De Sitges, enguany, hem après diverses coses. Que l'atur millorarà aquest mes com a conclusió a l'afirmació de Rajoy que l'atur ens donarà "xifres esperançadores". Que el govern de Catalunya veu amb bons ulls la supressió del salari mínim i una dura reforma de les pensions. Que el govern d'Espanya, en un poc creïble "no, home, no", es desmarca del Banc d'Espanya i només assegura que es reformaran les pensions. Que malgrat el 'no', dit en veu baixeta per Guindos i Rajoy, s'apujaran els impostos, es tornarà a ficar el bisturí a la reforma laboral i es donarà una dura retallada al sistema de pensions. Que el govern de Rajoy ho refia tot a una millora el 2014. Que Rajoy tira aigua al vi del pacte amb el PSOE. Que el president Mas està disposat a escoltar reformes de l'Estat a canvi de deixar en un calaix el procés secessionista. Que els empresaris, per boca del seu president Josep Piqué, aposten per reformes constitucionals i menyspreen la independència. Que, sobretot, volen que desaparegui la incertesa política per no complicar més la incertesa econòmica. Que Rajoy, com sempre, dóna el silenci com a resposta.

Gairebé res de nou sota el sol. Els governs de dretes, a Madrid i a Barcelona, ​​seguiran sent de dretes, i les retallades seran el pa nostre de cada dia. Els governs, a Madrid i a Barcelona, ​​seguiran mantenint el seu pols en el debat nacional. Mas, després moderar-se davant d'un auditori poc entusiasta amb els seus postulats, torna aquesta setmana a vendre Catalunya al món. Començarà a París, amb una agenda que, sens dubte, és manifestament millorable. Rajoy va mantenir les seves postures. No es va moure gens ni mica. Només va dir una frase: "Els països petits no hi compten". No li falta raó al president. El debat a la Unió Europea està protagonitzat per França, Itàlia, Espanya, Regne Unit i, evidentment, Alemanya. Altres com Bèlgica, Suècia, Finlàndia, Holanda, Portugal, Grècia i Irlanda tenen els seus moments. D'altres, com Lituània, Estònia, República Txeca, Malta, Xipre, Eslovàquia, o Eslovènia, certament, "no hi compten".

La resposta del govern català no s'ha fet esperar. El conseller de Justícia, Germà Gordó, ha estat l'encarregat. "Europa no seria plena sense els països petits", ha afirmat. També té raó. Europa sense aquests països no seria Europa. Sense Catalunya no seria Europa. Però "ser Europa" no és el mateix que "comptar a Europa". El debat està servit. Una Catalunya independent podria ingressar a la Unió Europea, però primer haurà de passar una dura travessia del desert. El nou estat haurà de sol·licitar l'entrada i esperar-ne el vistiplau. Mentre això succeeix, la nova Catalunya haurà de buscar-se la vida per trobar finançament. El BCE estarà tancat. Els diners necessaris seran cars i imposaran severes condicions. En conclusió, la travessia seria dolorosa perquè la crisi econòmica s'acarnissarà, encara més, amb els ciutadans que patiran més retallades, menys benestar i pèrdua clamorosa de qualitat de vida. Suposem, que s'aconsegueix l'objectiu i Catalunya podria "comptar a Europa". Segurament no. Catalunya tindria el tracte de Xipre o Portugal. Ni tan sols el d'Irlanda i, molt menys, el d'Espanya. El debat està servit. Certament, Europa no seria plena sense els països petits, però els països petits no hi compten ni un borrall. El nacionalisme ofereix una gran pastanaga amb la independència però la realitat ens diu que ens espera el pal d'Europa. I a sobre, si arribes a l'anhelada UE tornaràs a tenir el pal però no la pastanaga. Crec que la independència no és un bon negoci.