisió política i no tècnica i davant un establiment de prioritats, fins ara el Govern ha optat per salvar els bancs, i ha trencat amb això la convivència del país, enviant a la marginalitat a molts ciutadans.

Així doncs si podem disposar dels seixanta mil milions d'euros, límit màxim que Europa estava disposada a donar per al sanejament financer, i encara no han fet ús d'ells, és lògic canviar el seu destí i impedir la desaparició de llocs de treballs, aturar els desnonaments i a intentar recuperar una mica de l'Estat de Benestar perdut.

Com hem pogut veure al llarg d'aquest any i mig, el nostre President està més per fer seguidisme de la Sra Merkel, que per emprendre polítiques diferenciades de les imposades pel Bundesbank, així que comenci a exercir de polític espanyol i que juntament amb el cap de l'oposició, vagin un a Alemanya i l'altre a Brussel·les, o els dos junts a una i altra banda, canviïn la finalitat de la línia de crèdit, de la mateixa manera que al seu dia es va canviar la Constitució.